El gran explorador del costat fosc
Sigmund Freud va desxifrar com inscrivim en el nostre inconscient l'herència de la cultura
Sigmund Freud va ser un lluitador. En complir-se 75 anys de la seva mort, recordem un home que va convertir el sentit de la seva vida en la recerca de la veritat, que va superar totes les oposicions i combats, fins i tot contra un càncer de mandíbula que va patir des de 1923, i pel qual va ser sotmès a més de 30 operacions. No per això es va apartar de la investigació teòrica —va ser l'etapa més prolífica de la seva obra—, ni va abandonar la labor clínica amb els pacients, ni va deixar d'escriure fins als últims dies.
Una de les funcions assumides pel psicoanàlisi va consistir a desxifrar com inscrivim l'herència de les idees i les lleis de la cultura en la dimensió inconscient de la nostra subjectivitat; de la mateixa manera, es fa necessari explicar el naixement d'aquest nou saber en el marc de la societat vienesa contemporània a Freud.
Va néixer a Freiberg (Moràvia) el 1856, però només s'hi va estar els primers anys, ja que va viure i va treballar a Viena fins uns quants mesos abans de morir (1939), quan es va haver de refugiar a Londres a causa de la persecució nazi. La seva relació amb aquesta ciutat va ser sempre contradictòria, una relació d'amor-odi que finalment es va resoldre en amor, quan no acceptava marxar, fins i tot estant en perill. S'havia passat la vida criticant-la i aspirava a poder marxar algun dia. París o Roma estaven en els seus pensaments. No obstant això, valorava aquesta època de florida en tots els àmbits de la cultura, l'economia, la banca, l'arquitectura, així com de la literatura, la música i l'art en general. El psicoanàlisi va veure el seu naixement en un món que semblava que satisfeia les expectatives intel·lectuals i espirituals de la població; tot això va poder propiciar les condicions per al sorgiment de la seva gran pregunta entorn del desig com a inherent a la condició humana, més enllà de la satisfacció de les necessitats.
La declinació de l'imperi austrohongarès va coincidir amb el naixement d'una nova modernitat, amb figures tan rellevants com Kokoschka i el simbolisme de Klimt en la pintura; en l'escriptura, Musil, Schnitzler i Hofmannsthal; Mahler i Schoenberg en la música; Karl Kraus i després Wittgenstein amb la teoria del llenguatge.
Però si bé la societat es modernitzava, mantenia una monarquia en la qual l'antisemitisme anava creixent i on Freud sempre va patir la falta de reconeixement. Així i tot, es va identificar àmpliament amb les paradoxes de Viena.
Freud va rebre una educació oberta a la filosofia de les Llums, l'atreia la ciència positiva, Goethe, poeta i científic
L'esplendor de la ciutat transmetia una espècie d'exaltació dels sentits, amb la lleugeresa dels seus valsos, les tertúlies dels seus concorreguts cafès o l'art desbordant dels monuments barrocs. No obstant això, guardava en el seu si una altra fosca realitat: als carrers també es podia veure que la misèria anava en augment, la població patia enormes penúries, la prostitució estava en auge, proliferaven els suïcidis en les noves generacions d'intel·lectuals.
Freud va viure en aquesta Viena a dues velocitats, en la transició convulsa de finals del segle XIX i principis del XX; d'haver estat la ciutat europea cultural i artísticament més avançada i lluminosa, va passar a un període que negava la seva identitat tradicional. El sorgiment de les noves tendències no aconseguia asserenar-la, era una època d'inquietud, amb una pregunta oberta sobre la destinació de la civilització que tràgicament es va poder constatar més tard.
Freud va participar en totes les expectatives, es va relacionar amb totes les personalitats de la seva època, però, fidel a la seva formació, preferia el classicisme al modernisme. Sòfocles, Shakespeare, Goethe, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel ocupaven un lloc important en la seva història i en el seu cor, com va quedar reflectit en tota la seva obra, tot i que ell mai va refusar conèixer les noves tendències i es va vincular amb la cultura emergent.
