Interdependència (no independència)

En la societat global la qüestió a resoldre no és la independència sinó la interdependència. Les mobilitzacions independentistes a Escòcia i Catalunya han estat una manifestació per la democràcia local i la societat civil compromesa. Però, alhora, una expressió d'insolidaritat i incomprensió. La barreja d'ambdues ens porta a la confusió. Aquests processos poden desenvolupar-se o acabar en formes diverses, però totes es resumeixen en dues: “desconfiança i ruptura” o “negociació i compromís”. És a dir, quan no es tracta d'un “alliberament”, al final no hi ha guanyadors i perdedors, o tots guanyen o tots perden (amb l'excepció d'aquells que pensen que “en temps de belluga, campi qui puga”). Aquesta és la cruïlla en què ens trobem.

El cas escocès és interessant. S'ha resolt el problema perquè hagi guanyat el no per un marge gens menyspreable? La resposta és en el vot: No. “Negociació i compromís” seran necessaris si es volen tancar les ferides, pròpies d'aquest tipus de referèndums d'alt voltatge emocional, i satisfer les promeses que va fer Cameron. Imaginem, per un moment, que el sí hagués guanyat (per exemple, per una mica més del 50%). S'hauria resolt el problema? La resposta no es troba en el vot: No. El sí hauria obert un gran nombre de temes a negociar, tant internament, per tancar les ferides amb el gairebé 50% dels escocesos, com amb la resta de la Gran Bretanya (corona, moneda, deute, recursos, polítiques compartides, etc.), amb la UE i amb altres organismes internacionals. Ferides de mal arranjar si el sí es percep com a “ruptura i desconfiança”.

En la “negociació i compromís” cal entendre el paper que juga, i el que no hauria de jugar, la “identitat i sobirania”. La retòrica identitària es nodreix de compromisos incomplerts. Les llistes de greuges magnifiquen les promeses incomplertes, alhora que silencien les realitzades. La sobirania —o aspirar-hi amb carrers plens i referèndums— podria semblar que dóna poder negociador a qui l'ostenta o a qui hi aspira. Però “identitat i sobirania” són monedes falses per a la “negociació i compromís”.

Com és ben sabut, i aprofitat per polítics, mitjans de comunicació i intel·lectuals de tertúlia, la “identitat” és una moneda fàcilment manipulable, el valor de la qual pot oscil·lar, creant bombolles identitàries, quan no és localment correcte discrepar, o perdent tot el seu valor, quan s'exposa a la competència internacional. Cal recordar que a l'edat mitjana com més local era la denominació d'una moneda, més fàcil era manipular-la, més difícil era que fos acceptada en altres regions.

Una virtut del federalisme és la seva capacitat per seleccionar i incentivar governants

Una cosa semblant succeeix amb la sobirania. Com ha assenyalat Josep M. Colomer, en l'interdependent segle XXI aquest concepte ha perdut sentit com a concepte en el qual fonamentar l'arquitectura política (sobirà: de què?): ni pot ser punt de partida d'una negociació ni permet compromisos creïbles. La sobirania ni es negocia (en tot cas se cedeix, com amb la moneda), ni impedeix la discrecionalitat, enemiga del compromís i la confiança.

Aparcades “identitat i sobirania” es poden —i, en el cas d’Espanya, s'han de poder— obrir “negociacions i compromisos”. Mai no és tard. L'arquitectura no pot ser una altra cosa que el pas de l'estat de les autonomies a un estat més federal. En el límit de la descentralització, a un estat confederal o, simplement, trencat. Però si es planteja adequadament —i, insisteixo, sense “identitat i sobirania” pel mig— difícilment sigui el límit la solució, ni pot ser-ho confondre la diversitat —per exemple, lingüística o cultural— amb la singularitat, entesa com a “drets singulars de…”. I si es vol fer de debò, sense presses electorals, hi ha molta teoria i experiència en què basar-se.

