Rondalla per al savi
EL CAÇADOR DE PARAULES
Gemma Pasqual
Tabarca Llibres
xxx pàgines. 9,36 euros
La celebració del centenari del naixement del gramàtic i novel.lista valencià Enric Valor (Castalla, 1911-València, 2000) ha passat sense pena ni glòria en els cenacles literaris del Principat, on, tret de l'IEC, no sembla que hagin tingut gaire interès per recordar-lo. En el context dels homenatges a Valor, cal situar El caçador de paraules, de Gemma Pasqual (Almoines, 1967), reivindicació declarada de la seva obra i del seu compromís cívic. No en fa estrictament un biòtic, sinó que parteix del seu empresonament polític a la Model de València el 1966, punt d'eixida i d'arribada, per evocar algunes de les seves vivències personals i per confrontar-les amb el món de les rondalles que Valor va tenir l'encert de recuperar de la rica tradició oral —una part del tresor dels sabers oblidats, per dir-ho en paraules de Jaqueline de Romilly.
'El caçador de paraules' és un còctel estrany, ingenu i punyent, per la vida d'Enric Valor
D'entrada, Pasqual acara en escena el Valor avi i el seu homòleg infant per sintetitzar les constants vitals d'un home que estimava la llengua i la pàtria dels valencians. El diàleg entre tots dos personatges —dos pols distants de la seva biografia— es combina amb la irrupció d'algunes figures manllevades de les rondalles El Gegant del Romaní, Les velletes de la Penya Roja i Abella. La imaginació encesa del Valor Xiquet, el seu deler de coneixement, contrasta amb la serenitat i la saviesa del Valor Avi que li fa veure el sentit —i les ressonàncies— que prenen les paraules.
La presència de l'univers fantàstic de les rondalles —de manera directa o contada— sembla inevitable en una peça que vol reverenciar l'obra de Valor. Com és sabut, la rondallística tradicional acostuma a tenir —llegida sense prejudicis— un punt irreverent, iconoclasta, subversiu i tot, que l'escriptor valencià va accentuar, tot passant-ne els fils argumentals pel sedàs de la pròpia recreació i imaginació. Portada a escena funciona molt bé, com ha posat de manifest Els valents de Valor (2010), de Manuel Molins, que fa una relectura dinàmica i atrevida de la rondallística del de Castalla. A El caçador de les paraules, en canvi, les lliçons vitals i tel.lúriques de les rondalles de Valor sembla que serveixin més aviat de contrapunt a la seva trajectòria vital i compromesa, marcada per la pèrdua, la derrota i la lluita.
El caçador de paraules resulta un homenatge benintencionat, entranyable i instructiu a l'escriptor valencià, adreçat sobretot a un públic infantil i juvenil. Reclama, potser, una predisposició del lector, que ha de voler participar de la complicitat que els personatges sol.liciten i del respecte i l'admiració envers un referent de les lletres catalanes com Valor. No deixa de ser, tanmateix, un còctel estrany, de vegades ingenu, de vegades punyent, pel joc de temps, biografia i rondallística, en què la vida i l'obra de l'autor de L'ambició d'Aleix (1960) en són el centre motriu. Com a rerefons, tal com suggereix el títol, el text de Pasqual esdevé un al.legat a favor de la riquesa de les paraules de l'idioma d'Ausiàs Marc, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o el mateix Valor, un patrimoni de la humanitat (i de tots els catalans) que —mercès a la inestimable col.laboració de les polítiques de genocidi lingüístic perpetrades pel PP— està en vies d'extinció.
