Somalis a ‘La casa de la pradera’

Davant del finestral del restaurant Sabor de México, desfilen cada dia jueus hassídics, guatemalencs exhausts, dones somalis amb el cap cobert, agricultors locals que fins fa uns anys mai havien vist una persona no blanca o no cristiana per aquí. “Això és com un Nova York petit”, diu el cambrer Paco Garrido, mexicà de 37 anys.

Envoltat de pastures i camps de conreu, Postville, un poble de 2.200 habitants situat a Iowa, sembla per al nouvingut una estampa de la declinant Amèrica rural, lluny del lloc idealitzat dels pobles on tots es coneixen i on la vida és més pura: el país de les pel·lícules de Frank Capra o de La casa de la pradera, escrita per Laura Ingalls Wilder, que va créixer precisament a 50 quilòmetres de Postville.

Comerços mig abandonats, trànsit escàs: el carrer principal de Postville recorda molts altres centres urbans de l'Oest Mitjà. Però Postville és una altra cosa. Al carrer se sent parlar tant espanyol com anglès. En alguns comerços es llegeixen cartells en hebreu. Al carrer principal, hi ha un temple protestant i dues sinagogues. Una és just al costat de la mesquita dels somalis.

“Els senyals de la fi del món encara han d'arribar. I ai, d'aquell que no es prepari”, diu als congregats a l'església apostòlica de Crist Senyor el pastor Jorge, un mexicà de Durango.

Postville és una illa multicultural a Iowa, un Estat rural i blanc amb només un 5,5% d'hispans un 3,3% de negres —en el conjunt del país són 17% i 13%, respectivament—. Aquest poble és un exemple extrem que els EUA han canviat definitivament, que la imatge del nord-americà com un blanc, anglosaxó i cristià ha deixat de ser vàlida. Postville prova que la diversitat no és una qüestió només de les grans ciutats o dels Estats situats a la frontera: quan ha arribat a un poble com aquest, a centenars de quilòmetres de qualsevol capital, és que no hi ha marxa enrere. Fenòmens endèmics de zones urbanes s'estenen a les regions rurals: no només la immigració, sinó també la desocupació, la pobresa, la delinqüència, la droga.

La primera data clau per entendre com Postville va passar de ser un petit racó d'Iowa a aquest experiment multiètnic és el 1987. I el personatge clau és Aaron Rubashkin, un carnisser jueu del districte novaiorquès de Brooklyn que va comprar un escorxador abandonat i el va convertir en una planta de carn kosher, és a dir, adequada a la religió jueva. “El 1996, la planta s'havia convertit en la més gran del món gestionada i en propietat dels jueus hassídics, coneguts com a lubavitchers”, escriu el periodista Stephen Bloom al llibre Postville. A Clash of Cultures in Heartland America (Un xoc de cultures al cor d'Amèrica). “Cada setmana, 1.300 caps de bestiar, 225.000 gallines, 700 bens i 4.000 galls dindis entraven a la planta renovada, i cada setmana 1,85 milions de lliures [840.000 quilos] de vaca, gallina, be i gall dindi sortien en camions refrigerats en direcció a Chicago, Nova York, Los Angeles o Miami. Aquesta carn era tan estimada que fins i tot volava cap a Jerusalem i Tel Aviv”.

El desembarcament dels jueus ortodoxos de Brooklyn va ser el primer xoc: per molta gent local eren extraterrestres, però van portar una prosperitat inesperada. Després van arribar successives onades d'immigrants per treballar a la planta: ucraïnesos, mexicans, centreamericans...

Segona data: 12 de maig del 2008, en els últims mesos de l'Administració Bush. Amb un desplegament militaritzat —dos helicòpters, desenes d'agents—, les autoritats federals van detenir més de 300 persones. Sholom Rubashkin, fill d'Aaron, va ser condemnat el 2010 a 27 anys de presó per frau fiscal. Postville, el poble anònim, omplia els titulars de la premsa nacional. No va haver-hi als EUA gaire més batudes a una escala semblant ni amb aquesta exhibició de força. Amb l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, el gener del 2009, les deportacions de sense papers van augmentar, però amb mètodes més discrets.

Postville va acusar aquest cop. L'endemà de la batuda, 120 nens no van anar a l'escola, recorda el director, Chad Wahls. Tenier por que els deportessin. “Vam anar casa per casa”, diu Wahls. Al cap d'uns quants dies va aconseguir que tornessin a les aules. “Dotze nens van marxar: ja no van tornar”.

Ara la planta té un altre propietari i un altre nom: Agristar. Segueix produint carn kosher. Un dia, durant una visita a una de les sinagogues, un estudiant de vint anys va dir que el rabí no podia atendre els visitants: estava treballant a la planta.

Com passa a qualsevol barri de Nova York o Los Angeles, el paisatge humà es transforma sense parar. En els últims anys hi han aterrat els somalis, alguns des de Minneapolis, a 300 quilòmetres, la capital de la comunitat somali als EUA i alguns altres, de camps de refugiats a l'Àfrica.

“Els gats els fan por”, diu una dona mexicana en al·lusió als jueus ortodoxos. “Els barbuts”, anomena un altre home als rabins. Els somalis són “els morenos”. Prejudicis? La realitat és més aviat una convivència costat a costat que no pas una integració. Respecte, però no barreja.

“El pitjor ja ha passat”, diu en al·lusió a les conseqüències de la batuda Fred Wilker un agricultor que ven carabasses i altres fruites i verdures en un aparcament.

Sense la planta de carn Postville seria un altre racó moribund de l'Amèrica interior. I segurament Wilker no estaria venent carabasses. La diversitat? “Crec que és fantàstica”, respon. Sense Agristar, potser no hi hauria carabasses a Postville, ni tampoc escola.

La meitat d'alumnes de l'escola primària i secundària són hispans. Prop d'un 10% són d'origen africà. Als passadissos i les aules es parlen nou idiomes, incloent-hi el tagàlog. Aquest és el futur de Postville. I dels Estats Units. “Alguns dels nens que s'han graduat a l'escola es queden a viure aquí”, apunta Wahls. “Això portarà un canvi”.