Anfield aclama el Madrid

A Europa tampoc no hi ha remei contra el Reial Madrid, que fa setmanes que es passeja per la Lliga i la Champions. A Anfield, on hi ha més passat que present, no va consentir res al fràgil Liverpool, al qual va enviar a casa abans de concloure el primer acte, en el qual va exhibir un bon futbol. La supremacia blanca va ser absoluta, i així ho va reconèixer l'extraordinària afició local, que va acomiadar el vencedor amb devoció, amb el reconeixement no dissimulat al millor de la nit, un gran equip. No només això, sinó que va rendir honors a l'adversari que li acabava de clavar la pallissa més gran que ha encaixat el Liverpool a casa en tot el seu històric trànsit per Europa. Coses així dignifiquen clubs com aquest, la llegenda del qual és tan merescuda com la victòria aconseguida pel Madrid, que es va exhibir quan hi va haver partit. Amb el Barça a la vista, Ancelotti va abaixar la persiana a mitjan segona part.

El Madrid ho va posar tot, el joc i els gols com a derivada. A partir de l'ordre al mig camp, amb Isco lliurat a la causa de Kroos i Modric, i amb James molt productiu, l'equip espanyol va madurar els reds a l'espera del que sempre arriba. Tampoc no es va retardar aquesta vegada Cristiano, que abans de la mitja hora de joc es va citar amb James a la balconada de l'àrea per generar un gran gol. El colombià va temperar amb la dreta la pilota i li va fer una carícia amb l'esquerra perquè agafés el vol just per sobre dels centrals. El portuguès, infiltrat entre la defensa, va executar una rematada instantània, subtil. Un gol digne de qui ja és el màxim golejador de la Copa d'Europa juntament amb Raúl, amb 71 gols. Bé, segons com es miri, perquè hi ha qui fa comptabilitats separades entre la Champions i la fase prèvia i en aquests comptes el madrileny li treu un gol, ja que a CR se li descompta el que va anotar en una preliminar. Tant se val. Gran va ser Raúl i molt gran és Cristiano.

Números a banda, l'embocada de Ronaldo va enviar a la deriva el Liverpool, que ja no va tenir un segon aire. Així són els dies a Anfield, on l'equip s'ha descamisat. La marxa de Luis Suárez no ha tingut els recanvis oportuns i avui el conjunt de Brendan Rodgers vacil·la sense rumb. El termòmetre és Balotelli, descansant a la ciutat dels Beatles. L'entusiasta i pacient afició el va suportar un temps. Per sort seva, l'ariet va deixar l'escena en el descans sense haver dit res sobre el camp. En la seva línia. Contagiat per l'italià, l'equip s'ha extraviat, defensa com en un convent, li costa un món que la pilota circuli en el sentit adequat i només s'agita amb Sterling, veloç i amb una serp per cintura. Aquest Liverpool no està ara com ara per a més aventures, com la que suposa enfrontar-se al campió.

Els locals van encaixar la pallissa més gran al seu estadi en competició europea

Des del seu vacil·lant inici de curs, el Madrid ha guanyat en consistència, té un altre tonatge. Igual que la temporada passada, Ancelotti ha tocat les tecles del mig del camp, la columna que equilibra qualsevol equip. No és una mera zona de peatge i el Madrid ja no té com a únic registre aturar la carrera. Ara fica el turbo quan l'ocasió ho propicia. James i Isco van per feina i juntament amb Kroos i Modric donen sentit al joc, al curt, al llarg, al de mitja distància. A Anfield, fins i tot van cantar alguna cançó de bressol amb la pilota, amb simfonies de tocs desconegudes en un equip no sempre procliu a les pauses. Ho va percebre la gent passional de Liverpool, que amb un marcador per ennuegar-se va acomiadar Cristiano, Kroos i Marcelo, el tres substituïts, amb una ovació. La més sonora, per a l'alemany, que ja imposa el seu futbol d'autor a l'eix.

Cristiano ja és el màxim golejador de la Champions juntament amb Raúl

Amb el futbol a favor seu era qüestió de temps que el Reial Madrid lligués el resultat. El futbol coral dels visitants va tenir els seus fruits amb dues dianes de Benzema, a l'execució dels quals no va ser aliena la defensa red. Primer li van fer el buit perquè no pogués picar de cap un centre telescòpic de Kroos. Tot seguit, en un córner, entre una trama de samarretes vermelles, el francès va bufar la pilota a la xarxa, amb un porter descarrilat i uns quants defenses tafaners. Malgrat les rebaixes del Liverpool, al davant hi havia un equip de cos sencer, rodó en totes les línies. Ordre i talent en la mateixa proporció.

Amb 0-3, sense haver arribat al descans, va acabar el partit de Champions i va començar el clàssic. Un alleujament per al Liverpool, que va témer endur-se una altra de les surres d'aquesta fecunda setmana de Copa d'Europa. Cristiano no és algú que entengui de treves i en un parell d'abordatges després de la mitja part va estar a un pas d'augmentar el càstig. Fins que Ancelotti va passar pàgina i es va ficar el Barça entre cella i cella. Sense demanar cap mena de permís va ordenar el canvi de l'estrella al minut 75 i el lusità va marxar sense rondinar, amb bona cara. Al cap i a la fi acabava d'anotar per primera vegada a Anfield, on havia quedat sec en les cinc visites precedents. El mateix que el Madrid en els seus tres enfrontaments amb el Liverpool, al qual mai no havia derrotat en partit oficial i ni tan sols havia marcat un gol. Aquesta vegada es va endur tota la glòria i Anfield el va aclamar. La noblesa per sobre de tot. Benaventurat Madrid i benaventurat Anfield.