Havia rebut una educació oberta a la filosofia de les Llums, l'atreia la ciència positiva; Goethe, poeta i científic al qual sempre va admirar, va guiar els seus passos al començament de la seva formació, i quan estudiava Medicina a la Universitat de Viena va seguir el model biològic de Darwin. Sent ateu d'educació, era un lector assidu de la Bíblia, assistia a les classes de fisiologia d'Ernst Brücke i al seminari de filosofia de Brentano sobre Aristòtil.
Nietzsche havia deixat petjada a Viena amb la proposta d'allunyar-se d'una manera de pensar fidel a l'ordre racional. Freud coneixia les seves idees, però no va voler aprofundir en la seva obra fins el 1900, temia la influència del seu pensament en la seva producció científica, ja havia escrit La interpretació dels somnis i havia descobert la irracionalitat de les produccions inconscients. Temia i desitjava trobar en el filòsof tot el que quedava “mut” en ell, un llenguatge apassionat i explosiu amb el qual s'havia identificat, perquè li era propi.
La seva manera de pensar el va unir a Wittgenstein, tot i que mai es van arribar a conèixer. Tots dos van causar un efecte subversiu sobre la psicologia i la filosofia. Freud va aportar un nou saber, va definir el seu objecte d'estudi, l'inconscient, com un nou sistema psíquic amb una organització específica, regit per lleis pròpies i que guarda representacions reprimides de naturalesa sexual que no han tingut accés a la consciència. Wittgenstein va crear formes inèdites per a la manera de pensar filosòfic, com si tots dos busquessin el que no apareix en les maneres habituals d'accedir al coneixement.
Entre 1880 i 1938 Freud va crear el psicoanàlisi. En aquest context va produir la seva obra i va veure la llum el “moviment psicoanalític”, un primer nucli de deixebles que es van reunir per sentir les seves conferències i que va desembocar en la constitució de la Societat Psicoanalítica de Viena el 1910.
A propòsit de la Primera Guerra, havia escrit un treball, De guerra i mort. Temes d'actualitat, on expressava la seva desil·lusió sobre la condició humana. Davant el fanatisme irracional, la crueltat desenfrenada i les mentides dels seus dirigents, va dir: “La primera víctima de la guerra és la veritat”. Poc després, en un assaig de 1920, va explicar la seva teoria sobre la pulsió de mort originària. El primigeni, aquest mar d'ombres que la raó no pot dominar.
Amb l'avanç del nazisme, la seva desesperança va anar en augment, així com el pessimisme sobre el futur de la humanitat. Va descobrir el triomf de la “bestialitat” sobre la raó en El malestar en la cultura, de 1930, i anticipant l'adveniment de la Segona Guerra va escriure: “… Avui els éssers humans han portat tan endavant el seu domini sobre les forces de la naturalesa que amb el seu auxili els resultarà fàcil exterminar-se els uns als altres, fins a l'últim home. Ells ho saben, d'aquí ve bona part de la inquietud contemporània, de la seva infelicitat, del seu tarannà angoixat… Qui pot preveure el desenllaç?”.
El to escèptic es relaciona amb la situació en la qual es vivia: una profunda crisi econòmica, política i social; un període entre segles que pot, en cert sentit, guardar analogia amb el present. La interrogació sobre l'avenir, la corrupció dels polítics, la caiguda dels valors de la nostra cultura actual, evoquen aquella època que, encara que no és equivalent, pot ser un model de reflexió.
Avui recordem un científic i pensador la dimensió espiritual, la cultura i la sensibilitat estètica del qual van travessar tots els discursos culturals i artístics, la influència de la seva paraula i del seu descobriment és ineludible. Ens va ensenyar que en els racons més foscos de la naturalesa humana nia el fulgor de la vida, la grandesa de l'amor, l'expectativa que pugui obrir-se una finestra a l'esperança en el futur de la humanitat.
Norma Tortosa és psicoanalista. Membre titular i didacta de l'Associació Psicoanalítica de Madrid, membre de la International Psychoanalytical Association i de la European Psychoanalytical Federation.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.