El poble es rebel·la

A algú se li havia d'acudir, almenys en la ficció. Un parell d'arreplegats, éssers humans a la deriva, fustigats per l'Espanya de la corrupció, les preferents, els subcontractes i les penques del poder en la seva màxima extensió, decideixen venjar-se a la seva manera i convertir-se en “els Charles Bronson d'aquest país”: segrestar l'alcalde que es va gastar 20.000 euros en havans i que no s'esfumés, l'alcalde que se'n va anar de putes i es va xutar coca amb diners públics, el que va evitar la presó gràcies a les influències dels de dalt, el que... La llista, esclar, no s'acaba mai: Justi&Cia.

Ignacio Estaregui ha posat en imatges el que segur que molts han pensat que hauria de passar en aquests anys de naufragi econòmic, social i moral, i ho ha fet en to de comèdia negra.

Hovik Keuchkerian, magnífic a Alacrán enamorado, aquí igual de potent en presència i veu, i el desaparegut Álex Angulo, en el seu últim paper per al cinema, encapçalen una pel·lícula en què de la seva intrahistòria se'n podria fer una altra pel·lícula —el director va capitalitzar el seu atur i va concursar al programa de televisió Atrapa un millón per poder pagar-la—, encaixant a la perfecció amb l'esperit contestatari, revolucionari del projecte. Això sí, amb una realització que amb prou feines arriba a la categoria de funcional i unes situacions que sempre s'allarguen massa, el cineasta no aconsegueix fer transcendent el seu engranatge més enllà de la idea inicial.

Com a Los justos, peça teatral d'Albert Camus, el venjador es queda clavat en una de les seves accions davant la presència de nens, però Estaregui fuig de la problemàtica moral igual que el seu protagonista, fins a culminar amb un final d'atmosfera clàssica però estereotipat, digne però menor. Que Justi&Cia fos una bona pel·lícula seria un acte de justícia. Però vivim en un món injust, i no ho és. Aquest és el panorama.