Els molts refugis dels canalles

Els refranys i les citacions són com les sabates, només van bé les del teu número. Si no, o t'estrenyen o les perds. Hi ha gent que matina sense que Déu tingui gaire interès en el seu progrés econòmic i allò de “quan els gossos lladren, alguna cosa senten” se sol anomenar difamació. La saviesa popular de vegades no és tan sàvia com sembla. Pensava en això diumenge passat, prop del carrer Balmes, quan s'acabava la manifestació. Un senyor va increpar un grup d'adolescents amb estelades amb allò que el patriotisme és l'últim refugi dels canalles. Ho cridava tan fort que semblava que s'havia de convèncer que era veritat.

La frase de Samuel Johnson s'ha convertit en un lloc comú. Amb les guerres en tindríem prou per donar-la per bona i amb els etcèteres polítics fins i tot la podríem convertir en dogma. Johnson sabia bé de què parlava, a finals del XVIII a les terres d'Anglaterra ja no es ponia el sol i les reivindicacions d'autogovern de les colònies americanes eren despatxades amb sarcasme per qui, alguns anys abans, va defensar el dret dels indis a viure en pau a la seva terra i va anomenar lladres a Anglaterra i França.

La sentència de Johnson s'aguanta per afortunada, però el seu ús és incomplet i amaga més d'una sorpresa. Si era l'últim refugi, quins altres podia haver-hi a l'Anglaterra del XVIII? La religió requereix certa formació, com a mínim llegir. Pot ser que l'exèrcit. Els diners? Els diners suavitzen moltes descripcions d'encanallaments. L'esport de masses no existeix i les arts són per a les elits. Per als pobres, el patriotisme era l'últim refugi i pot ser que els més pobres no hi trobessin ni refugi. De vegades enarborar una bandera era l'única manera de sobreviure. Qui tenia prou diners no necessitava enarborar-la i es deslliurava d'anar a primera línia de front.

No és que el patriotisme sigui sant de la meva devoció, però quan es demonitza des del poder, em palpo la cartera

L'adagi es repeteix avui per tot arreu, però queda tan estrany com veure unes sabates de noces als peus d'un velocista. Sí, el patriotisme és un refugi de canalles, però ni l'últim ni el primer, el nostre entorn ens ofereix abrics de tota mena. El senyor que cridava, cridava tan des de dins que pot ser que tingués raó, qui sap si els portadors d'estelades eren uns canalles, però passa que es deixava raons fora.

Aquí hi havia –en passat?– els consells d'administració de les caixes i bancs, amb els seus caus plens de tota mena de viandes, veritables màquines de robatori i distracció. Allà, la societat de socors mutu que acull alts funcionaris, fills, cosins i nebots de, i els encreuaments de les famílies entre si. Aixecar la bandera de vegades és el menys important, pot ser que tinguin lacais per fer-la onejar.

Comprovem aquí i allà amagatalls sanitaris on els canalles campen de gust. Quantes declaracions de bisbes sobre l'homosexualitat, l'avortament o la unitat d'Espanya han sonat encara amb el refregit i el to del NODO? És l'autonomisme l'últim refugi dels canalles? I el constitucionalisme? No és que el patriotisme sigui sant de la meva devoció, però quan es demonitza des del poder, em palpo la cartera. Algú s'atreviria a dir que el sindicalisme és l'últim refugi dels canalles després dels ERE o de l'indescriptible Fernández Villa?

I les forces de seguretat? No passa setmana sense que surti una notícia de la Guàrdia Urbana, dels Mossos o de la Policia Nacional que no ens posi els pèls de punta, sigui la pallissa a la tanca de Melilla o la del Raval. Pot ser que tot sigui mesquí, però es declina de forma tan diferent que no s'explica només a través del patriotisme. El refugi de Spottorno i Urdangarín era la noblesa heretada i el dels Pujol, Andorra, com ens estrenyen les sabates.

Podria dir que les tertúlies infectes del migdia són l'últim refugi de l'encanallament, però l'art de la canalleria s'escampa per tot arreu. Em vénen a la ment els consells de les elèctriques, les petrolieres o les gasistes. I les constructores. I les màximes instàncies judicials i aquests Nous Pactes de la Moncloa que integraven els beneficiaris de les targetes tèrboles de Bankia.

El patriotisme tant me faria i seria absolutament irrellevant si no fos posat en funció d'un altre tipus de poder. L'empat infinit de patriotismes és, a més d'avorrit, estèril, però el seu espai denota com a mínim les pors i les inseguretats comunes. Sobretot, en temps com els actuals, on no només no hi ha empat, sinó que tothom fa el seu joc. Pot ser que a Espanya el patriotisme tingués mala fama per l'exaltació durant la dictadura, però que durant el període democràtic no s'hagi pogut estabilitzar un sentiment de respecte i pertinença d'estàndard europeu fa pensar molt. Estem descalços i amb els peus adolorits després de veure que no hi ha manera d'armar una mínima estima al lloc, que tampoc hauria de ser una estima canalla. Potser es tractava d'anul·lar el debat, per prevenir possibles conseqüències de les nacionalitats històriques. I és que, aquestes sí, estaven plenes de canalles.

La resta, mireu, unes bellíssimes persones.

Francesc Serés és escriptor.