Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Bolonya i les "minories"

Arran la desocupació, per part dels Mossos d'Esquadra, d'un estol d'estudiants que pretenien tancar-se, la setmana passada, en unes dependències de la Universitat Pompeu Fabra, van oir-se veus de diverses autoritats de l'estament universitari i "secular" de la ciutat en el sentit que aquells estudiants només representaven una minoria, i que, com a tal, no podia atorgar-se'ls una veu que no ostentaven ni en la mesura que eren molt pocs, ni en la mesura que no eren estudiants que vagin passar per unes eleccions oficials al claustre de les facultats i en el govern de la universitat.

Quant a aquesta qüestió, hi ha una sèrie de reflexions que han de ser comentades. El fet que dues colles de trenta o quaranta estudiants -els qui ocupen l'edifici de la UB, i, en l'altre cas, els qui volien tancar-se a les dependències de la UPF- puguin ser considerades una minoria no exclou que, justament aquestes minories, estiguin posseïdes d'un grau de preocupació i d'una clarividència que, en general, s'ha demostrat que eren molt dignes de respecte. Quan determinades autoritats acadèmiques i ministerials van fer servir aquest argument oblidaven que els estudiants considerats legítimament "representatius" són estudiants elegits per un percentatge de la classe discent que oscil·la entre el 3 i el 5% de tota la massa d'estudiants de les universitats espanyoles, les catalanes també. Aquests estudiants són, per dret estatutari, els representants de la classe estudiantil, però el seu poder de convocatòria és tan petit, que, automàticament, passen a ser tan representatius de la massa estudiantil com els 30 o 40 nois i noies que a diverses universitats de Catalunya i de tota Espanya duen a terme campanyes potser aparatoses, però intel·lectualment molt ben fonamentades per aturar, ni que sigui amb una moratòria, el ja tan conegut Pla de Bolonya d'equiparació dels títols universitaris de la Unió Europea.

"Sempre serà millor dialogar amb els estudiants que bastonejar-los"

La democràcia és, com deia Winston Churchill, un sistema imperfecte de govern, però és també, sens dubte, millor que qualsevol altre. Ara bé: els ideals fundacionals de les democràcies occidentals -començant per la dels Estats Units (1776) i continuant pels de la Revolució Francesa (1789)- poden ser perfectament posats en dubte en països en què o bé l'abstenció dels votants assoleix índexs d'alarma, com és el cas d'Espanya en la major part de les últimes cites electorals, o bé en què l'ascens als càrrecs representatius no es fa -i això passa ja fa temps- d'acord amb una opinió enraonada, sinó d'acord amb el moviment i les estratègies plutocràtiques de les forces polítiques amb més projecció, major capacitat de propaganda i més elevats ingressos econòmics per destinar a la campanya electoral. Els qui no volen jugar aquest joc són considerats, massa a la valenta, "sospitosos habituals", "àcrates" i "desmenjats". Vet aquí un problema molt gran de les democràcies occidentals dels nostres dies, només relativament neutralitzat en convocatòries amb un índex de població votant exigu: per exemple, a les eleccions municipals a llocs amb no més de tres o quatre mil habitants, en què tothom es coneix. En llocs de gran aglomeració de població, com és el cas de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en institucions gegantines (dins els paràmetres corresponents), com ara una gran universitat, no es pot dir de cap de les maneres que els únics representants de l'opinió general siguin els càrrecs elegits a les urnes, perquè un 3 o un 5% de votants és, per llei de proporció, escassament representatiu, encara que sigui legítim. D'altra banda, tampoc no es pot dir que uns estudiants tancats en una universitat pública, com en el cas de la UB, siguin representants de no res i de ningú, i menys encara quan una delegació d'aquests mateixos estudiants, com els que van reunir-se amb el rector de la UB el passat 12 de febrer, presenten davant les autoritats arguments de molt de pes, molt reflexius, i quan, al damunt, escenifiquen davant de molts testimonis -Miquel Caminal, l'ex-rector de la UPF, Josep Ferrer, Manuel Cruz o Paco Fernández Buey, tots ells universitaris de gran prestigi- una capacitat de diàleg amb les esmentades autoritats que despertaria l'enveja de més d'un Parlament dels Estats que configuren la Unió Europea.

Aquestes "minories" no són, comptat i debatut, res més que la conseqüència de les deficiències de les democràcies parlamentàries dels nostres dies. Són, per dir-ho en termes de Shakespeare, "we few, we happy few, we band of brothers" (Enric V, IV, 3), posant, com cal, una atenció molt delicada a la paraula "germandat", que és, al capdavall, allò que significava universitas a tots els països romanitzats des de la fundació, precisament, de la Universitat de Bolonya al segle XII.

Utilitzar la força per fer callar les raons no sembla precisament una bona tàctica democràtica. Utilitzar, per contra, el diàleg per mirar d'entendre les raons que mouen una colla d'estudiants a persistir en una tancada inevitablement incòmoda i arriscada en tots els sentits és, possiblement, la millor manera de començar a resoldre un problema de grans i mal dissimulades dimensions. Escoltar aquestes "minories" pot resultar, al final, una cosa favorable per resoldre una qüestió que afecta l'enorme "majoria" del nostre estudiantat, que és sovint, lamentablement, una majoria despolititzada, apàtica i somnolent.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 19 de febrero de 2009

Más información

  • ELS VOSTRES CLÀSSICS