La millor novel·la d'espies de García Márquez
El Nobel colombià va intervenir en la crisi dels 'balseros' i va propiciar la col·laboració antiterrorista entre l'FBI i l'Havana, segons un llibre recentment editat als EUA
Historia de un amor imposible en tiempos de cólera podria ser, amb permís del difunt Nobel, el títol de Gabriel García Márquez per a una novel·la sobre els gairebé 60 anys de desacord entre els Estats Units i Cuba. Un llarg i màgic relat del qual l'escriptor colombià podria ser un dels protagonistes. De fet, ho va ser, al costat d'altres com els expresidents Jimmy Carter o Carlos Salinas de Gortari, el dictador Francisco Franco o el mític i difunt president de Coca Cola, Paul Austin, l'home que va portar la beguda a la Xina després de 30 anys de prohibició comunista. Així ho explica el llibre Back Channel to Cuba, dels investigadors William M. Leogrande i Peter Kornbluh, que narra, amb documents secrets i converses amb els protagonistes, les negociacions entre Cuba i els EUA des de la revolució de Fidel Castro el 1959.
L'agost del 1994, milers de cubans cansats de restriccions es van llançar al mar sobre qualsevol cosa que surés per arribar a Florida. Va començar un malson per a Castro i Bill Clinton, que havia arribat a la Casa Blanca feia un any. El comandant va demanar la mediació de Jimmy Carter, però Clinton desconfiava de la neutralitat de l'expresident. Washington va acudir llavors al president de Mèxic, Carlos Salinas de Gortari. “Necessitava algú discret i amb accés a Castro”, va recordar el mexicà. L'escollit va ser García Márquez, que es va presentar al seu despatx de Los Pinos en 30 minuts. Poca estona després, Salinas i Castro ja parlaven per telèfon.
Clinton estava disposat a negociar la crisi només si se cenyia a una qüestió migratòria i no s'abordava el bloqueig de l'illa. Aquest va ser el missatge que García Márquez va portar a Cuba el 24 d'agost a bord de l'avió del president mexicà. Cinc dies després, l'escriptor va poder lliurar la resposta de Castro a Clinton durant un sopar a casa de l'escriptor William Styron i la seva esposa Rose a Martha’s Vineyard. A part del Nobel, Clinton i la seva esposa, Hillary, hi van acudir l'autor mexicà Carlos Fuentes i l'exministre d'Exteriors del mateix país, Bernardo Sepúlveda.
García Márquez i Clinton es van asseure junts. L'escriptor va intentar seduir el seu interlocutor. Li va parlar de la psicologia de Castro, de com apropar-se a ell i de les moltes concessions que havia fet (tèbies mesures d'obertura, retirada d'Angola…). Els llatinoamericans presents van destacar que un acostament entre els EUA i Cuba minvaria la influència de Castro. “Intenta entendre't amb Fidel, ell té molt bona opinió de tu”, li va aconsellar l'escriptor.
"Intenta entendre't amb Fidel,
Clinton no es va deixar enganyar. “Al principi va ser educat, però en veure que es trobava en una emboscada, va deixar d'escoltar”, va recordar Williams Luers, secretari d'Estat adjunt per l'Amèrica Llatina, present al sopar. “Clinton simplement es va girar”, va recordar Rose Styron. “Canviem de tema”, li va dir en espanyol Luers a Gabo enmig d'una gran tensió. L'escriptor va preguntar a Clinton què estava llegint, i ell va començar a parlar de William Faulkner.
Una estona després, tot sol, García Márquez va fer arribar a Clinton la disposició de Castro a negociar només sobre migració. El president li va demanar que advertís el seu amic Fidel que Cuba rebria un resposta molt diferent en la crisi dels balseros de la que va rebre de Jimmy Carter amb els marielitos (l'èxode de cubans a Florida des del port de Mariel el 1980). Clinton li va recordar que allò el va perjudicar quan aspirava a la reelecció com a gobernador d'Arkansas. “Castro ja m'ha costat unes eleccions. No me'n costarà dues”, li va advertir. L'endemà, Gabo va volar a l'Havana amb el missatge.
