El poder de Risto Mejide

Fins on pugui arribar Risto Mejide dependrà dels seus consumidors, per la qual cosa no descarta que algun dia neixi un perfum amb el seu nom. Fins on no arribarà (i l'hi demanen cada dia), ja ho ha dit: “No fundaré cap partit polític”. Convertit en una marca des dels 18 anys, quan va decidir modificar el seu nom de pila (“hi havia nou Ricardos a la família, així que me'l vaig canviar”, explica), i va triar Risto (Ricard en finlandès), primer va ser publicista i va acabar fent el salt a la fama amb les seves àcides intervencions al programa Operación Triunfo. Des de llavors, adornen la seva carrera molts més èxits que fracassos, però, a diferència d'altres, sembla que té sota control la seva pròpia notorietat. Aquests dies presenta el seu tercer llibre, Urbrands, premi Espasa d'assaig, que neix d'una recomanació al lector: “Crea't una marca personal abans que algú la creï per tu”.

Risto Mejide és amo de Ristópolis, una mena de holding, cosa que permet fer-se una idea de la seva activitat. Té des d'una agència de publicitat (Aftershare tv), fins a una productora de televisió (60db) passant per una acceleradora d'empreses emergents (Connector), i el que se li posi davant. Gairebé res del que té a veure amb la comunicació, la publicitat i el talent s'escapa del seu interès.

Com que Risto és una marca i Ristópolis un petit imperi, l'home que hi ha darrere de tot aquest talent fingeix no semblar una estrella: acordar una entrevista pot costar un mes d'espera i cada minut compta. Només començar, s'inicia el compte enrere. Com que domina el llenguatge, deixa subtils senyals que no ha vingut per parlar d'assumptes personals. Si de cas, per parlar del seu llibre. I s'expressa amb claredat meridiana.

Urbrands situa el lector enmig del que està passant, tracta d'explicar-l'hi i li ofereix alguns consells. I el que està passant és que hi ha una revolució en marxa, una revolució que no és digital: “És un anacronisme anomenar-la digital”, diu. Mejide fa servir un altre terme: democratització. Les marques pertanyen als seus consumidors. El talent es democratitza. Hi ha la possibilitat de “parlar a molts a cost zero”. “És un canvi copernicà”, que defineix com l'“apoderament del consumidor”.

"Els temps demanen transparència i aquest va ser l'error de la Casa Reial espanyola"

Les ciutats són el mitjà on es produeix aquesta revolució i estan plenes de sensors. I el sensor de sensors és ara mateix Twitter: “És la realitat avançada. Si hi ha una crisi, el més probable és que el primer símptoma es produeixi a Twitter. Les xarxes socials són els grans detectors. Abans es pagava per la informació, ara ho fan gratis. Per exemple, la notícia de la captura de Bin Laden la va donar un veí en una piulada, abans que la BBC”.

Així que estar alerta i reaccionar amb rapidesa és avui determinant per mantenir la reputació, qualsevol reputació. Mejide analitza entre altres casos la caiguda en picat del prestigi de la Casa del Rei arran d'un accident en un safari a Botswana. La resposta va ser un fracàs, segons Mejide. “Els temps demanen transparència i aquest va ser l'error de la Casa del Rei, en aquest incident i en fets que van passar després”. La seva recepta és concloent: “primer, dir la veritat sense que t'ho diguin els altres, anticipar-te que no és el mateix que confessar quan no tens més remei. I no n'hi ha prou demanant perdó. I, immediatament, ha de venir la solució”.

Ficats en política, alguna de les seves reflexions expliquen el fenomen Podem. És una conseqüència de la revolució que vivim?: “En el meu llibre comparo la marca amb la ciutat on vius. I Podem és una ciutat on a la gent li agradaria viure, sobretot perquè on vivim, no ens agrada. I amb les coses que succeeixen, cada dia que passa li neixen nous votants”.

-Ha assessorat algun polític?

-“Assessorar, sí que n'he assessorat, i fins aquí puc parlar”.

-Què farà quan comenci el seu declivi?

-“Escriure, encara que ningú em llegeixi. És una amenaça, sí”.

Mejide mostra com s'ha d'examinar la pròpia marca. I es posa d'exemple utilitzant el cercador Google. Sense embuts. Així ho descriu en el seu llibre: “Posa a Google el teu nom, el teu cognom i la paraula ‘és’ a continuació. Sense arribar a prémer intro, veuràs com el cercador et proposa diverses formes d'acabar la frase. Seran normalment adjectius. I amb més d'un potser t'emportes una sorpresa. Aquest és el resultat de la meva última comprovació: Risto Mejide és...català, d'esquerres, un personatge, guenyo. Encoratjador. Oi que sí? En fi. Seguim”.

Prop d'1.900.000 seguidors l'acompanyen a Twitter, a qui ha sabut mobilitzar per pressionar més d'una empresa. Així que compte amb Risto: té influència, i sap com fer-la servir. Això és poder.