Lliçons de Bradlee

Ben Bradlee, que dimarts va morir als 93 anys, va ser l'últim gegant de l'era daurada del periodisme nord-americà. Era, en molts aspectes, un periodista d'una altra època, per la seguretat que sempre va mostrar en ell mateix i en el seu mitjà. El seu regnat a The Washington Post, des del 1965 fins al 1991, va coincidir amb l'hegemonia de la premsa de qualitat, que marcava l'agenda política, atresorava una autoritat inqüestionada i fins i tot podia provocar la dimissió d'un president, com va passar amb Richard Nixon per l'escàndol del Watergate. Ni la premsa vivia permanentment al divan del psicoanàlisi, ni hi havia xarxes socials, ni blogs, ni nous mitjans que qüestionessin segon a segon que tot el que es publicava a The New York Times o a The Post fos fit to print, digne de ser imprès.

Bradlee era d'una altra època, també, en la seva relació amb el poder. Es fa difícil imaginar avui un director d'un mitjà de comunicació tan proper a un president com va ser Bradlee al seu amic John F. Kennedy, i difícil d'imaginar els directors del Post o el Times engegant al diable el fiscal general, com va fer Bradlee després que un reporter del Post rebés una citació judicial.

Avui els directors de premsa als Estats Units —homes i dones anònims que pocs, fins i tot del món de la premsa i la política, reconeixerien si se'ls creuessin pel carrer— no regnen a la vida social de l'Upper West Side o de Georgetown, com durant dècades van regnar Bradlee i la seva còmplice i editora, Katharine Graham.

Ni el Post significa el que llavors significava a la capital —Politico i altres mitjans li han robat el monopoli de la informació política— ni les festes del barri de Georgetown, com tantes vegades ha lamentat la vídua de Bradlee, Sally Quinn, són el que van ser.

I, no obstant això, Ben Bradlee no és un periodista del passat. Bradlee va encunyar el patró or del que suposa dirigir un diari. Des de llavors, ja sigui per imitar-lo, inspirar-se en ell o distingir-se d'ell, és estrany el director que no es compara amb aquest model: l'home del Watergate, el que va convertir un diari local en un referent mundial, el que electritzava la redacció només amb la seva presència.

En un temps en què torna el periodisme activista —ara reclamar l'objectivitat, fins i tot la imparcialitat, i aparcar els prejudicis a l'armari de vegades sembla anacrònic—, la lliçó de Bradlee és estimulant. Bradlee tenia poques opinions i idees. Mai va aspirar a alliçonar. No era d'esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari. Es guiava per la recerca de la notícia.

“L'essència del periodisme és la superficialitat”, va dir en una entrevista a EL PAÍS, citant un mestre seu. (La frase recorda la d'un altre periodista del segle XX, Josep Pla: “Jo no crec en les profunditats. El més profund que té un home és la seva superfície”.)

I una altra lliçó, potser tan important com la del seu gran èxit, el Watergate: el seu revers, l'escàndol de Janet Cooke, la periodista que el 1980 va publicar a The Washington Post un reportatge sobre un nen heroïnòman. Cooke va guanyar el Pulitzer pel reportatge. Després va admetre que era ficció. Bradlee va oferir als Graham dimitir. I va ordenar al defensor del lector una investigació a fons de l'error en què ell no va sortir ben parat. En el seu fracàs més important, Bradlee va donar una altra lliçó de primer ordre.

El seu periodisme, desproveït de les circumstàncies del seu temps, serveix per avui i per sempre.