Els laterals desequilibren el Barça

Líder a la Lliga, afavorit per un calendari benigne, el Barcelona va darrere del Paris Saint Germain a la Champions. No és que sigui un equip diferent en funció de la competició, sinó que els seus errors es dissimulen en el torneig domèstic i penalitzen a Europa. Tot i que els resultats conviden a pensar en una trajectòria irregular pròpia d'un conjunt en construcció —es va quedar a zero a Màlaga per després guanyar 6-0 contra el Granada i va passar d'estar invicte set partits a encaixar tres gols en un matx—, la sensació és que els blaugrana són forts contra els rivals febles i febles contra els adversaris forts, com el campió de França. La gravetat de la derrota de París no és precisament el resultat sinó la simptomatologia oferta pel Barça en l'aparador de la Lliga de Campions, un torneig grandiloqüent, per a les coses bones i per a les coses dolentes, l'autèntica vara de mesurar del futbol.

Hi ha aspectes del joc blaugrana que van resultar especialment preocupants davant del PSG. El més greu va ser la sensació de vulnerabilitat oferta durant algunes fases del partit, especialment en l'inici de la segona part, quan es va mostrar desestructurat i disseminat, reiterativament erràtic en la passada, sense capacitat per controlar i governar el partit, un aspecte del joc que sempre ha estat prioritari en l'estil del Barça. Molt partit, sense possibilitat d'ajuntar les línies, mai va pressionar de forma sincronitzada sinó aleatòria i desigual, i no va competir amb el rang d'un gran equip de la Champions. Van tornar a aparèixer els dubtes, expressats en el canvi de Rakitic per Xavi: el desplegament físic o la passada, el toc o la conducció, la transició o la pausa, l'energia o la intel·ligència, el nou o el vell.

Forts contra els rivals dèbils, els blaugrana es mostren febles contra els més forts

La novetat va ser que per una vegada el marcador no es va explicar a partir de l'actuació de Messi. El 10 va fer un molt bon partit i, no obstant això, el Barça va perdre per la seva falta de sentit col·lectiu del joc davant d'un rival que va llegir estupendament el matx, com va ser el PSG. Ha millorat la connexió Messi-Neymar i s'ha afeblit el futbol global del Barça. Hi ha vicis que no es corregeixen amb el temps, sobretot la fragilitat defensiva en les jugades d'estratègia, i ja se sap també que els jugadors passen per diferents estats de forma i ara n'hi ha d'insubstancials (Pedro) o d'irregulars (Dani Alves i Jordi Alba).

El punt neuràlgic del Barça amb Luis Enrique són els seus laterals: disposats per desequilibrar el contrari, de vegades desequilibren el mateix equip, com va passar a París. L'1-0 va arribar després d'unes mans d'Alves; el 2-1 es va produir després d'una pèrdua de pilota d'Alba; i el 3-1 va arribar en una acció iniciada en una entrada de Van der Wiel per la banda d'Alba que va ser rematada per Matuidi al pal que cobria Alves. El protagonisme concedit als dos jugadors de les bandes provoca greus desajustaments pel llarg camp que han de recórrer i perquè obliguen a un sacrifici desmesurat els interiors i el mig centre i també els centrals, molt exigits en les cobertures i correccions, molt exposats a camp obert, sobretot davant del compacte PSG.

La bona sintonia Messi-Neymar contrasta amb la pèrdua de joc col·lectiu

Els francesos sempre van aconseguir situacions de superioritat al centre del camp per la seva bona pressió alta i per la presència de Pastore, tan excel·lent en el joc d'entrelínies com precís va ser Lucas Moura a pilota aturada. No va funcionar el triangle lateral-volant-extrem, la sortida de pilota va ser molt deficient i es van acumular les pèrdues en diferents zones del camp: 82 en total: (15 d'Alves, 8 d'Alba i 7 de Mathieu, Neymar, Rakitic i Iniesta).

Un jugador tan fiable com Busquets va tornar a quedar a la mercè de les contres del rival, igual de desbordat que els dos centrals, perquè no hi va haver més defenses que Mascherano, Mathieu i el mateix Busquets. Tampoc va resoldre cap problema seriós Ter Stegen. Malgrat que va fallar en el 2-1, el porter no hauria de ser assenyalat com el culpable; potser víctima de la política de rotacions sempre discutible en un lloc com la porteria.

Al Barça no li han anat mai bé les coses al Parc dels Prínceps: hi va perdre el 1995, Messi en va sortir lesionat el 2013 i va quedar malparat dimarts per les seves disfuncions i fragilitat, només redimit per la convicció i l'ambició. Passa el temps i cada vegada són més els equips que saben com jugar contra el Barcelona; el més difícil continua sent fer jugar bé el Barça.