La Llei de Propietat Intel·lectual, aprovada al Congrés

Punt final. O més aviat punt i a part. Perquè la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) que el Congrés ha aprovat aquest dijous definitivament, només amb els vots a favor del PP, i que entrarà en vigor el gener del 2015, és una reforma parcial. El mateix Govern espanyol ho ha reconegut, i ha promès una modificació més profunda i completa d'aquí un any. Tot i això, la llei introdueix novetats de certa envergadura, com l'anomenada taxa Google o sancions de fins a 600.000 euros per a les pàgines que enllacin amb continguts pirates. I molt rellevants també han estat les crítiques que el text ha rebut al llarg de tota la tramitació i aprovació, del Consell d'Estat als peròs del Suprem, de les entitats de gestió als partits d'oposició.

Per aquest motiu, un cop més el Partit Popular ha necessitat aprofitar la majoria absoluta per tirar endavant la llei. El resultat final diu: 172 vots a favor, 144 en contra i 3 abstencions. Així ho havien deixat clar al cap i a la fi els diputats de l'oposició que, un rere l'altre, van explicar per què els seus grups s'oposarien a la LPI. I va passar el mateix en l'anterior pas del text pel Congrés, al juliol a la Comissió de Cultura, on només hi va haver acord sobre nou esmenes transaccionals i els populars van votar sí en solitari. La mateixa escena es va repetir al Senat: vot a favor del PP i contrari de la resta de partits. De fet, les úniques esmenes aprovades van ser precisament les proposades pels populars. No obstant això, al llarg de tot el procés el PP ha defensat que buscaria un consens més ampli i que la porta per negociar sempre estava oberta.

Al debat d'aquest matí, davant la mirada del ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, la llei ha estat titllada de "nyap i desastre" per l'Esquerra Plural, d'"oportunitat perduda" per CiU, i José Andrés Torre Mora, del PSOE, ha trobat a faltar un llibre blanc que oferís més informació sobre el sector. "Cap vaixell té bons vents quan no sap a quin port es dirigeix", ha dit el portaveu socialista citant Sèneca. Amb una referència a Chaves Nogales ha contestat en canvi Juan Ruano Gómez, del PP: "A les persona se les jutja o bé per les paraules o bé pels fets. El Grup Popular ho pot dir alt i clar: 'Dit i fet". A continuació, Ruano Gómez ha detallat els vuit objectius de la LPI (protecció dels creadors, control de les entitats de gestió, límit al concepte de còpia privada, entre d'altres) i ha conclòs l'exposició de cadascun d'ells amb: "Dit i fet".

L'oposició titlla la normativa de "desastre", "nyap" i "oportunitat perduda"

Quan entri en vigor, la llei portarà una sèrie de novetats amb què l'Executiu espanyol espera reduir la pirateria, millorar el control i la transparència de les entitats de gestió dels drets d'autor, així com obligar els agregadors de notícies com Google News a compensar els mitjans de comunicació per publicar fragments dels seus articles.

En primer lloc, la nova LPI amplia la caça contra els pirates: a més de les pàgines de descàrregues (aquelles que proporcionen continguts que violen el copyright), es castiguen també les d'enllaços: "Les que faciliten la descripció o la localització d'obres i prestacions que indiciàriament s'ofereixin sense autorització", segons el text. La llei preveu tenir en compte l'audiència i la quantitat de continguts no autoritzats a l'hora d'actuar contra un web; a més, simplifica el procés de notificació –si ha rebut un correu electrònic el responsable de la pàgina es considera avisat– i eleva les multes per a webs que reiterin dues o més vegades les seves infraccions: la mínima puja fins a 150.000 euros i la màxima fins a 600.000. Finalment, el text inclou la possibilitat de demanar a anunciants o serveis d'allotjament en línia que interrompin la seva col·laboració amb la pàgina considerada pirata.

"Dit i fet", defensa el Partit Popular sobre la llei

La reforma també estableix la taxa Google o cànon AEDE, cavall de batalla històric de l'Associació dels Editors. En realitat, la mesura no afecta en cap cas cercadors com Google. Es refereix més aviat als agregadors de notícies, com Google News, que hauran de pagar una “compensació equitativa” als editors per reproduir “fragments no significatius de continguts, divulgats en publicacions periòdiques o en llocs web d'actualització periòdica i que tinguin una finalitat informativa, de creació d'opinió pública o d'entreteniment”.

La normativa ha suscitat un debat enorme així com queixes que van des de l'oposició fins a les associacions d'internautes, passant per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Les crítiques es refereixen a l'ambigüitat del text –què és un “fragment no significatiu”? I “un web amb finalitat informativa”?– i als dubtes sobre qui haurà de pagar: més enllà dels agregadors de notícies, sembla que xarxes socials com Facebook o Twitter no quedarien incloses en la normativa. El PSOE també va demanar en va a les esmenes que la compensació beneficiés els autors de les notícies i no només els mitjans i els seus editors, i que el dret a rebre aquest pagament no fos “irrenunciable”, com estableix la llei, sinó que depengués de la voluntat de cada mitjà.

Finalment, la LPI ratifica la compensació per còpia privada, el nou sistema amb càrrecs als pressupostos de l'Estat que va enterrar el cànon digital. La llei redueix el concepte de còpies privades (queda exclòs, per exemple, la reproducció en temps real) així com la recaptació que per aquestes cobren les entitats de gestió: de 115 milions a uns cinc. A banda de les queixes de les mateixes entitats, que han organitzat desenes d'actes contra la LPI, la mesura ha suscitat els dubtes del Suprem, que va preguntar al Tribunal de Justícia de la UE si la normativa és coherent amb les directives europees.

En espera de la resposta de Brussel·les, la LPI també introdueix mecanismes que augmenten la transparència de les entitats de gestió, després de l'escàndol de corrupció que va afectar la SGAE el 2011. I estableix controls més grans sobre les seves tarifes, que els usuaris de drets (ràdios, televisions, universitats, bars, hotels, etc.) consideren abusives. El text també regula el dret de citació en el món acadèmic: en la teoria, la mesura limita l'ús de l'obra d'un creador amb finalitats d'ensenyament i recerca, però a la pràctica obligarà, per exemple, les universitats o les biblioteques a pagar un cànon per l'ús o préstec de llibres.