“No hi ha proves que les dietes que eliminen greixos o hidrats funcionin”

“Si preguntes pel carrer quin és el motiu que una persona sigui obesa, la majoria de la gent et respondrà que és perquè menja massa, i tenen raó. Però la pregunta important és: per què menja massa?”. El 1994, Jeffrey Friedman va batejar la molècula que ens suggereix quan hem de menjar i quan és moment de parar. La leptina es convertia així en la protagonista de la lluita contra el sobrepès, un problema creixent en les societats avançades que provoca nombrosos problemes de salut.

Aquesta hormona, present al teixit gras, disminueix quan detecta que la quantitat de greix acumulat és insuficient i promou la sensació de gana. Quan aquests nivells tornen a un llindar que es considera suficient, s'allibera leptina i apareix la sensació de sacietat. Quan aquest sistema falla, les possibilitats de menjar massa s'incrementen.

La setmana passada, Friedman va participar a Madrid en la quarta Conferència CNIC, una reunió organitzada pel Centre Nacional d'Investigacions Cardiovasculars en la qual es van reunir alguns dels principals experts mundials en malalties metabòliques.

Pregunta. Aspirar a estar més prims és positiu?

No hi ha evidència que algú obès estigui millor molt prim

Resposta. Crec que depèn de quins siguin els nostres objectius. Si algú té sobrepès o és obès, el nostre objectiu hauria de ser millorar la seva salut. Això pots fer-ho sense perdre gaire pes. Amb una dieta saludable i fent exercici per perdre una mica de pes, amb molta freqüència, la salut millorarà. Si el nostre objectiu és millorar la salut, no insistiria que la gent estigui prima. No hi ha evidència que algú que és obès estigui millor quedant-se molt prim. I una cosa més important encara, no crec que hi hagi gaires possibilitats d'aconseguir-ho, perquè hi ha un sistema biològic molt poderós que manté el nostre pes i fa que el nostre pes es mantingui sense grans variacions per dalt o per baix.

P. Per què mengem més del que necessitem?

R. El nostre pes està regulat per gens, de la mateixa manera que l'alçada. Tu no li demanaries a algú que mesura 1,90 que mesurés 1,80, perquè així és com són. Hi ha gens que fan que unes persones pesin més i que d'altres siguin més lleugeres. Quan hi ha uns trets regulats per gens és perquè hi ha una pressió evolutiva sobre un tret. Abans que hi hagués una civilització, per sobreviure calia navegar entre dos riscos. D'una banda, hi havia el perill de morir de gana, perquè la disponibilitat de menjar era escassa. En aquest entorn, estar massa prim pot ser dolent, perquè no tens prou energia emmagatzemada per sobreviure, però estar gras és dolent també perquè no podràs caçar bé ni escapar dels depredadors. El nostre sistema biològic va evolucionar per mantenir-nos entre aquests dos punts.

P. Com funciona el mecanisme que permet que ens mantinguem entre aquests dos punts?

R. Tots els organismes depenen de l'energia, i cada organisme ha desenvolupat un mecanisme per gestionar la seva energia amb l'objectiu d'utilitzar-la quan la necessita i emmagatzemar-la quan no la necessita. Una de les formes en què els mamífers regulen l'energia és a través d'una hormona al teixit gras que es diu leptina. El teixit gras crea aquesta hormona en proporció a la seva massa: més greix, més leptina, i menys greix, menys leptina. Quan la leptina en circulació a la sang augmenta, actua sobre el cervell per reduir la gana. Creiem que l'obesitat és un resultat de diferències en aquest sistema. La raó per la qual es complica és perquè els defectes en la leptina són rars. No causen obesitat amb gaire freqüència, però si un pacient té un defecte a la leptina, és molt obès. I si li retornes la leptina, perd pes. El problema més freqüent acostuma a estar relacionat amb la manera en què el senyal és processat pel cervell per regular la gana.

L'obesitat, més que altres problemes de salut, se situa al centre de molts interessos

Sabem que hi ha una sèrie de gens que produeixen un descens en la resposta a la leptina i molts d'aquests gens que s'estan identificant tenen a veure amb el circuit neuronal que regula la gana. El 12% dels obesos mòrbids té defectes genètics que ja es poden identificar i esperem que amb el temps se n'identifiquin molts més.

