Cuidem les maneres

El clima s’està enrarint per moments. A part de les tensions pròpies del període preelectoral, hi ha indicis preocupants que la política catalana evoluciona cada cop més cap a formes abruptes de polarització. I les xarxes socials han esdevingut un factor inesperat de crispació, fins al punt que alguns actors polítics que abans n’eren usuaris actius, han decidit sortir-ne. És un mal símptoma. Va passar amb Quim Brugué, membre en representació d’ICV al comitè electoral que havia de supervisar les votacions del 9-N, després d’haver opinat, fent ús de la llibertat d’expressió, que la consulta no tenia prou garanties democràtiques. També va passar amb Gerard Piqué, el jugador del Barça, després de participar amb el seu fill en la darrera Diada, i ahir mateix, el periodista i biògraf autoritzat de Jordi Pujol, Manel Cuyàs, deia en un article a El Punt-Avui que a partir d’ara serà usuari passiu de Twitter, ja que s’ha fet tan “antipàtic, punxegut i agressiu”, que ja no el fa feliç ni li val la pena intervenir-hi amb les seves opinions, malgrat els catorze mil seguidors que té.

Si Twitter fos un termòmetre de la temperatura ambiental, en determinats moments podríem arribar a la conclusió que som molt a prop del cop de calor. És veritat que el que es mou a Twitter no deixa de ser una minoria, però una minoria molt activa. Òbviament, la responsabilitat no és del missatger o el contenidor, en aquest cas el mitjà a través del qual s’expressa tant d’enuig i tanta crispació, sinó dels que en fan ús per desqualificar i insultar.

El darrer episodi de tensió política viral l’ha protagonitzat el secretari general dels socialistes de Catalunya, Miquel Iceta. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Iceta va dir: "A l'Alemanya de l'any 1933 sí que hi va haver plebiscitàries", referint-se a les eleccions que va guanyar Adolf Hitler, i per completar el rebuig als plebiscits, va afegir: "Era el que feien els dictadors". La reacció va ser immediata. Junt amb correccions ben fonamentades i respectuoses pel que fa a l’error de valoració històrica, també hi va haver insults i improperis. Molts. Tots, sobrers. Ahir, Iceta va matisar i, encara que sense rectificar del tot les seves afirmacions, va dir que si algú s’havia molestat per la comparació de la situació a Catalunya amb l’arribada al poder de Hitler, demanava disculpes.

El respecte és fonamental. Si es perden les maneres, les raons es debiliten

Cal tenir molta cura a l’hora d’establir comparacions. Les eleccions del 1933 a Alemanya es van fer en un clima polític desastrós, la crisi del 29 havia fet estralls i la tensió social era extrema. No van ser, però, unes eleccions plebiscitàries. Hitler va aconseguir per al seu partit la minoria majoritària, raó per la qual, en un clima de terrible intimidació i violència, el president li va encarregar formar govern. Una altra cosa és el que va fer després, un cop al poder, i com el va utilitzar per segar la democràcia. Comparar el que va passar llavors amb la situació actual catalana és del tot inapropiat i només contribueix a enterbolir l’ambient. Però també ho és la reacció, quan va més enllà de la simple discrepància sobre la valoració d’uns fets històrics.

Fins ara, Catalunya s’enorgullia de poder plantejar totes les opcions com a legítimes, inclosa la independència, i el moviment sobiranista s’enorgullia del to festiu i positiu amb el qual plantejava el seu repte. Hauria de continuar sent així. El respecte és fonamental. Si es perden les maneres, les raons es debiliten.