Comparacions irresistibles

Arran del referèndum escocès, diversos analistes han arribat a la conclusió que la comparació entre Rajoy i Cameron és una comparació irresistible. En un sentit molt superficial potser tenen raó. Però si un es pren amb certa dosi d'escepticisme la proclamació del mateix Cameron que va ser la seva naturalesa demòcrata la que el va impulsar a permetre el referèndum, es pot arribar a la conclusió que la comparació no només és plenament resistible, sinó que a més és pertinent.

Sovint s'ha dit que en realitat Cameron ha permès el referèndum perquè sabia que guanyaria, mentre que Rajoy el prohibeix perquè sap o intueix que perdrà. Deixant de banda la indeterminació sobre el pronòstic de l'última part, no entenc gaire bé per què això hauria de ser una virtut de Cameron i un defecte de Rajoy; presentat així, tots dos, Cameron i Rajoy, semblen igualment oportunistes. Si la “democràcia” —o una determinada concepció de la democràcia, sovint interessada— contribueix d'alguna manera al fi al qual aspirem, llavors emboliquem-nos amb la seva bandera; si no ho fa, llavors apel·lem a una altra cosa.

D'altra banda, crec que caldria posar en dubte que la raó per la qual Rajoy no permet un referèndum és que sap que la seva opció seria la derrotada. La matusseria tàctica de Rajoy sembla que és tal que, encara que tingués la certesa inequívoca que guanyaria la seva opció en un referèndum, probablement se seguiria negant a convocar-lo. Per cert, dir que Cameron permet el referèndum perquè sap que el guanyarà és tant com dir que l'hauria prohibit si el resultat conjecturat hagués estat negatiu, que és exactament allò que —segons s'addueix— fa que Rajoy no permeti la consulta. Així que la comparació entre tots dos és una acumulació d'arguments compartits i més aviat mesquins. La diferència rau únicament en el fet que la roda de les circumstàncies beneficia ara Cameron i perjudica Rajoy.

Però potser sí que hi ha una comparació irresistible entre la qüestió escocesa i la catalana i alguns dels seus protagonistes. La comparació entre Salmond i Mas és irresistible si un pensa, en primer lloc, en la claredat del primer i en l'ambigüitat del segon en les últimes eleccions respectives. Mentre que el programa de Salmond era obertament independentista i el seu full de ruta era diàfan, el de Mas era tot i tot el contrari simultàniament.

Repassem breument els conceptes clau del full de ruta de Mas: “Estat propi”, que podia voler dir tant Baviera com Eslovènia; “consulta”, que podia voler dir una espècie de mera enquesta per saber què pensa la ciutadania o un referèndum amb eficàcia erga omnes; “legalitat”, que podia voler dir legalitat espanyola, catalana o d'un altre planeta, sempre que convingués per prolongar el cop de peu cap endavant en què s'ha convertit la política de CiU; “dret a decidir”, que podia significar dret d'autodeterminació (que és, per definició, unilateral) o dret a negociar com dos subjectes polítics la convocatòria d'un referèndum (que és, per definició, multilateral); “poble de Catalunya”, que podia voler dir només els independentistes o també la resta de catalans, que a ulls de Mas de vegades semblen gairebé invisibles. Si un sentia parlar Salmond entenia què és el que volia, si un escoltava Mas tot resultava sospitosament confús.

Però la comparació és per descomptat irresistible si un pensa, en segon lloc, en el que passa en el moment immediatament posterior a les grans apostes. Salmond, en perdre el referèndum, dimiteix. Mas, en perdre dotze diputats i no sé quants milers de vots en les eleccions en les quals va invocar la “voluntat del poble” (inoblidables els seus modestos i discrets cartells electorals amb els braços oberts), no només no va dimitir, que és el que es fa en política quan un perd una gran aposta que ell mateix ha plantejat, sinó que, minvat i amb prou feines amb marge de maniobra, va persistir-hi. És de suposar que l'afany de poder de Mas i CiU és de tal calibre que, en lloc de cedir el protagonisme —i en aquest cas, com sol dir-se, el merder— a Junqueras i ERC, els grans beneficiats en les eleccions, van preferir continuar governant tot i el preu d'una descomposició gradual del seu propi partit i qui sap si també del nou projecte amb prou feines subscrit. Perquè, per dir-ho amb rima simplista i ximple, sense Convergència no hi ha independència; sense Convergència, o amb una Convergència molt desgastada com l'actual, falta l'impuls que potser —ni tan sols això seria clar— situï l'independentisme a les portes de la majoria social (em sembla il·lusori pensar que, sociològicament, tot l'independentisme pugui aglutinar-se al voltant únicament d'ERC o de la CUP).

En aquest sentit, la comparació entre Salmond i Mas és irresistible perquè mentre que el que ha fet el primer en els últims anys ha contribuït a enfortir el seu partit i el moviment polític que representa, el que ha fet el segon només ha contribuït a desballestar el seu propi partit i, a mitjà termini, quan baixi l'eufòria col·lectiva, potser també el moviment independentista.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic