Kylie Minogue fa feliç el Sant Jordi

No és una lleona capaç de menjar-se els fetgets dels seus fans. Tampoc una llustrosa deessa de banús, ni tan sols un símbol sexual en estat d'excitació permanent. Menys encara una icona de la calculada ambigüitat que es dirigeix als nois i noies dolentots. És “simplement” una icona pop que juga la carta de l'espectacle moderadament sexi, dinàmic i colorista. És Kylie Minogue, qui ahir va passar pel Palau Sant Jordi. La cantant australiana, menuda i saltadora, simpàtica i fins i tot correcta per la insolència regnant, va desplegar els actius de la seva gira Kiss me once complint àmpliament amb el seu paper però sense flaires de multituds.

Només cinc minuts més tard de l'hora prevista, les pantalles de l'escenari van veure tronar i ploure. O això semblava. Encara que ben mirat, en realitat era l'estrella a la dutxa. O sota una cascada. Bé, es mullava. O això semblava. Era Kylie Minogue en remull. Però no, era només una gravació, l'estrella va emergir segons més tard entre el bosc de barres d'escenari Bada Bing! –club de senyores ballarines lleugeres de roba– vestida de vermell, amb el micro del mateix color, tot estudiat, una lligadura de ploma dreta que deixava lliure la llarga cabellera rossa i una faldilla, més curta que la cabellera, que oferia les cames a totes les mirades. Sonava la sensual Les sex mentre ella cantava recolzada en un sofà amb forma de llavis que no necessitaven botox. Començava l'espectacle i començava acolorit, amb més ballarins visibles que els mateixos músics, modestos assalariats a les ales de l'escenari. El pop de masses és avui més espectacle que mai.

L'inici va ser eixordador, com si Kylie volgués ensenyar totes les cartes d'entrada, o com si amb tant d'estrèpit i llums volgués oblidar que, tot i actuar en un Sant Jordi amb aforament limitat, hi havia poques persones. Amb tot el fons de l'escenari funcionant com una pantalla enorme de projecció, Kylie, diva de mida de butxaca amb mirada que vol ser moderadament picant, va apujar el to rítmic amb In my arms, i es va situar en la provocació, a l'extrem de l'escenari que entra entre el públic. Després es va deixar anar en ple fragor rítmic amb Timebomb i Wow i una coreografia que va precedir Step back intime, que enganxada sense interrupció a Spinnig around li va servir per canviar-se de roba, diferent en tot menys en què deixava veure les cuixes, tapada de genolls a peus amb unes botes de dominadora. I aquí, amb Kylie explotant el seu físic, es va fer palès que ella no és una reina procaç, que per molt que ensenyi, que per molt que remeni el cul, que ho fa poc, sempre manté un aire de certa precaució que permet veure-la com una germana gran una mica pujadeta de to. Però res més. Tot un contrast amb la lubricitat imperant en el món del pop.

Per això l'espectacle i la qualitat de so d'ella són fonamentals. Des del principi fins als sonors aplaudiments que van seguir Your disco needs you, no van parar de passar coses en escena i a les pantalles. Llums, projeccions coloristes de motius geomètrics, més llums, ballarins amb indumentàries llampants i un so eixordador però definit van pautar tot el concert. Més val així, ja que quan Kylie es va dirigir al respectable va dir les frases gastades de sempre, així que "a cantar", devia pensar, i desenes de punts de colors en sonar On a night like this van clavetejar la pantalla oposada a l'escenari amb la qual limitava l'aforament del local. Després, calma relativa de semibalada electrònica amb Slow i ella reclamant mirades, sola en escena acompanyada d'un ballarí que semblava un agilíssim primat movent-se al voltant d'un semàfor.

I així fins al final, vint peces amb cinc del nou disc, quatre de les quals va situar a les zones nobles del repertori, per reivindicar-se com una artista efectiva de pop ballable amb un notable sentit de l'espectacle que la portava a no interrompre el seu trepidant caminar ni quan s'absentava de l'escenari per canviar-se de roba. Ella no hi era, però el ritme no s'aturava. En el seu tercer canvi, amb l'inici d'un popurri, es va posar un cridaner conjunt fúcsia rematat per un llaç a l'esquena que feia que semblés un regal. I això va ser l'espectacle, un regal per als fans que hi van assistir, el present d'una artista que ofereix exactament el que s'espera d'ella, un muntatge rítmic i vital el ritme del qual transmet el ball de sant Vito a les extremitats. No és poc. N'hi ha d'altres que venen cossos de deliri, erotisme a l'engròs i missatges que no amaguen la més absoluta de les nimietats. Kylie, en canvi, ofereix una estimulant “nimietat” pop electrònica, divertida, trepidant i en el fons innocent, malgrat els centímetres de pell exhibits. Un espectacle per a tots els públics al qual amb prou feines van assistir 5.000 persones.