Barroso culpa les capitals dels errors en la crisi de l’euro

Deu anys després, José Manuel Durão Barroso se'n va. Ha mantingut unit el club europeu enmig de la crisi més greu de la seva història. I ha ampliat l'eurozona i la UE gairebé fins als límits geogràfics d'Europa. Ha reforçat el mercat únic, ha aconseguit avenços en la lluita contra el canvi climàtic i va tirar endavant el Tractat de Lisboa (encara que potser té més detractors que suports per això últim). Però el seu mandat queda marcat amb foc per la crisi i deixa més ombres que llums, amb una gestió econòmica de la zona euro que economistes com Paul de Grauwe o Martin Wolf i sociòlegs com José María Maravall o Ignacio Sánchez Cuenca qualifiquen si fa no fa de desastrosa. Barroso s'ha acomiadat a la sala de premsa de la Comissió Europea amb un indici d'autocrítica per la lentitud en la presa de decisions, per l'eurodesencant creixent dels europeus i per l'auge dels populismes. Però sobretot ha llançat una crítica desaforada als Governs dels socis: “La UE és avui més forta i està més ben preparada per a la propera crisi malgrat els titubejos d'algunes capitals”.

Barroso ha ajustat comptes sense donar noms, però amb prou referències perquè tothom sàpiga contra qui van dirigides les fletxes. A la pregunta sobre si l'ampliació a l'est va ser un error: “Aquest és un dels grans èxits de l'Europa contemporània. Bulgària i Romania mai han estat l'exemple. El nomenament [del polonès] Donald Tusk és una demostració que ja no val aquesta distinció entre països antics i nous. Però hi ha països antics que han dificultat molt més la tasca que els nous”. En dues paraules: Regne Unit. Barroso va fer la setmana passada l'últim viatge oficial a Londres, i allà va criticar durament les fantasies euroescèptiques que fomenten o permeten alguns polítics britànics com el primer ministre David Cameron.

No va ser l'única garrotada. Barroso va reconèixer els problemes econòmics que persisteixen, amb més de 25 milions d'aturats a la Unió i una recuperació molt més lenta que les d'altres grans blocs econòmics, que fins i tot pot acabar en una nova recaiguda: en una tercera recessió. Va assegurar que la crisi és “la prova mes clara de l'extraordinària resistència i capacitat d'adaptació de la UE”. Aquest és, sens dubte, el seu gran èxit. Tot i que també llavors va tenir greus diferències amb els països membres: “Durant aquests anys molts actors van tenir una posició més o menys ambigua sobre la possibilitat d'una sortida de l'euro de Grècia. La Comissió sempre hi va estar en contra. Estic convençut que això hauria estat un desastre. Els analistes que van apostar per una implosió, per una desintegració de l'euro, es van equivocar. Alguns caps d'Estat preguntaven si no hauria estat millor expulsar Grècia o una divisió de l'eurozona. Aquesta Comissió sempre va apostar pel contrari, per la màxima estabilitat entre els membres de l'euro”. El principal destinatari d'aquesta crítica és Alemanya, que durant uns mesos va flirtejar amb la idea de deixar caure Grècia.

Emergeix una mena de consens entre els economistes que consisteix en el fet que l'ajust patrocinat per la Comissió va ser massa dur, en massa països alhora. I que va durar massa, i fins i tot ara l'aplicació de les regles ha estat massa estricta i té la zona euro a les portes d'un altre esglai. Barroso s'ha cenyit avui “a les normes i als procediments”, encara que la seva Comissió ha acabat indultant França i Itàlia per projectes pressupostaris que molt probablement no compleixen les metes fiscals compromeses. Les decisions les prendrà la propera Comissió, amb el socialcristià luxemburguès Jean-Claude Juncker al capdavant. Però Barroso ja ha deixat clar que el seu pla passa per seguir aplicant les regles amb flexibilitat on sigui necessari, i ha fet un toc d'atenció a Alemanya per no invertir prou i acumular superàvits comercials excessius que dificulten la gestió de l'eurozona.

Barroso no té clar el seu futur. “Em mereixo una pausa”, ha dit. Durant un temps va flirtejar amb la idea de ser secretari general de les Nacions Unides. “Aquesta opció no és realista”, va confessar a aquest diari fa uns dies. “No tinc ambicions polítiques en aquest moment. No he pres una decisió final, però com a mínim durant un temps he acceptat impartir cursos i conferències a diverses universitats –entre les quals n'hi ha d'espanyoles– i no entra als meus plans a curt termini tornar a tenir un càrrec polític”, ha explicat visiblement emocionat a la sala de premsa de la Comissió, a Brussel·les.

Barroso va arribar al càrrec unint a la seva condició de liberal en el terreny econòmic la d'amfitrió del Trio de les Açores que va precedir la Guerra de l'Iraq i signatari de la carta “United We Stand”, en la qual vuit caps d'Estat i de Govern de la UE –entre els quals hi havia José María Aznar– es posicionaven a favor de George W. Bush i contra Jacques Chirac i Gerhard Schröeder en la polèmica sobre si enderrocar Sadam Hussein. Des de posicions liberals i de desregulació, i mostrant-se reticent a engegar polítiques contra el canvi climàtic, en la seva segona legislatura va fer un gir: una vegada detonada la crisi va tornar a activar la regulació financera, i després de l'informe Stern sobre el canvi climàtic va defensar la necessitat d'impulsar polítiques mediambientals.

En plena crisi, se li atribueix certa falta de lideratge, amb els seus crítics denunciant que la Comissió es va convertir en una espècie de secretariat del Consell. Ell i els seus col·laboradors tanquen files sobre aquest tema: només els Governs tenien els milers de milions necessaris per mostrar solidaritat amb Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i companyia, per la qual cosa resulta lògic, segons Barroso, que tinguessin més pes específic en les decisions. Per al tribunal d'última instància que és la història, Barroso deixa el club unit, però també 25 milions d'aturats, el populisme a l'alça, la recuperació econòmica sense aparèixer de debò en el vuitè any de la crisi, certa sensació d'incapacitat per resoldre els problemes si no és al caire de l'abisme, un biaix molt marcat per l'austeritat i les reformes, l'euroescepticisme en màxims i, com a colofó, un canvi en la configuració política d'Europa, amb Alemanya manant, disposant i governant com mai a la història de la UE.