Les corrupcions

“Aquesta legislació electoral ha promocionat una classe política tan incompetent com submisa… És difícil que pugui dissenyar, i menys dur a terme, una política creativa i destrossadora per sortir enfortits de la crisi”.Ignacio Sotelo (*)

Amb ser molts i sonats els casos d'abús, frau, robatori, blanqueig i conspiració per delinquir que, entre altres coses boniques, semblen haver comès centenars de polítics, empresaris i representants sindicals al nostre país, la pitjor de totes les corrupcions que enfrontem em sembla encara la del llenguatge al qual ens tenen acostumats els nostres líders quan proven d'explicar i combatre tants excessos. La gairebé totalitat de la classe política, a l'hora de demanar perdó i prometre reparacions, coincideix a assegurar que els delinqüents són una minoria entre els membres de la seva tribu (només faltaria!) i a proposar codis i lleis que persegueixin aquestes desviades conductes individuals. Però cap, o molt pocs, s'avé a reconèixer que ens trobem davant una autèntica tangentòpoli a l'espanyola, on la corrupció és sistèmica, per la qual cosa només podrà ser aturada amb mesures que reformin en profunditat el sistema. L'actual funcionament del nostre règim polític afavoreix aquests comportaments punibles i si no es reacciona a temps (encara que de vegades ja sembla tard per fer-ho) amenaça amb implosionar i endur-se el que fins ara havia estat el període de més llibertat, estabilitat política i creixement econòmic de la història d'Espanya.

La no dissimulada esgarrifança que recorre els cercles dirigents i amplis sectors de les classes acomodades davant la notícia que un partit com Podem encapçala la llista dels eventualment més votats en les eleccions impedeix a molts reconèixer que aquest partit, que en molt s'assembla a una expressió populista de les malalties infantils del socialisme, no és la principal amenaça a la nostra democràcia. Els perills reals que enfronta la nostra democràcia provenen precisament del que els nouvinguts denominen la casta i als teòrics que els avalen els agrada definir com a elits extractives: l'entramat polític, social, econòmic i mediàtic que ha governat aquest país en les últimes dècades.

El diagnòstic de Podem em sembla en aquest sentit bastant encertat, encara que les solucions que ofereix són tan genèriques com oníriques. I malgrat la seva disfressa de radicalisme bonàs no aconsegueixen dissimular el seu menyspreu pels principis liberals sobre els quals reposa la democràcia representativa. D'altra banda, resulta si més no notable que siguin ovacionats amb entusiasme per dos grups televisius que es distingeixen, com cap altre, per la seva pertinença a aquesta mateixa casta que Iglesias i els seus s'afanyen a dinamitar. Corren rumors, probablement fonamentats, que la deferència permanent de les cadenes de Berlusconi i Lara amb els líders de la nova formació, als quals han encimbellat oferint-los tribuna permanent, seria conseqüència de l'anàlisi dels consellers electorals del PP, ja que van presumir que així s'ajudaria a la fragmentació de l'esquerra i facilitaria la renovació de la majoria del partit en el Govern, per parva que resulti.

Veritat o no, fa temps que les actituds del poder, els seus moviments tàctics i estratègics, responen fonamentalment als seus interessos i ambicions electorals a curt termini, i no a les preocupacions de la gent. El que crida l'atenció és que mitjançant tan singular i provincià comportament no aconsegueix altra cosa que propiciar la seva pròpia destrucció. L'anàlisi que s'obstina a fer el PP de les notícies sobre corrupció i crim organitzat que assolen la nostra vida política com a desgraciades però excepcionals mostres de la debilitat o maldat humanes, impedeix als seus dirigents adoptar les decisions que permetin lluitar contra la corrupció del sistema mateix i garantir la pervivència de la Constitució del 1978. Sobre aquesta Constitució hem desenvolupat els espanyols un projecte de convivència sense precedents en la nostra història. Els qui creuen que ara no està amenaçat, o són molt cecs o molt hipòcrites.

