Josep Pla: Madrid, 1936

Els hereus de Josep Pla han cedit recentment tres agendes de l’escriptor que corresponen als anys 1956, 1957 i 1964 i que Destino publicarà al novembre amb el títol La vida lenta. Tenint en compte que, des dels anys vint del segle passat (ja fa gairebé cent anys!), hi ha una massa de lectors que consideren que tot el que envolta Pla és motiu d’interès, aquests nous dietaris, tot i que no tenen ambició literària i estan fets d’anotacions breus i telegràfiques, presenten un material biogràfic i literari de primera magnitud. S'assembla al d’aquelles “notes per a un diari” dels anys 1967 i 1968 que l’editor Josep Vergés, encara en vida de Pla, va publicar al volum El viatge s’acaba (1981), i al dels anys 1965 i 1966, incloses al volum Per acabar (1992). La Càtedra Josep Pla, una iniciativa del Grup 62, la Fundació Josep Pla de Palafrugell i la Universitat de Girona, va rebre l’encàrrec de preparar-ne l’edició. Tot i que no disposa d’arxiu ni posseeix cap mena de documentació, la Càtedra treballa per reforçar el centre de documentació de la Fundació Josep Pla i per convèncer totes les parts implicades de la necessitat d’unir esforços per conèixer millor tota l’obra de Pla i divulgar-la. Com que Destino té l’exclusiva dels drets de l’obra de Pla, és a partir dels encàrrecs editorials efectuats, prèviament pactats amb els hereus de l’escriptor i de la seva agència literària, que la Càtedra posa fil a l'agulla.

També va aparèixer a l’arxiu familiar un dietari de petites dimensions corresponent als primers mesos de l’any 1936. Gràcies a la bona disposició de Frank Keerl Pla, nebot de Josep Pla, Josep Maria Castellet en va fer una primera lectura per valorar si aquest dietari es podia publicar amb els anteriors. Però, d’una banda, l’època, els personatges i les circumstàncies del diari de 1936 eren molt diferents. De l’altra, la seva brevetat en dificulta una publicació en forma de llibre.

“La massa. Quin fàstic! Em sento un pur, un total individualista”, escriu l'empordanès al seu dietari

El dietari de 1936 és un document que demana un estudi exhaustiu més aviat d’un historiador polític que no pas d’un filòleg. S’haurà de llegir al costat del volum 42 de l’Obra Completa, que recull les últimes Cròniques parlamentàries que Pla va publicar com a corresponsal a Madrid de La Veu de Catalunya. I també a la llum de la nova documentació que aporta el llibre que acaba de publicar Josep Guixà sobre l’activitat política de Pla durant aquells mesos. Però amb la precaució que cal tenir sempre activada, i amb la imperiosa necessitat de poder confirmar totes les deduccions i atribucions, ja que de vegades s’han creuat “altres” Josep Pla en la trajectòria periodística i política de Josep Pla i Casadevall. No oblidem que, en aquell mateix moment, hi havia en actiu al Madrid polític un altre periodista que signava José Pla, el murcià José Pla Cárceles (1879-1956), amic de Ramiro de Maeztu i de Salvador de Madariaga, pròxim al falangisme, treballador a la Societat de Nacions i autor d’un llibre com La misión internacional de la raza hispánica (1928), que figura, en més d’un lloc, atribuït erròniament a l’autor d’El carrer estret. I també Josep Pla Comes (1901-1975), reconegut aristòcrata de Torroella de Montgrí que firmava com a “José Pla” articles d’un falangisme abrandat al diari gironí El Pirineo l’any 1940 i que van causar una agra polèmica l’any 1979 contra Josep Pla, que no va protestar o desmentir mai les falses atribucions.

