Madrid afirma que sacrificar l’Excálibur va ser el “millor que podien fer”

La Direcció General d'Ordenació de la Comunitat de Madrid ha enviat una carta a la Societat Internacional de Malalties Infeccioses en la qual justifica la decisió de sacrificar l'Excálibur, el gos de Teresa Romero, la dona que es va contagiar d'ebola mentre cuidava el missioner Manuel García Viejo. La seva conclusió és que “no va ser una decisió automàtica, sinó una mesura presa com la millor possible per protegir la salut pública”.

Aquest departament comença repassant el coneixement que hi ha actualment sobre l'ebola en gossos i altres animals de companyia. Admet que hi ha “moltes llacunes”, però apel·la a l'únic treball publicat –un a Gabon després d'un brot d'ebola el 2001-2002 que va fer un equip liderat per Loïs Alella el 2005, i que es va publicar a la revista del Centre Nacional d'Informació en Biotecnologia (Ncbi) dels EUA– en el qual es van estudiar els gossos de les localitats afectades. En aquest treball es va trobar que fins a un 25% dels animals presentaven anticossos contra el virus, cosa que vol dir, com a mínim, que han estat exposats al patogen. “Malgrat que l'estudi no va trobar el virus en els animals, els autors van emetre la hipòtesi que els gossos podien transportar el virus sense mostrar símptomes de la malaltia”, diu la carta. Això s'ha demostrat en cavalls, conills porquins i cabres, per exemple. “Tampoc s'ha determinat si els gossos poden excretar el virus, la càrrega viral [quantitat de virus] en aquestes excrecions i el temps que hi són”. A falta de respostes per a aquestes preguntes, la conclusió és que “no es pot descartar el risc de transmissió de l'ebola de gossos a humans”. Aquesta decisió obeeix a l'anomenat “principi de precaució”: prendre la millor mesura per al col·lectiu sobre la base de les certeses que hi ha evitant riscos innecessaris.

Aquesta falta de coneixement ja hauria estat prou per decidir el sacrifici de l'Excálibur. Però, a més, hi va haver una altra raó de pes. “La voluntat de les autoritats era posar el gos en quarantena i confirmar si estava infectat”, continua el relat. Però això no es va poder dur a terme. “Per desgràcia, no hi ha cap laboratori veterinari a Espanya amb el nivell de bioseguretat 4 [el màxim exigit per treballar amb els microorganismes més perillosos]”. Això afecta no només les instal·lacions, sinó personal entrenat per tractar aquests animals potencialment infecciosos. La direcció general cita les recomanacions sobre el tema del Centre de Control de Malalties dels EUA com a argument de solvència en aquest cas.

Finalment, en la carta de descàrrec, la comunitat compara aquest cas amb un altre de similar, el del gos d'una de les infermeres de Dallas (Texas) que també es va infectar en tractar un malalt. I assenyala dues diferències clau. La primera, relacionada amb el que s'ha explicat anteriorment, que “els Estats Units sí que té els mitjans suficients per mantenir l'animal en quarantena”. La segona, de tipus epidemiològic, és que el gos de la infermera nord-americana va estar menys temps amb la seva propietària quan ella ja tenia símptomes (dos dies en el cas de Dallas, cinc en el de Romero), i, a més, aquests dos dies van ser els primers de la infecció, per la qual cosa la càrrega viral era inferior que en el cas de Romero, la infecció de la qual va tenir cinc dies d'evolució fins que es va separar de l'animal.

La societat nord-americana d'infeccioses no fa cap comentari a aquesta carta, però remet a informacions anteriors en les quals el CDC afirma que “fins avui, no hi ha hagut cap informe que gossos o gats hagin emmalaltit o hagin transmès l'ebola”. Encara que això tampoc és estrany ja que, fins aquest brot, els anteriors van ser petits i van durar poc, motiu pel qual, excepte aquest estudi de Loïs Alella del 2005, ningú s'ha parat a estudiar aquest tema. En el treball, el màxim que diu l'autor és que pot ser que els gossos o altres animals de companyia expliquin casos en què el virus ha reaparegut en zones on s'estava eradicat en persones.