Com que la corrupció és sistèmica només serà possible combatre-la amb algun èxit adoptant mesures estructurals. Per moltes lleis de transparència que es promulguin i molts acords que busquin, i fins i tot trobin, els principals partits de l'arc parlamentari, sense una nova llei electoral, que elimini les llistes tancades i bloquejades i les províncies com a districtes; sense un canvi en la llei de partits, que garanteixi la seva democràcia interna i el seu finançament sense sobresous, suborns ni tresos per cent; sense una reforma de l'Administració que elimini milers de municipis i càrrecs polítics, acabi amb infraestructures inútils i costoses com les diputacions, i incorpori criteris de productivitat i servei públic; sense una lluita decidida contra el frau fiscal en un país en el qual dos recents secretaris d'estat d'Hisenda apareixen com a singulars defraudadors en el cas de les targetes negres; sense un reforçament de la justícia que en garanteixi la independència i equitat, amén de procediments ràpids i gratuïts, i la no-vulneració de la presumpció d'innocència; sense tot això, al qual cal incorporar a les escoles una educació per a la ciutadania que instrueixi les noves generacions en els valors cívics de la democràcia i en la llibertat de pensament enfront de tot fonamentalisme, la corrupció del sistema prevaldrà contra qualsevol bona intenció dels nostres governants.

Gairebé cap de les institucions bàsiques de la nostra Constitució funciona avui amb normalitat, i no només pel que fa a l'actual desordre territorial de l'Espanya de les autonomies. Seguim esperant la promulgació d'un estatut de la Corona que reglamenti per llei els drets, deures i responsabilitats dels membres de la família reial. El Tribunal Constitucional, ja molt castigat en la seva credibilitat després de la famosa sentència sobre l'Estatut català, està presidit per un militant del partit en el Govern que no va tenir la decència intel·lectual de dimitir quan això es va saber. El de Comptes és un pou de nepotisme i padrins que fins al moment, que se sàpiga, amb prou feines ha estat capaç de descobrir les malversacions, suborns i desviaments improcedents de diners públics que ens avergonyeixen. El Parlament és la viva expressió de la llunyania dels partits cap als seus votants, amb un Senat inútil i un Congrés dedicat a parlamentar de tot menys del que més es parla al carrer: la corrupció. Mentrestant, històrics líders de l'escenari polític, empresarial i sindical van a parar a la presó per haver robat i defraudat. I els mitjans de comunicació, enfrontats a una veritable crisi existencial, abonen la fanfàrria nacional enmig del soroll generat per les xarxes socials.

Catastrofisme? De cap manera. Que la corrupció sigui sistèmica no significa que estigui generalitzada en la nostra societat, sinó que produeix un comportament anormal i amb certa freqüència delictiu en l'ús i gestió dels fons públics. Aquest és un país de ciutadans honrats amb una cultura cívica en la qual sobresurt la decència davant del tòpic gastat del murri espanyol. Per això mateix té solució, però només si hi ha algú que vulgui donar-l'hi. En l'àmbit econòmic, hi ha les propostes del Consell de Competitivitat, que constitueixen fins ara l'única alternativa concreta al programa de Govern. Si els empresaris més importants ofereixen un pla perquè l'atur descendeixi vertiginosament al nostre país, si més no això mereix un debat en regla i sense acudits. Però ningú no sembla voler dur-ho a terme. En el polític, una autèntica regeneració del sistema, que res no té a veure amb les promeses buides ni els excessos histèrics que veiem diàriament, redundarà inevitablement en la desaparició d'un alt percentatge dels integrants de la tan esmentada casta.

En qualsevol cas som al llindar d'una renovació generacional i de quadres com no ha existit des de l'inici de la Transició. La seva irrupció es fa, però, sota banderes que apel·len més a la identitat perduda i a la frustració de la gent que a un projecte reconeixedor de convivència. En aquesta hora d'Espanya cal una reivindicació de la democràcia representativa i del bipartidisme mitigat com a millors mètodes de garantir l'alternança en el poder i la cohesió d'un país amenaçat per la dispersió territorial, el populisme (inclòs el del nacionalisme irredempt) i les històries dels tertulians de la tele. La classe política del franquisme es va fer l'harakiri, la qual cosa va permetre construir la democràcia en un ambient menys violent del que s'esperava després de la mort del dictador, i va propiciar la reconciliació entre els espanyols a canvi d'un projecte de futur en llibertat. Em pregunto si la classe política de la democràcia, i molt particularment la dreta en el poder, tindran la mateixa lucidesa per refundar-se en defensa de la mateixa democràcia. Si ho fan, el populisme continuarà existint com a expressió de la ira i la decepció de molts ciutadans, i potser també com a mètode barat de captar audiències per a la televisió escombraries. Però no sotmetrà el nostre país a l'arbitrisme, el desconcert i la fàtua verbositat de la qual ara fa gala.

Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS i membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

(*) España a la salida de la crisis. Editorial Icaria / Antrazyt. Pàgina 138.