_
_
_
_

Eximida de matar el seu nadó per no saber que estava embarassada

La justícia li reconeix un trastorn que li va impedir saber el seu estat fins al part. La jove va passar dues setmanes a la presó acusada d'assassinat

Ignacio Zafra
Els experts veuen el trastorn com el procés contrari de l'embaràs psicològic.
Els experts veuen el trastorn com el procés contrari de l'embaràs psicològic.Tania Castro

L'Alba, de 28 anys, va ser acusada el 2012 de matar el fill acabat de néixer. Al cap de dos dies va ser internada en presó provisional per assassinat, castigat amb fins a 20 anys de presó. La justícia acaba de condemnar-la, no obstant això, a només 10 mesos de presó i li ha suspès la pena, de manera que no tornarà a la presó. El motiu és que per primera vegada a Espanya s'ha admès com a eximent un trastorn estrany: la negació de l'embaràs. Malgrat que l'Alba va donar a llum una nena després de nou mesos de gestació, la sentència, que és ferma, conclou amb suport de la Fiscalia que no va ser conscient del seu estat fins al moment del part.

La negació de l'embaràs és un trastorn poc estudiat, que els especialistes descriuen com el procés contrari a l'embaràs psicològic. Les dones que el pateixen amb prou feines augmenten de pes i talla. Segons l'escassa bibliografia científica disponible, no experimenten els signes habituals de la gestació, com marejos o nàusees, i si els tenen, els atribueixen a altres causes. En alguns casos sagnen, com a causa, per exemple, d'amenaces d'avortament, que confonen amb la regla, sobretot si es tracta de dones que la tenien irregular. La majoria s'adona de la situació en l'últim trimestre. Però, en ocasions, com se li ha reconegut ara a l'Alba, el descobriment no es produeix fins al final, quan es prenen les primeres contraccions del part per una altra cosa, com mal de panxa o apendicitis.

Els fets que van canviar la vida de l'Alba, un nom fictici per protegir la seva identitat, es van produir el 22 de novembre del 2012, quan tenia 26 anys. Aquell matí de dijous la jove va trucar a la botiga on treballava per avisar que no hi aniria perquè tenia un fort mal de panxa. A les 9.27, segons el tiquet de compra que obra en la causa, el seu nòvio va anar a una farmàcia prop del seu domicili, a València, i va comprar una capsa d'Espidifen, un antiinflamatori utilitzat sovint per alleugerir el dolor de regla, que és el que creia que sofria.

Una cadena de ‘conversions’

Quan a l'advocat Julio Sánchez li van explicar el cas de l'Alba i el seu presumpte desconeixement de l'embaràs, el lletrat va pensar el que és lògic: "Això no té ni cap ni peus”. A mesura que va anar  sabent els fets, com les peticions d'auxili reiterades de la dona i la seva parella, va canviar d'opinió.

El lletrat va demanar a dues psicòlogues, María Ángeles Martínez i Elvira Jaime, que examinessin l'Alba, un procés que va durar vuit mesos. La seva primera reacció, diu Martínez, també va ser “escèptica”. Però a mesura que es van anar entrevistant, amb l'Alba i el seu entorn la desconfiança va cedir: “Vam veure fotos de quan estava embarassada, i potser està una mica més grassa, però no es nota una panxa de vuit mesos d'embaràs ni molt menys”.

Als ginecòlegs amb els quals van contactar els costava de creure el cas. “Els preguntàvem: No us heu trobat a urgències amb una dona que arribés per mal de panxa i en realitat fos un part? I a això responien que sí, però que no hi donaven crèdit”. Martínez comenta que hi ha molt poca informació científica sobre la qüestió i planteja que potser es deu al fet que quan “aquesta mena de casos arriben a un final feliç, perquè neix el bebè, ja no s'investiga res més”.

Al fiscal del cas també li va costar convèncer-se. Va passar d'apreciar que era assassinat a qualificar els fets d'homicidi, i d'aquí, a homicidi imprudent. Quan els va presentar l'acord aconseguit amb la defensa de l'Alba els seus superiors van rebutjar visar-ll'o, i va haver d'exposar-los els detalls perquè acceptessin.

L'advocat de l'Alba assegura que en un moment concret, malgrat l'oferta de la Fiscalia, va pensar a anar a judici per aconseguir l'eximent completa. Davant la possibilitat d'evitar la presó i “el tràngol del judici”, la jove, no obstant això, va triar el pacte.

El dolor no va remetre i a les 10.04, segons la relació de trucades que consta en el sumari, la parella va telefonar al 112 sol·licitant ajuda. Emergències va derivar la trucada a l'ambulatori del carrer Guillem de Castro, situat a 300 metres de casa seva.

