Per què som encara a l’‘estiu’?

La paraula veroño –terme que resulta de fusionar estiu i tardor en castellà, i que vaig escoltar per primera vegada fa alguns anys al meu col·lega Mario Picazo– comença a popularitzar-se, el mateix que ha passat amb les ciclogènesis explosives de què parla tothom. Les xarxes socials, en particular Twitter, han estat les encarregades de propagar viralment un terme que resumeix la sensació general en aquests calorosos dies de tardor que estem vivint.

El temps ens té acostumats a les seves bogeries. Les altes temperatures a l'octubre no són cosa d'ara, ja les van patir els nostres pares i avis i les generacions anteriors. No falten al refranyer meteorològic dites que al·ludeixen als famosos estiuets de la tardor. El més conegut és el de Sant Miquel (29 de setembre), conegut també com l'estiuet del codony, perquè és cap a finals de setembre quan madura aquest fruit, però n'hi ha d'altres que es localitzen en dates més tardanes del calendari, com l'estiuet de Sant Martí (11 de novembre), “que dura tres jorns i un dematí”, i que suposa una breu interrupció del fred que es produeix en l'època de la matança.

Per tot el que s'ha exposat, caldria pensar que la calor de l'última part de l'octubre no és tan estranya com pot semblar a primera vista i, de fet, està deixant de ser-ho, tal com certifiquen els registres meteorològics dels últims anys. Els estiuets, entesos com a períodes esporàdics, de curta durada, en els quals s'arriba a temperatures per sobre de la mitjana de l'època, estan donant pas a una altra cosa diferent: l'estiu de tardor. El temps estiuenc està guanyant la partida a la tardor durant la primera meitat de l'estació astronòmica, la que s'estén des de l'equinocci de setembre fins al solstici d'hivern o de desembre.

Aquest comportament, fins fa poc anòmal, l'estem gaudint/patint amb relativa freqüència en els últims 10-15 anys. Ja no és només una impressió personal (subjectiva) de cadascun de nosaltres. Científicament, pot afirmar-se que tant la tardor com la primavera s'estan difuminant, estan perdent definició, adquirint cada vegada un deix més estiuenc. No és una cosa observada només en el nostre àmbit geogràfic, sinó que es tracta d'un fenomen a escala global, que encaixa bé en la fase càlida actual del planeta.

Les altes temperatures a l'octubre no són cosa d'ara, sinó que  ja les van patir els nostres pares i avis i les generacions anteriors

Per entendre per què comencen a ser freqüents a Espanya els dies amb temperatures per sobre dels 30ºC durant la segona quinzena d'octubre, cal fer algunes consideracions sobre la dinàmica atmosfèrica. El més normal a l'estiu és que l'aire fred d'origen polar es retiri cap a latituds més altes, passant a dominar sobre el nostre país les masses d'aire càlid d'origen subtropical, generades pel gran “forn” saharià. Els pics de calor típics de la canícula es produeixen com a conseqüència de la invasió, des del Sàhara cap al nord, de “llengües” d'aire càlid (conegudes en meteorologia com a dorsals), que abracen en part o íntegrament el nostre país. Quan la situació és més persistent de l'habitual, tenim el que es coneix popularment com una onada de calor.

Amb l'arribada de la tardor, la reducció progressiva de la insolació al nostre hemisferi indueix canvis importants en la circulació atmosfèrica. El més normal és que l'aire fred d'origen polar comenci a desbordar cap al sud, limitant les incursions cap al nord de l'aire càlid subtropical. Quan això passa, comencem a percebre el final de l'estiu. Aquesta transició de l'estiu a la tardor no és suau, sinó que ve caracteritzada per grans oscil·lacions tèrmiques. Els estiuets als quals s'ha fet referència són el resultat de les últimes resistències de l'aire subtropical a l'incisiu aire polar, abans que aquest guanyi definitivament la batalla.

Sembla evident que aquest comportament és conseqüència de l'escalfament global

A què és deu, llavors, aquesta prolongació del temps estiuenc durant la primera meitat de la tardor, que tots percebem? Sembla evident que aquest comportament és conseqüència de l'escalfament global. Els seus efectes són especialment acusats a les regions polars de l'hemisferi nord, on la pèrdua de gel és una realitat, el mateix que l'ascens que estan experimentant allà les temperatures.

Amb aquest nou escenari, la massa d'aire fred d'origen àrtic o polar necessita cada vegada més temps per aconseguir prou entitat per desbordar cap al sud de forma impetuosa, doblegant l'aire càlid subtropical. Així doncs, aquest últim troba més facilitats que abans per allargar la seva estada al nostre país durant més dies de la tardor.

José Miguel Viñas (@divulgameteo) és president d'ACOMET (Associació de Comunicadors de Meteorologia) i consultor de l'OMM (Organització Meteorològica Mundial). Responsable del web www.divulgameteo.es