És força conegut i no és tan complicat. 1.- No es tracta simplement de “repartir competències”, com un regne de taifes (autonòmiques o nacionals), sinó d'una arquitectura, en la qual s'inclouen els municipis, al servei dels ciutadans (no dels partits o elits locals) i de la qual tots ens en responsabilitzem. 2.- És millor que qualsevol transferència vagi acompanyada de les competències legislatives i financeres, regulant que no es creïn competències perverses entre comunitats. 3.- El principi anterior comporta responsabilitat per part de la comunitat receptora però, alhora, assumir un major risc; no totes les comunitats han d’escollir les mateixes competències. 4.- S'han de mantenir límits i control sobre deutes i dèficit. 5.- Cal establir mecanismes que permetin compartir riscos (sense assumir-ne els generats per les polítiques descentralitzades ni generar transferències persistents). 6.- S'ha d'establir un mecanisme redistributiu de solidaritat (amb els criteris de preservar l'ordre de riquesa per càpita amb la redistribució i evitar que aquesta perpetuï polítiques perverses). 7.- Organismes independents dels diferents nivells de govern ajuden a mantenir la transparència (no és un bon disseny que sigui el ministeri d'Hisenda qui doni la informació sobre fluxos fiscals). 8.- La coresponsabilitat i la interdependència legislativa s'ha de dirimir en un Senat de representació territorial. 9.- Tribunals, comissions reguladores, agències de finançament, etc. s'adeqüen, amb un criteri d'eficiència, a la nova estructura de l'estat dins de la Unió Europea. 10.- Tant en relació a la UE com en la participació en organismes i iniciatives internacionals es fa de forma inclusiva amb les comunitats, però sense crear duplicacions ineficients (representacions i ambaixades múltiples, etc.) i donant suport a candidats per la seva excel·lència, no per la seva militància.

Un bon model federal ofereix més que el que pot realitzar l'estat independent

L'últim i primer punt mereixen comentari apart. Roger Myerson, premi Nobel d'Economia, ha mostrat com una virtut del federalisme la seva capacitat per seleccionar i incentivar governants. Les seves carreres depenen dels seus resultats en l'administració (no en el partit); es pot observar la seva capacitat de gestió, per exemple, en un govern local, abans que siguin votats per a tasques de major envergadura. Això disminueix la temptació a la corrupció local, ja que posa en joc una carrera política de majors responsabilitats. La competència és més sana quan el terreny de camp és més ampli. Aquest és el mateix mecanisme que enforteix esportistes, empreses, investigadors, idees… En una Europa cada vegada més federal —com ara proposa el govern espanyol— fraccionats i identitaris podrem aviat aconseguir la irrellevància.

Tomás Perez Vejo ha argumentat en aquestes pàgines [EL PAÍS 30/09/2014] que “el fracàs de l’Estat-nació espanyol no té a veure amb l'organització de l’Estat sinó amb la construcció de la nació”. És veritat que si hi hagués una forta identitat espanyola no estaríem en la cruïlla on ens trobem, però la solució no consisteix a refer la nostra identitat amb la marca Espanya sinó a recuperar la confiança mútua i la responsabilitat ciutadana a tots els nivells de la nostra convivència. Si les normes i les institucions fallen, la seva falta de credibilitat és un corrosiu per a la pròpia societat civil i és per això que la societat civil s'ha de responsabilitzar de la seva arquitectura.

En aquest punt sé que molts diran: “oblidem-nos de l'arquitectura espanyola, fem la catalana (o asturiana)”. Per a ells els deu punts citats són un bon test: què és el que l'estat independent ofereix que no es pugui realitzar en un bon model federal, més enllà d'identitat, insolidaritat i fantasia? Per què seran ben rebuts a Europa aquells que, prioritzant la seva identitat, no han sabut solucionar els seus problemes d'interdependència? Per què els barcelonins no ens limitem a Barcelona? No és la primera vegada a la història en què ens embranquem amb una qüestió equivocada. Avui l'oportunitat rau a saber estructurar la interdependència, no en la independència. Però per aprofitar l'oportunitat, polítics i ciutadans hem d'actuar amb intel·ligència i responsabilitat. Si, en canvi, s'actua amb astúcia, oportunisme i populisme, Espanya —Catalunya inclosa—perdrà el tren veloç de la història, com ja ens va passar quan ens vam quedar sols amb la via ampla.

Ramon Marimon és professor de l’European University Institute i de la Universitat Pompeu Fabra.