P. Les dietes més populars tenen una base científica?

R. Hi ha molt de debat sobre quina és la millor dieta per perdre pes. El consell estàndard seria: fes una dieta equilibrada i amb menys calories, i ja està. Però després hi ha gent que et recomana no ingerir cap greix, és a dir, el que s'anomena la dieta Pritikin, o no ingerir hidrats de carboni, la dieta Atkins. En realitat, no sé quina és la millor opció, perquè per esbrinar-ho necessitaríem fer un experiment que és molt difícil. Has de fer-ho amb grans quantitats de gent que segueixin una de les dues dietes durant molt de temps.

El problema amb les dietes és que no pots mirar les dades fins al cap de sis mesos; normalment calen un o dos anys perquè la gent torni al seu pes, així que has de tenir una gran quantitat de gent en cadascuna de les tres dietes, i llavors has de tornar a fer observacions al cap de molt temps, d'una manera rigorosa. El problema és que a llarg termini hi ha tan poca gent capaç de mantenir la pèrdua de pes que mai aconsegueixes una resposta. Així que jo sóc agnòstic sobre quina de les tres funciona. Intuïtivament, diria que el millor és seguir una dieta equilibrada, però tampoc hi ha proves que això funcioni.

P. Però els qui promouen les dietes en parlen com si s'hagués provat que funcionen bé.

R. Si penses sobre l'obesitat, és possible que més que cap altre problema de salut, és al centre de moltes parts interessades. La indústria de les dietes és immensa i té un missatge clar: segueix la nostra dieta i perdràs pes. La indústria farmacèutica també té interessos. Si fabriquem un fàrmac, pren-lo i perdràs pes. A més, a la indústria del medicament li agradaria que les regles per aprovar fàrmacs fossin menys estrictes, i com més drama hi hagi, millor és el clima perquè això passi. Quan vols que el teu missatge arribi al públic, necessites diners, i per això moltes vegades el missatge dels científics queda ofegat entre el de totes aquestes parts interessades que tenen molts diners.

Els problemes de salut es poden resoldre perdent cinc quilos o fins i tot menys

El que sabem que funciona és que si segueixes una dieta equilibrada amb menys calories, perds pes. I en aquestes dietes els carbohidrats, les proteïnes i els greixos estan equilibrats. El problema ve amb les dietes que eliminen carbohidrats o greixos, que et diuen que pots menjar el que sigui i perdre pes igual, només es tracta de canviar el que menges. Crec que això seria molt bonic, però no crec que hi hagi proves que funcioni a llarg termini i que sigui saludable. Així que és millor que fem el que sabem que funciona.

El meu punt de vista és diferent. Ens estem centrant en un aspecte equivocat. Ens centrem en el pes quan hauríem de centrar-nos en la salut. Si ets obès i tens problemes de salut, com diabetis o malalties cardíaques, hauríem de pensar en com millorar la teva salut. Això pot incloure perdre pes, però també altres coses. No ens hem de preocupar per si tens el pes mitjà, volem que tinguis el pes saludable per a tu. De fet, si ets molt obès i no tens problemes mèdics, no estic segur que haguéssim de fer res, més enllà de la recomanació que serveix per a la resta de seguir una dieta saludable i completa i fer exercici.

Si ets obès i tens un problema de salut, és molt probable que perdre pes faci que millori la diabetis o la malaltia cardíaca, però per aconseguir aquest objectiu, perdre entre dos quilos i mig o cinc quilos acostuma a ser suficient. Per això no cal fer una dieta gaire sofisticada, es pot fer menjant una mica menys, de forma ordenada o evitant picar entre hores.

P. Una pastilla per saciar la gana faria milionari el seu creador. Ha tingut bones ofertes de les empreses farmacèutiques per desenvolupar-la?

R. Crec que com més entenem les vies de regulació del que mengem, i les calories que cremem, apareixen noves oportunitats per desenvolupar fàrmacs, però no crec que en el futur proper desenvolupem fàrmacs que facin que una persona que és molt obesa sigui prima. No obstant això, sí que crec que és possible desenvolupar fàrmacs perquè una persona que és obesa i té un problema de salut perdi prou pes per millorar aquest problema.

Sobre les ofertes de la indústria, ningú m'havia fet aquesta pregunta, però va haver-hi un temps, al principi de la meva carrera, en què podria haver abandonat l'acadèmia per anar a treballar per una companyia que desenvolupa fàrmacs. Però el meu somni sempre havia estat ser un científic i fer el que faig ara, de manera que això mai va tenir gaire atractiu per mi. D'altra banda, crec que molt satisfactori que la feina que estem fent nosaltres i molts altres col·legues portés a desenvolupar nous tractaments.