L’hora dels estadistes

Per estar a l'alçada que exigeixen els diferents reptes —polítics, institucionals, econòmics i socials— de la construcció europea, els líders d'alguns dels països més importants de la UE necessiten emprendre o culminar amb urgència reformes en profunditat. Que Itàlia, França i el Regne Unit tinguin davant el dilema de com afrontar amb èxit aquests canvis dóna una idea del que s'hi juguen els tres països i, per extensió i repercussió, la resta d'Europa. Tot això en un clima de desafecció, escepticisme o empipament dels ciutadans que amb freqüència desemboca en l'ascens de populismes de signe divers.

L'italià Matteo Renzi ha assumit, amb un ampli suport electoral, el compromís de tirar endavant una reforma institucional —potser la més àmplia des de la instauració de la República— que afecta des de la distribució d'atribucions en el Legislatiu fins al sistema d'elecció. Els canvis (més anunciats que executats, de moment) es pretenen fer en un ambient d'estancament econòmic que col·loca sobre la taula del president del Govern mesures dràstiques i impopulars de retallada en la despesa pública, a més d'una complicada reforma laboral.

A França, el president François Hollande i el seu primer ministre Manuel Valls estan aplicant mesures severes amb l'objectiu de reactivar l'economia i treure el creixement de la seva letargia. Les contestades reformes són insuficients per a Brussel·les, però excessives per a part de les forces que donen suport al Govern, amb el teló de fons del pes creixent de l'extrema dreta de Marie Le Pen.

Al Regne Unit, David Cameron aborda —com a conseqüència del referèndum que ell mateix va convocar sobre la independència d'Escòcia— la reordenació d'un equilibri de poders centenari entre el Govern central i les diferents nacionalitats. En paral·lel, ha d'escometre un important programa d'ajustos.

Qui té por dels odis aliens no és apte per governar, deia Sèneca fa dos mil anys: la màxima és aplicable ara, quan el descontentament té traducció automàtica en les enquestes i als carrers, quan els arguments complexos es despatxen en la polèmica mediàtica amb consignes superficials però eficaces i quan les veus més crítiques arriben, sovint, des de les pròpies files. Els governants s'enfronten a l'incompliment dels seus compromisos, però també al càstig electoral que sorgeix a vegades precisament per haver-los complert.

Davant de decisions importants, els veritables líders han de prescindir del curt termini i del càlcul electoral, malgrat que això impliqui costos polítics. La diferència entre el que interessa i el que convé és la que separa un simple governant d'un estadista, amb sang freda i visió per optar per les mesures necessàries i alhora explicar clarament als ciutadans l'objectiu final de les seves decisions.