Els ocellets de Ravensbrück

M'alçava a l'alba i recorria les ribes del llac per observar els ocells abans d'anar al camp de concentració. Durant els passejos vaig poder veure fotges, ànecs, cignes i dos bells cabussons. Però jo somiava amb el blauet, el llegendari alció, la fletxa blava sobre l'aigua. L'Hotel Lindenhof –"pati dels til·lers"– era en una petita península al llac Wurl, entre els espessos boscos de Prússia. Era un lloc molt bonic i, no obstant això, tots vivíem amb un nus a la gola i amb les llàgrimes a punt de sortir. L'expedició era heterogènia, fins i tot teníem un compositor que anava amb vestit i amb barret d'ala ampla, cosa que en aquell ambient malenconiós i lacustre semblava un sòsia de Gustav von Aschenbach. A nosaltres també ens envoltava la mort aquells dies cruels de l'abril passat. Sense parlar-ho, ens havíem conjurat per alçar un mur de protecció entorn de la supervivent, aquella dona petita i aparentment tan fràgil, que no obstant això es va revelar més forta que ningú.

Neus Català, a qui es va imposar ahir la Creu de Sant Jordi, i les deportades a les quals representa signifiquen la lluita contra el terror i la foscor

La primera vegada que vaig veure Neus Català, que ahir a la tarda va rebre una de les Creus de Sant Jordi més merescudes que s'ha atorgat mai, va ser a casa seva, a Rubí, i encara el nom de Ravensbrück no era més que una ombra llunyana, un breu aleteig de corbs en un dia assolellat. L'exdeportada va portar una vella cafetera plena i em va estudiar des de darrere de les seves grans ulleres i els seus records. "Frauen-Konzentrationslager Ravensbrück, camp de concentració per a dones al nord de Berlín, 92.000 mortes", va començar. "Extermini. Diguin el que diguin, era un camp d'extermini. Amb la seva cambra de gas i el seu programa hitlerià d'assassinat mitjançant el treball". Vernichtung durch Arbeit. La tarda queia darrere els vidres. Jo prenia notes. "És molt difícil explicar què és arribar a un lloc així. Ens van fer baixar del vagó entre gossos, crits i cops de fuet, els SS amb les seves metralletes. Darrere dels barracons miserables, els vàters embussats, el tifus i la disenteria. La deshumanització i la humiliació. La fam, els crits dels que embogien, les nits d'espant. Van matar dues companyes davant meu, a bastonades. Un fum acre sortia contínuament de les xemeneies dels crematoris i inundava el camp d'olor de carn cremada. Tot el que ens envoltava era terror".

Quan unes setmanes després vaig recórrer el camp al seu costat, en les jornades de l'aniversari de l'alliberament, vaig haver de recordar amb un renovat espant aquella tarda amb la supervivent. En acabar el seu relat, Neus Català havia tret un platet d'embotit i uns gots d'aigua i havíem menjat en silenci mentre el món s'anava submergint en la foscor.

A Ravensbrück, el malson es materialitzava en realitats concretes: les cases dels SS, els crematoris, el corredor de les executades, les cel·les de càstig, l'Appelplatz, on les preses esperaven el record... Amb la seva mirada, Català despertava els vells fantasmes del camp en una ordalia de dolor. Passaven embolcallats en les seves capes negres les cruels guardianes, marxaven esgotades les brigades de treball esclau i cruixien de nou els eixos de la sinistra carreta en la qual es carregaven els esquàlids cadàvers, la collita del Lager. Neus Català ens va portar davant del monument d'homenatge a les preses i va llegir amb veu ferma les paraules inscrites: "Si aquestes dones no haguessin interposat l'escut d'acer dels seus cossos fràgils...".

De tornada a l'hotel, deixant enrere les portes d'aquell avern alemany i els seus miasmes, m'asseia a la vora de l'aigua i observava els ocells del llac buscant una mica de pau. Havia llegit que a la zona hi havia molts blauets, els nostres blauets, aquest ocellet meravellós al qual ningú pot romandre indiferent i que amb el seu vol incendiat de brillants colors i la seva manera de capbussar-se ha il·luminat tants poetes: Milton, Byron, Keats, Oscar Wilde o Gerard Manley Hopkins ("As kingfishers match fire, dragonflies draw flames"). Diuen que el blauet (Alcedo attis) té la facultat de calmar les aigües amb el seu vol rasant i de crear repòs al seu al voltant. Alguna cosa que segurament ve del mite grec d'Alcíone i els 14 dies de calma del solstici d'hivern, els dies alciònics, alkyonides hemerai.

Una nit li vaig preguntar a una de les cambreres de l'hotel per l'au i el seu curiós nom en alemany, Eisvogel, ocell de gel. "És pel plomatge, d'una lluentor de tons blavosos com el gel". Em va explicar també que a l'hivern, quan els llacs de la regió es gelen, els blauets hiperboris es llancen contra la superfície congelada intentant perforar-la i alguns moren, i els seus cossets trencats queden estesos com flors ensangonades llançades sobre un llençol fred.

Igual que els blauets, les preses de Ravensbrück es veien forçades a trencar el gel del llac del camp, el Schwedt, per dragar-lo, descalces i amb les mans nues. Moltes, m'explicava la Neus, jeuen al fons, ja que les cendres de les mortes es llançaven al llac, al costat del qual s'alcen els forns crematoris. "No vaig veure mai aquests ocells de què em parles. No estàvem per mirar ocells. Només recordo els corbs, grans i llustrosos, els corbs que donen el seu nom al camp, Ravensbrück, el pont dels corbs, i que es movien per tot arreu".

Tampoc jo vaig veure, en fi, aquells dies d'abril, els blauets. Però sé que són allà i que contra l'ombra ampla de les ales negres dels corbs alcen, com les deportades, com l'estimada Neus, el seu crit d'avís, l'obstinada fragilitat dels seus cossos i l'esperança de la seva llum.