ArchivoEdición impresa

Acceso a suscriptores »

Accede a EL PAÍS y todos sus suplementos en formato PDF enriquecido

jueves, 3 de febrero de 2011
CRÍTIQUES

Flaubert i Sand

  • MARGINALIA
JORDI LLOVET 3 FEB 2011

Archivado en:

Sempre és millor llegir-se el pròleg d'un llibre havent-lo acabat, que no llegir-lo mai, però en el cas que avui ens ocupa (Gustave Flaubert-George Sand, Correspondencia, Barcelona, Marbot Ediciones, 2010) és millor no fer-ho en cap ocasió perquè el prologuista comença dient-hi una niciesa: "Aquest és un dels llibres més bells que conec". Ni és un llibre, ni és bell: són les cartes que van creuar-se Flaubert i George Sand, la qual cosa vol dir que, per part de Flaubert estan carregades de la intel.ligència i la mala baba que el caracteritzaven, i per part de la Sand estan plenes de candidesa —així li ho diu el mateix Flaubert a la seva corresponsal—, d'esperit maternal, d'una bona dosi de cursileria, i, això s'ha de reconèixer, de molta amistat i bona fe.

'Aquesta correspondència és la millor de Flaubert quant a contingut polític'

Flaubert i Sand s'havien conegut uns quants anys abans, però no van començar a cartejar-se fins al setembre de 1863: l'epistolari va quedar escapçat per la mort de l'escriptora, l'any 1876; ell moriria l'any 1880, exhaust. Fins avui s'havien fet, entre nosaltres, molt vàries edicions de la correspondència entre Flaubert i Louise Colet —amant de l'escriptor i de mig París—, summa de cartes lleugerament enutjosa pel fet que el de Normandia no hi fa altra cosa, atesa la mitjania de la corresponsal, que parlar de les enormes dificultats que va tenir en escriure Madame Bovary: és una lectura que resultarà molt profitosa a qualsevol persona que un bon dia es llevi i es decideixi a escriure novel.les com qui bufa ampolles —cosa que passa sovint a casa nostra—, però, com hem dit, excessivament iterativa. Aquesta d'avui, en canvi, posseeix la virtut d'abraçar un dels períodes més decisius de la història contemporània de França: el final del Segon Imperi, la guerra francoprussiana, i els fets de la Comuna (1871). Aquestes cartes tenen, doncs, en més gran mesura que la resta de la correspondència de l'autor, una dosi de reflexions polítiques que s'agraeix, i que acaba constituint el rerefons imprescindible per entendre la passió de Flaubert per la literatura, el seu maníac perfeccionisme, la seva tirada a la vida monàstica i a la misogínia —en paraules seves— i la seva mala llet en matèria de societat, dret i política. Tot allò que traspua en molts dels seus llibres —clarament a Madame Bovary, Les temptacions de sant Antoni i Bouvard i Pécuchet— es manifesta en aquesta correspondència amb una virulència i una sinceritat que ell mateix, com a bon novel.lista, no hauria mai exhibit, per decòrum d'artista, en una obra literària.

Prou va molestar-li que els prussians ocupessin la seva casa de Croisset, però encara van irritar-lo més els esdeveniments de la Comuna. Sense ser per a res una mala persona —només cal llegir Un cor senzill, o Una bonifàcia segons la perfecta traducció del títol de Narcís Oller, per adonar-se'n—, Flaubert va covar un menyspreu hénaurme (en grafia seva) per la mediocritat burgesa de la França metropolitana i rural del període de Napoleó III, ràbia que va esclatar violentament arran dels fets, com ja hem dit, del 1871. En aquest context Flaubert va escriure a Sand coses com aquestes: "Odio la Democràcia (almenys tal com és entesa a França) perquè recolza en la 'moral de l'evangeli', que és la immoralitat mateixa perquè és l'exaltació de la Gràcia en detriment de la Justícia"; "L'única cosa raonable és un govern de Mandarins, amb la condició que els Mandarins sàpiguen alguna cosa, fins i tot que en sàpiguen moltes. El poble sempre serà un menor d'edat [no "un miner", com diu la traducció en el lloc de mineur], i sempre es trobarà, en la jerarquia dels elements socials, a l'últim esgraó, perquè és nombre, Massa, l'il.limitat"; "La instrucció gratuïta obligatòria no farà res més que fer créixer el nombre dels imbècils [...] El que ens fa falta, sobretot, és una aristocràcia natural, és a dir legítima [...] Tot el somni de la democràcia consisteix a elevar el proletariat al nivell d'idiotesa del burgès. ¡El somni ja s'ha acomplert en part! Llegeix els mateixos diaris i té les mateixes passions." No cal afegir-hi res. Que cadascú en faci el judici que li sembli.

Atención al cliente

Teléfono: 902 20 21 41

Nuestro horario de atención al cliente es de 9 a 14 los días laborables

Formulario de contacto »

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana