Blesa: “Pensava que sí que es declaraven les targetes, ningú no me’n va dir res”

Els dos últims presidents de Caja Madrid, Miguel Blesa (1996-2010) i Rodrigo Rato (2010-2012), nomenats a dit per a aquest càrrec per José María Aznar i Mariano Rajoy, es van posar un sou de gairebé tres milions d'euros a l'any com a màxims responsables d'una entitat financera que va arribar a tenir 10 milions de clients i 200.000 milions d'euros en dipòsits.

A aquesta retribució milionària, tots dos expresidents van afegir-hi el gaudi d'una targeta visa or amb la qual van treure en efectiu grans quantitats de diners per al seu lucre i van fer centenars de despeses particulars sense declarar-les en cap cas a Hisenda com a complement retributiu.

En la declaració de dijous a l'Audiència Nacional, tots dos van al·legar a preguntes del jutge i del fiscal que ignoraven aquesta situació il·legal que es va mantenir al llarg de tot el seu mandat, segons van indicar a aquest diari fonts presents en l'interrogatori.

Les respostes de Blesa i Rato sobre el desconeixement del funcionament il·legal de l'entitat financera que presidien no van convèncer el jutge Fernando Andreu. El magistrat va imposar a tots dos, amb el suport de la Fiscalia Anticorrupció, unes fiances de responsabilitat civil de 16 milions d'euros (Blesa) i tres milions (Rato) que haurien de dipositar avui amb l'amenaça d'embargament si no aconsegueixen reunir aquestes quantitats.

Blesa pretén que l'asseguradora Mapfre aboni per ell la fiança de 16 milions. El seu advocat, Carlos Aguilar, va presentar divendres passat a l'Audiència un escrit en què sol·licitava al jutge Andreu que demanés a Mapfre, com a entitat amb què els exdirectius de Caja Madrid havien subscrit una assegurança que cobreix la responsabilitat civil, que avancés els 16 milions. El magistrat instructor va rebutjar la possibilitat que sigui ell qui li reclami la fiança a l'asseguradora i ha indicat a Rato que s'atingui als termes de la resolució en què li va imposar la fiança.

Blesa va arribar a Caja Madrid a través del PP el 1994 i el 1996 va ser escollit president després d'un pacte dels populars amb els representants d'IU i Comissions Obreres a l'entitat financera. Blesa va assegurar al jutge que va rebre la targeta el 1994, amb Jaime Terceiro com a president. “Suposo que em va donar la targeta el secretari general del Consell d'Administració. Em van dir que era un complement retributiu i per a despeses de representació”, va explicar al jutge quan va començar l'interrogatori.

“Quan vaig arribar a president (el 1996) em van donar dues targetes, la que tenia i una altra, d'empresa. Me les va entregar el responsable de Recursos Humans, Manuel Gutierrez. Als nous membres del Consell els van donar una targeta d'aquestes, era una pràctica des dels vuitanta. Jo no vaig preguntar pels fonaments jurídics de les targetes, era consuetudinari, un costum”.

Blesa va assegurar que en la reunió d'una comissió executiva de Caja Madrid, el 1988, es va discutir en el torn de precs i preguntes l'afer de les retribucions perquè el Banc d'Espanya havia restringit les dietes i van buscar una solució per compensar les despeses tenint en compte el baix sou que cobraven. El 1994, segons la versió de Blesa, hi ha documents que acrediten l'aprovació d'un sistema de targetes visa d'empresa per als membres del consell i de la comissió de control per a “despeses de representació”.

Fiscal. Qui fixava els límits de despesa d'aquestes targetes?

Blesa. A mi em feien les propostes els de Recursos Humans. Jo hi donava el vistiplau i ho aprovava el comitè de Mitjans. Els beneficiaris eren els membres del consell, de la comissió de control i tots els membres del comitè de direcció. La targeta es podia utilitzar per a despeses personals i per a despeses de l'empresa.

Fiscal. I les retencions fiscals d'aquestes despeses personals?

Blesa. A mi ningú no em va dir res sobre si calia declarar-les o no. Pensava que sí que es declaraven, però no ho sabia. M'ha sorprès que no es fes. Ho he descobert ara.

Blesa, que és inspector d'Hisenda en excedència, va detallar que només els membres del comitè de direcció tenien dues targetes. I que tots havien de retre comptes de les targetes d'empresa, encara que en els informes de govern corporatiu i en les seves comunicacions al Banc d'Espanya no hi ha ni rastre d'aquestes despeses. “Suposo que el Banc d'Espanya ho sabia perquè havien de tenir coneixement de tot”, va assenyalar Blesa.

Fiscal. Però n'informaven, vostès, el Banc d'Espanya?

Blesa. Jo no portava les relacions amb el Banc d'Espanya. Suposo que l'hi comunicàvem.

Fiscal. Aquesta manera de comptabilitzar la despesa de les targetes en un compte de “fraus” permetia als destinataris d'aquesta comptabilitat saber que allí hi havia retribucions? Això no és molt fosc?

Blesa. Auditoria Interna hauria d'haver-ho pogut veure. No sé qui va prendre aquesta decisió. Ara em crida l'atenció, abans no. No hi havia cap compte opac. Jo ho he regularitzat ara tot, perquè no em vaig imaginar mai que les retencions que ens remetien del departament corresponent no ho incloguessin. No em va cridar l'atenció perquè era l'1% o el 2% del que cobrava, no era una quantitat exagerada.

El jutge intervé llavors per recordar a Miguel Blesa que l'article 24 de la Llei de Caixes d'Estalvis de Madrid, vigent del 2003 al 2011, establia que ningú no pot cobrar res que no siguin dietes i despeses en què incorri per assistir als consells. També li recorda que les despeses només es poden cobrar després de justificar-ho de manera documental. Com encaixa això de les targetes en la llei?, pregunta el magistrat. L'expresident de Caja Madrid no sap què respondre.

La declaració de Blesa apuntala la convicció del fiscal i del jutge sobre l'existència de prou indicis de delicte d'administració deslleial. El jutge, amb l'impuls del fiscal, imposa una fiança civil de 16 milions d'euros a qui va ser president de Caja Madrid entre el 1996 i el 2010.