El barri rebel de Los Galeotes del Océano

A la popular llibreria La Garba de la Barceloneta es detectarà si la primera novel·la de Lluís Llach sacseja un barri molt sensibilitzat sobre el seu passat. Memòria d'uns ulls pintats apareix just el primer cap de setmana de febrer que una jornada de portes obertes celebra la rehabilitació de la Casa del Porró, edifici del 1761 que els historiadors Mercè Tatjer i Francesc Caballé, amb el barri al darrere, van salvar de la piqueta.

Fa un any i mig, l'historiador Danio Cortijo, també de la mà del veïnat, va preservar la pintada que durant la guerra va rebatejar el carrer de Sant Miquel amb el nom del veí i milicià del POUM Miquel Pedrola. I ara és Gala Pin i altres activistes qui, en el marc d'una campanya per salvar la seu de la cooperativa El Segle XX, impulsen un projecte de memòria històrica. Han entrevistat ja mossèn Pau, de 96 anys, i tenen cita amb mitja dotzena de veïns que, com la mare del diputat Joan Coscubiela, per edat podrien ser els quatre nois i noies que Llach fa néixer el 1920 per poder protagonitzar la seva opera prima.

El 1930, el 50% dels veïns eran immigrants de fora i amb un parentiu del 71%

La guerra civil deixà el barri com un gruyère: els bombardejos hi deixaren 200 morts

L'efervescència memorial de la Barceloneta cal contrastar-la sobre els pilars historiogràfics posats fa anys per Tatjer i Caballé, pels periodistes Josep Maria Huertas i Jaume Fabre i per historiadors de l'anarquisme com Anna Monjo, Eulàlia Vega i Chris Ealham. Però l'obligat contrapunt històric a la memòria novel.lada de Llach és La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras (Ediciones del Serbal) del catedràtic d'urbanisme de la UPC José Luis Oyón. Deu anys va esmerçar Oyón a creuar padrons i censos de barris obrers per extreure'n, el 2008, conclusions encara massa poc divulgades.

El 1930, més del 50% dels veïns d'una Barceloneta "que s'havia consolidat com una de les zones més proletàries de la ciutat" eren immigrants valencians, murcians i andalusos. A banda de cosidores, pescadors i estibadors, molts eren obrers fabrils: un 26% de la plantilla de La Maquinista residia a la Barceloneta. El grau de parentiu familiar dins del barri superava el 71%, la xifra més alta de Barcelona, i l'endogàmia matrimonial arribava al 50%. A diferència d'altres barris, més del 80% de la gent de la Barceloneta no va canviar de casa durant els anys 30. Potser perquè el barri va ser un dels focus de la vaga de lloguers de 1931 i molts impagaments es van prorrogar fins al 1939.

El que sí va pagar la rebel Barceloneta fou la guerra civil. Els bombardejos hi van deixar uns 200 morts (dels 2.428 comptabilitzats a Barcelona): veïns que no es van resguardar als tres únics refugis del barri ni als soterranis de l'Estació de França, on la mare de Coscubiela recorda que corrien. "El barri va quedar fet un gruyère", diu Tatjer. Fins al punt que el darrer alcalde republicà i fill de la Barceloneta, Hilari Salvador, va planificar-ne l'evacuació.

Altres veïns van morir en combat. Des del 19 i 20 de juliol de 1936 (a l'assalt de les Drassanes on Llach evoca la mort d'Ascaso) fins més enllà de 1939. En tots els fronts: Aragó, l'Ebre... i el Camp de la Bota. Oyón calcula que la Barceloneta va ser, amb el Raval, la Torrassa i les barriades del Besòs, "un bastió fonamental" del reclutament de milicians. I, per tant, de morts i afusellats. Amb comunistes, poumistes i separatistes, molts eren llibertaris com el Germinal Massagué que novel.la Llach. Ara bé, la majoria dels milicians no responien al perfil d'Amic Amat llullià que idealitza l'autor de Viatge a Ítaca. D'origen immigrant, més aviat responien al perfil del grup d'afinitat que la FAI tenia al barri, a la secció marítima de la CNT: Los Galeotes del Océano.