L'examen del senyal GPS dels telèfons de la parella, que va fer l'advocat defensor de la jove, Julio Sánchez, i va confirmar la policia, indica que el mòbil de l'Alba va estar tot el matí a casa. El del seu nòvio va sortir en tres ocasions: una vegada per anar a la farmàcia i dues més, al centre de salut.

L'Alba va relatar per telèfon a una metgessa la seva situació i va dir que no es podia moure. La doctora li va preguntar si no podria ser un avortament i l'Alba li va respondre que no perquè no estava embarassada. A instàncies del nuvi, el centre de salut va acceptar enviar-hi una ambulància, com acredita un volant, però per error l'ordre mai es va cursar. La parella va seguir demanant ajuda per telèfon: el registre reflecteix que entre les 10.00 i les 14.00 van fer 23 trucades a l'ambulatori i dues a Emergències.

L'informe de les psicòlogues María Ángeles Martínez i Elvira Jaime indica que per intentar alleujar el dolor l'Alba va provar de “fumar un cigarret, prendre Espidifen, ficar-se al llit de cap per avall i aixecar-se”. El dictamen assenyala que l'Alba té una “capacitat intel·lectual per sota de la mitjana”, que no li va impedir acabar la Secundària, va repetir dos cursos, i trobar feina. Les declaracions judicials coincideixen que ningú del seu entorn familiar, laboral i amistós es va adonar de l'embaràs. Malgrat que l'Alba, d'1,60 metres, constitució normal i malucs amples, va seguir fent servir “roba ajustada” fins “al dia abans” de donar a llum.

Poc abans de les 14.00 d'aquell dia, la jove va començar a sagnar. El nòvio va tornar al centre de salut cridant que l'ambulància no arribava. Mentrestant, asseguda al vàter de casa seva, l'Alba va notar que li sortia “un embalum” de la vagina, que ella va identificar inicialment amb un “tumor”, un “procés cancerigen com el que recentment havia sofert una amiga”.

L'Alba va intentar treure's el que considerava un “cos estrany” fent palanca amb una llima d'ungles. Va sentir com alguna cosa queia dins de la tassa i en treure-ho va veure el nadó. Quan el seu nòvio va tornar de l'ambulatori van tallar el cordó umbilical i el van embolicar amb una manta. Al cap d'uns minuts va arribar el SAMU. La mare i la nena estaven al terra del lavabo, ple de sang. El bebè encara respirava i els sanitaris van intentar reanimar-lo, sense èxit.

En el primer informe al jutjat els metges van anotar que la nena presentava tres ferides, una de les quals semblava que li havia perforat el pulmó i que feia “impossible la reanimació”. La policia va afirmar que les lesions revelaven l'“ànim homicida” de la mare. Ningú no va creure que l'Alba no sabés que estava embarassada i el jutge la va enviar al centre penitenciari de Picassent.

L'informe d'autòpsia va aclarir que dues ferides eren superficials i que la tercera no havia perforat el pulmó, sinó que només havia provocat una contusió. La mort es va deure a la pèrdua de sang perquè no es va nuar el cordó umbilical després de tallar-lo. La sentència per homicidi imprudent, fruit d'un acord entre Fiscalia i defensa, recull que l'Alba va patir “un trastorn de negació de l'embaràs, el qual, unit al dolor agut, continu i persistent del part, a la por i l'angoixa pel que estava passant i  a una capacitat intel·lectual limitada van provocar una disminució de la seva capacitat intel·lectiva i volitiva” que li van impedir “actuar amb la diligència deguda”.

“Estrany, però possible”

Ezequiel Campos, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l'Hospital de Requena, afirma que l'absència de signes físics de l'embaràs, o la seva atribució a altres causes “és possible i de fet, passa”. Que aquesta situació continuï a partir del tercer trimestre, afegeix el metge, com segons la sentència va succeir en el cas de l'Alba, “és estrany i complex, però impossible, no ho és”.

La presidenta de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria, Eudoxia Gay, afirma que el fet que un diagnòstic, com el de la negació de l'embaràs, “no estigui reconegut en un sistema de classificació no vol dir que no existeixi aquesta entitat psicopatològica”. “Psicopatològicament existeix: tota psicosi o dissociació consisteix en una pèrdua del sentit de la realitat. És igual que pensis que algú que ha mort no ha mort, o que no estàs embarassada”, afegeix la psiquiatra.

Procesos de negació de la gestació, afirma Gay, n'hi ha hagut, per exemple en “dones amb menopausa, a les quals se'ls està retirant la regla”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Ignacio Zafra
Es redactor de la sección de Sociedad del diario EL PAÍS y está especializado en temas de política educativa. Ha desarrollado su carrera en EL PAÍS. Es licenciado en Derecho por la Universidad de Valencia y Máster de periodismo por la Universidad Autónoma de Madrid y EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_