“El meu cine ha tingut més reconeixement internacional que aquí”

Envoltat dels cartells de les 25 pel·lícules que ha dirigit i de records d’una vida dedicada al cinema (i al teatre) en el despatx de la seva productora, Els Films de la Rambla, Ventura Pons (Barcelona, 1945) comenta que sovint ha tingut la sensació que el seu treball s’ha valorat més fora de Catalunya i d’Espanya. Això li passa ara amb el documental Ignasi M., una història dels temps que corren de crisi i de dificultats, però vitalista fins a l’extrem, que va de festival en festival per tot el món i que a Espanya va tenir bones crítiques, molt poc públic i un pas fugaç per la cartellera. Després de pagar-lo de la seva butxaca, ha tornat a fer el mateix en una aventura diferent: ha passat de fer cinema a fer cinemes amb el flamant Texas de Gràcia. Quatre sales de pel·lícules de reestrena, en versió original i subtitulades en català.

Pregunta. En dos anys han tancat una desena de cinemes a Barcelona. És un bon moment per obrir-ne un?

Resposta. Moltes vegades m’he tirat a la piscina sense aigua. Jo crec que cal lluitar per les coses en què creus a la vida. La veritat és que em diuen si m’he tornat boig. I, a més, sense crispetes! [segons sembla, la qüestió del blat de moro no té tant de control fiscal]. M’he embrancat amb el Texas per amor al cinema i perquè sigui subtitulat en català. I a bon preu, perquè volem que la gent recuperi la màgia del cinema.

Potser algunes pel·lícules faran més diners al Texas que quan es van estrenar

P. S’ha perdut?

R. S’ha perdut l’hàbit i el costum d’anar al cinema. I com el cinema no hi ha res. Hem de tenir paciència i que la gent hi confiï, el boca-orella ja està funcionant i l’ocupació no està gens malament en els primers dotze dies. Tinc una gran complicitat amb les distribuïdores perquè a elles també els va bé una segona vida de les pel·lícules quan s’acaba l’estrena, ja que hi ha molts títols que no passen de dues o tres setmanes a la cartellera.

P. Amb tarifes de tres euros i de dos amb els descomptes de dilluns a dijous, surten els comptes?

R. Vivim moments molt difícils, hem passat de les vaques grasses a les cadavèriques i hi ha gent que ho passa molt malament. Jo crec que és una idea perquè els cinemes no estiguin buits entre setmana i que la gent torni a les sales. No volem fer-nos rics i el pla d’amortització marca de quatre a cinc anys per recuperar la inversió [que va ser de 350.000 euros].

P. Si la fórmula és bona, com és que no hi ha més sales de reestrena?

R. Això no ho sé. Però crec que es pot fer bon cinema a preus ajustats. Potser algunes pel·lícules faran més diners al Texas que quan es van estrenar. Les sales pertanyen un 80% a la productora i un 20% a petits accionistes, i tots volem el millor. L’objectiu és que la gent torni al cinema.

P. I les altres sales exhibidores?

R. Hem arribat a un acord amb les exhibidores, com els Renoir, Verdi i Balañá. Nosaltres respectarem les estrenes, i jo compliré la meva paraula. A més, no volem sumar-nos al fet d’oferir, en 500 metres quadrats, les mateixes pel·lícules. La fórmula que apliquem no és nova, és la de tota la vida. Això sí, en català, és clar.

P. Quins projectes té entre mans?

R. Estic amb tres guions. Però el més avançat és una pel·lícula que parteix de l’obra de teatre El Principi d’Arquimedes, que es va estrenar fa dos anys a la Sala Beckett, del director Josep Maria Miró i Coromina. M’interessen molt els autors d’aquí. Li vaig proposar fer el guió per al cinema i l’hem fet a quatre mans. L’obra de teatre ha tingut molt èxit aquí i en molts altres llocs, com Mèxic, Buenos Aires i altres ciutats espanyoles, inclosa Madrid, i també ha tingut premis. Doncs estic intentant portar-la al cinema, amb el nom d’El Principi dels cossos flotants, i no aconsegueixo el finançament. I es tracta d’un pressupost baix, que no va més enllà de 800.000 euros.

P. No hi ha subvencions?

R. Com que és barata, no pot tenir ajudes del Ministeri de Cultura. Ara estic pendent de la subvenció de la Generalitat del 2014. És clar que el 10% t’ho paguen quan t’ho donen, el 40% el 2015, i el 50% el 2016. Però almenys la Generalitat dóna quatre duros i compleixen, i saps que ho recuperaràs. La diferència entre la Generalitat i el Ministeri és que aquí les coses estan clares, encara que no hi ha diners, i ells, que en tenen, es dediquen a fer AVEs cap enlloc.

P. Dedueixo que hi ha més problemes amb l’administració central?

R. És que és tot. Estem en un país que és el número u de la pirateria, en què els nens quan neixen ja toquen amb el dit les tauletes i ens apliquen un 21% d’IVA. A França l’IVA és del 7% i el volen baixar al 5%. Aquest any ells dediquen 770 milions al cinema i Espanya, 33 [que en els pressupostos de l’any vinent pugen a 37]. El cinema està sota mínims, els que tenen el suport de les televisions privades van bé. Però els altres... I jo no em puc queixar, perquè sóc un dels quatre o cinc amb presència internacional. Porto 700 festivals en la meva vida, 32 retrospectives, i no en llocs petits. És cert que el meu cinema ha viatjat per tot el món d’una manera increïble, contra vent i marea. I ha tingut més reconeixement internacional que aquí.

P. Amb el documental Ignasi M. ha passat una cosa així. Per què?

R. Francament, no ho sé. Però ha tingut més audiència a fora i més reconeixement en festivals com els de Toronto, Chicago, Los Angeles, Monterrey, Gaualajara i Tòquio. Amb els anys de cine i els anterior de teatre [23 muntatges] he après que l’únic que pots vendre és la diferència, la teva cultura, la teva identitat, la teva llengua. I fer-ho de debò, amb ganes.

P. Catalunya millor independent?

R. És que vull que sigui un país normal i Espanya no ho és. El problema ja ve de la Transició política, perquè la casta són tots els que han tocat poder, PP, PSOE, la CiU de Jordi Pujol, fins i tot el PSOE andalús. No és que sigui independentista, és que no sóc masoquista. Els països són el que volen ser i aquest país (Catalunya) vol ser normal, tothom té dret a ser el que vol ser.

P. A favor de la consulta?

R. Sí, però quan... això ja es veurà. Abans d’independentista sóc demòcrata, i vull que els del “no” ho diguin. L’important és que la gent voti, això és democràcia.