Un pacte català

Si fos certa la vella tesi —consagrada pel gran historiador Jaume Vicens Vives en el seu assaig Notícia de Catalunya (1954)— segons la qual el pactisme és consubstancial al caràcter català, podríem afirmar que, ahir, una bona part de la societat catalana va pactar amb si mateixa.

En la impossibilitat de fer-ho amb un Govern espanyol encastellat en el no, mai, de cap manera, l'ampli sector d'aquesta societat que fa diversos anys que es mobilitza en demanda d'un estatus polític diferent dins d’Europa es va conjurar per ignorar les intimidacions de ministres, jutges i fiscals; per autoorganitzar-se a través de desenes de milers de voluntaris; i per anar de manera massiva, ordenada, pacient i cívica a expressar els seus anhels de futur en alguna cosa semblant a col·legis electorals, per mitjà de paperetes introduïdes en una mena d'urnes.

I encara més, el pacte tàcit es va estendre al nodrit segment de catalans que van decidir no participar en la mobilització d'ahir: cadascú a fer la seva, respecte mutu i cap enfrontament, més enllà d'incidents marginals. En suma, una jornada gairebé helvètica, quan alguns l'haurien volgut serbokosovar.

És ben legítim, però molt socorregut, subratllar totes les deficiències jurídiques, procedimentals i formals del 9-N, deficiències filles —no ho oblidem— de les suspensions dictades pel Constitucional. Ja són menys pertinents els qualificatius de “topinada antidemocràtica”, els renovats paral·lelismes hitlerians, les al·lusions “als espanyols que haurien de marxar de Catalunya”... Ningú entre les multituds de tota mena que ahir van sortir de casa, il·lusionades, amb la papereta a la butxaca, pretén expulsar cap veí, menys encara cap parent, parli la llengua que parli i tingui el cognom que tingui. Cap entre els centenars i centenars de milers de ciutadans mobilitzats tenia res en comú amb un camisa marró nazi, ni se sentia partícip d'un frau. Insultar-los no ajuda precisament a satisfer l'abisme obert entre Catalunya i Espanya.

Inútil? Sense cap tipus d’efecte? És clar que la jornada del 9-N no en tindrà de jurídics; no n’hauria tingut ni tan sols en el format inicial, de consulta no referendària amb totes les garanties. Però, en democràcia, negar que una convocatòria amb les dimensions de la d'ahir tingui conseqüències polítiques és incórrer en la tàctica de l'estruç. És tant com sostenir que les protestes socials contra la restricció del dret a l'avortament no van tenir res a veure amb la retirada del projecte i del seu artífex, Gallardón; o que les mobilitzacions contra la poll tax van ser alienes a la caiguda de Margaret Thatcher.

No, la de Catalunya no és una enrabiada. I el diàleg no sorgirà si Rajoy espera, assegut, un Mas de genolls.