Frens i contrapesos

La inquietud per la corrupció i el frau continua augmentant entre els ciutadans, si es tenen en compte tots els sondejos d'opinió. Cal reforçar les estructures i els mecanismes capaços de barrar el pas a les persones que, des dels partits o les institucions, devaluen la representació i el poder que els concedeixen els votants. Això exigeix verificar l'estat dels frens i contrapesos destinats a obstaculitzar l'abús dels privilegis del poder, dels enriquiments a l'ombra i els malbarataments.

El cas Pujol pot haver contribuït a l'increment de la demonització de la política. Objectivament tampoc no és una bona notícia que tres partits d'àmbit nacional (PP, PSOE, IU) i els sindicats CCOO i UGT hagin hagut d'obrir investigacions internes o amenaçat amb l'expulsió militants implicats en l'escàndol de les targetes opaques de Caja Madrid. Però aquesta vegada sí que han reaccionat com si haguessin entès que el problema és seu i no només dels jutges consideren aquests actes com a delictius (o no) al cap d'un grapat d'anys.

Si que és cert que en aquest últim cas potser no hauria passat res si la direcció de Bankia s'hagués abstingut de denunciar les dades sobre operacions opaques; però ha complert amb el seu deure. Els 22.000 milions de diners públics utilitzats per salvar aquesta entitat han fet que sigui intolerable el descobriment d'una despesa fiscalment opaca de 15,5 milions, i aquesta situació ha forçat la reacció de partits i sindicats, i fins i tot la renúncia com a conseller de Felip VI de l'últim cap de la Casa del Rei, amb el rei Joan Carles.

La rapidesa amb què el PSOE i la UGT han emprès l'expulsió de José Angel Villa, mític dirigent del sindicat miner, constitueix una altra mostra del canvi d'actitud promès pel líder socialista, Pedro Sánchez. N'hi ha hagut prou amb la revelació en aquest diari de la investigació oberta pels diners ocults de Villa (1,4 milions d'euros) per desencadenar actuacions fulminants.

Seria ingenu deslligar totes aquestes actituds de les crítiques ferotges a l'statu quo que circulen per les xarxes socials i que impulsen l'opció de Podem en vigílies d'un any electoral; però aquesta mateixa pressió serveix de contrapès a la temptació de cada grup partidista per protegir i ocultar els seus. Ara bé, tampoc no es tracta d'acceptar la lògica del populisme, que vol fer taula rasa del que hi ha. La política no és una conspiració per delinquir, ni els polítics estan protegits per una armadura moral molt diferent al dels seus conciutadans. Les persones cometen abusos en moltes democràcies: la diferència es troba en la contundència de la Fiscalia i dels tribunals, però també en la força d'altres estructures creades per prevenir i impedir els comportaments indeguts.

No hi haurà regeneració de la democràcia simplement amb els retocs anunciats pel Govern en la normativa sobre finançament de partits polítics; ni amb el canvi en el sistema d'elecció d'alcaldes pretès en el seu moment. Un programa de regeneració ha de garantir la transparència de les decisions que es prenen en una gran varietat de centres de poder (Administració central, autonomies, municipis, diputacions), sotmetre'ls a una fiscalització professionalitzada (i, per tant, no supeditada als partits) i treure els lobbys dels llimbs legals en què es troben.

També cal assegurar la rendició de comptes per part dels representants dels ciutadans, amb l'amenaça d'inhabilitar-los si no ho fan.

Restablir la moral cívica i l'administració austera dels béns públics són exigències ineludibles. Qui no vulgui dedicar-se a la política amb aquestes condicions ha de ser enèrgicament obligat a apartar-se'n.