Al seu dietari no hi ha cap referència a una suposada visita a Primero de Rivera a la presó

Com tots els altres dietaris, el dels primers mesos del tràgic any 1936 és una porta oberta a la vida privada de Pla, que vivia a Madrid amb la seva companya Adi Enberg. Van ser moments d'una clara agitació personal i de dretanització política. El dietari acaba el 31 de març, el dia abans que Pla signés la seva última crònica. Les anotacions reflecteixen la vida quotidiana de la parella: van a sopar a fora, al teatre (Muñoz Seca), i sovint al cinema: “Vaig al cine amb l’Adi a veure Charlot vagabundo” (1 març), “¿Charlot és un conservador? És possible. Aquesta crítica implacable de les màquines i de la policia ens trasporta per excés al pur conservadorisme” (8 març). Pla ja porta un ritme vital que no abandonarà mai més: es lleva a la tarda, escriu i llegeix a les nits: “Llegeixo Lawrence. És entretingut per lo intel·ligent, però aquesta apologètica del sexe, de les dones vegetals i mòrbides, dels homes petits i forts, em cansa. És un tòpic com un altre” (5 gener); “Passat el dia al llit llegint la Vida de Johnson per Boswell. Extraordinari aquest torracollons conservador. Es podria fer un gran llibre de tres conservadors: Hendel, Dr. Johnson i Goethe. Per al primer, vegi´s els Carnets de Butler. Per al segon, la vida. Per al tercer, les remarques de Frank Harris” (1 març). Hi ha també algunes opinions sobre personatges, com aquesta sobre Valle-Inclán: “Valle ha mort. Fou un gran escriptor portuguès endurit en l’estepa castellana. Mala persona. Antipàtic” (6 gener).

En una situació de caos polític i d’augment de la violència política, Pla és un catalanista conservador preocupat per l’autoritat i l’ordre. Però, com a bon periodista, parla absolutament amb tothom i té accés a tota la rumorologia política en un clima conspiratiu complex. Abunden les opinions sobre Catalunya, en què destaquen frases sentencioses: “Catalunya es comprèn o sotmesa o independent. Són [els polítics de la Lliga] massa mòrbids per la seguretat granítica de Castella” (1 gener), o “El catalanisme, avui! Extremisme social i catalanisme: això és el ferment revolucionari més fort que hi ha avui a Espanya” (29 febrer). Hi ha reflexions amargues: “La massa. Quin fàstic! Em sento un pur, un total individualista i només crec en la caritat meva i la dels altres” (1 març), o ecos de converses ideològiques: “Discussió sobre feixisme. Pessimisme de tots. Tothom creu que això acabarà en una dictadura” (15 març). A les ordres de Cambó, sopa amb els diputats de la Lliga (Estelrich, Ventosa, Trias), fa tertúlia amb cercles de la dreta i extrema dreta espanyola (Lequerica, Martí de Veses) o rep la visita del seu amic Alexandre Plana. Però sobretot té una relació personal, gairebé li fa de secretari, amb el president del govern, el centrista Manuel Portela Valladares: “Em repeteix que és anticristià i panteista” (14 gener). Són conegudes les declaracions de Portela en què afirmava que el 16 de febrer, data de les eleccions guanyades pel Front Popular, Pla l’havia visitat, en nom de Gil Robles, per implantar una dictadura a Espanya. La nota íntegra d’aquell dia diu: “Plou. Eleccions. Governació. Nerviosisme. Derrota a Catalunya. Portela anuncia dimissió. Escalas, compungit. Pepe parla per Ràdio. Nit. Portela va a descansar a la 1. A les 2, es produieix una desmoralització tipo 14 d'abril. Tot sembla perdut. Reaccionem Méndez i jo. Fem reaccionar a Pepe. Parla amb províncies. Governadors. Alguns són al llit. Cacho va a buscar a Gil Robles, a Serrano i Columela. Està derrumbat. Pàl·lid, anguniat. Encarregat de portar a Ramos. Anem Bernarda i jo a despertar a Portela. M’abraça emocionat. Surto a les 6/12 desfet”. En canvi, al dietari no hi ha cap referència a una suposada visita a José Antonio a la presó.

Els últims dies, un Pla hiperexcitat, insatisfet (“Penso amb la vida que faig! Quin desastre! No serveixo per res. M’interessa només la vida contemplativa”), fa les maletes i marxa a l’Empordà: “Quina il·lusió em fa anar a casa. Que tot s’arregli i vagi bé. Amén” (29 març). Però l’última frase del dietari, el 31 de març, presagia el pitjor: “Només hi ha el cop d'estat –em diu Aznar”. L’ombra de la guerra ja tenyeix la vida de Pla i de tot Catalunya per sempre més.

Xavier Pla és professor de literatura catalana contemporània de la Universitat de Girona i director de la Càtedra Josep Pla.