García Márquez va tenir un paper decisiu en una altra qüestió: els atemptats contra instal·lacions turístiques cubanes entre 1992 i 1997, que van provocar una interessant col·laboració antiterrorista entre l'Havana i Washington. En aquest assumpte, Castro va demanar al seu amic que portés un missatge urgent a Clinton. L'escriptor es va presentar l'1 de maig del 1998 a Washington amb el document Sumari dels assumptes que Gabriel García Márquez pot transmetre confidencialment al president Clinton. En aquest document, Castro desvetllava una presumpta trama terrorista per derrocar un avió amb destinació o origen a l'Havana, els responsables del qual els Estats Units “tenien informació suficient” per desmantellar.
Clinton, de viatge, no el va poder rebre, però un sopar a casa de l'expresident colombià César Gaviria va fer que el Nobel coincidís amb un dels principals consellers del president,Thomas McLarty, a qui va transmetre les seves intencions. Dos dies després, Gabo va ser convidat a l'ala oest de la Casa Blanca. “Aquesta no és una visita oficial”, va dir García Márquez, amb la qual cosa va alleujar els seus interlocutors. Tot seguit, els va lliurar un escrit, que tots van llegir. “És possible que l'FBI contacti amb els seus homòlegs cubans per lluitar junts contra el terrorisme”, va preguntar l'escriptor. El tsar antiterrorista Richard Clark, present en la reunió, ho va considerar una “bona idea”. La reunió va ser un èxit. Abans d'acomiadar-se, McLarty va tenir un compliment cap a Gabo: “La teva missió era molt important. Ho has fet molt bé”.
L'excés de zel de Franco
"És la connexió ibèrica", explica Peter Kornbluh, coautor de Back Channel to Cuba, sobre un capítol de la història recent d'Espanya: les gestions de Franco per intentar millorar les relacions entre l'illa i els Estats Units. La primavera del 1964, la diplomàcia espanyola va propiciar una trobada en un cafè de París entre agents de la CIA i l'ambaixador cubà a França, Antonio Carrillo. La CIA tenia interès en Carrillo com un possible desertor i no tant com a medidador per a un restabliment de relacions. La temptativa es va frustrar perquè The New York Times va rebentar la notícia. "Cuba tempteja el terreny per a un acord amb els Estats Units", va explicar el diari. L'ABC va contribuir amb la revelació d'un suposat full de ruta per a l'acostament entre els dos països.
Tres anys després, el 1967, Washington va plantejar al ministre d'Exteriors Fernando María Castiella la possibilitat de fer arribar un missatge a Castro, deixant clar que hi havia dos temes innegociables (l'ajuda de l'Havana a moviments guerrillers a l'Amèrica Llatina i la presència d'armament soviètic a Cuba). La diplomàcia espanyola va interpretar el suggeriment de Washington com una petició oficial d'intermediació.
Al novembre, Franco va enviar a l'Havana el diplomàtic Adolfo Martín-Gamero per lliurar un “missatge especial” a Fidel Castro. “El missatge ha estat acceptat amb interès i ha tingut un indubtable efecte”, va escriure Martín-Gamero. El 22 de desembre, l'informe espanyol va arribar a mans del president Johnson. L'assessor presidencial Walt Rostow va entrar en còlera. En la seva opinió, i segons un memoràndum d'una reunió, Madrid havia incorregut en un excés de zel. "Els espanyols han pres el que pretenia ser un recordatori discret sobre la nostra posició per un missatge emès per un enviat especial", es va queixar. “Si es filtra, tindrem problemes”, va afegir. El 16 de juliol del 1968, Washington va comunicar a Madrid que els seus bons oficis s'havien d'acabar.
Sobre el missatge, Kornbluh creu que té a veure amb l'assassinat de Che Guevara un any abans a mans de la CIA i l'Exèrcit de Bolívia. Washington estava convençut que aquesta mort obligaria Castro a replantejar el seu paper en el continent. “Aquests que fan el signe de la victòria per haver matat el Che s'equivoquen si creuen que amb ell moren les seves idees”, va proclamar el cubà. La veritat és que fins al cap d'una dècada, amb la revolució sandinista a Nicaragua, l'Havana no va tornar a donar suport a cap moviment guerriller.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
