"Volem fer pedagogia artística"

Laurence Rassel, la nova directora de projectes de la Fundació Tàpies, té el somriure fàcil i les ides clares. Concep la seva labor com un continu procés de diàleg entre espais, artistes i situacions i no tem afirmar que "les diferents línies de treball es concretaran a mesura que es vagin desenvolupant". Sap que es mou en un àmbit massa mutable per encotillar-lo en rígides declaracions d'intencions, que sovint no es compleixen, i porta anys enfrontant-se al món de l'art, des d'una aproximació que no es plasma només en projectes novedosos i artistes emergents, sinó sobretot en una forma innovadora de plantejar el paper del comissari i del centre d'art, en relació a la societat. Les seves anteriors col·laboracions amb la Fundació Tàpies garanteixen cert continuisme amb la política de la seva predecessora, Nuria Enguita, que va deixar sorpressivament el càrrec després de deu anys. Tot i això, l'actitud de Rassel i el seu passat com a directora del centre cultural de Brussel·les Constant fa presagiar una nova obertura cap a l'entorn, que es plasma en la voluntat de recuperar la connexió amb la ciutat, relacionar-se amb altres espais, col·lectius i experiències i transcendir, no només metafòricament, els límits físics de la fundació. La seva seu en l'històric edifici de Domènech i Montaner roman tancada per reformes des del passat mes de gener i, malgrat que les obres havien d'acabar el juny, de moment no té data de reobertura.

"Volem ensenyar les facetes menys conegudes de Tàpies"

Pregunta. Quins són els seus objetius prioritaris?

Resposta. El principal és ensenyar les fonts i les referències, revelar els processos d'investigació i el treball intern de la institució, i els diàlegs que es creen entre els seus espais i funcions. L'exposició és només un dels diversos moments públics de l'activitat d'un centre d'art i ha de relacionar-se amb els altres. Cal obrir les fonts, pensant en una idea de comunitat i solidaritat. A través de l'art els museus poden afavorir encontres d'un altre tipus, entre gent que mai es creuaria. El net.art, l'anàlisi de les noves eines tecnològiques i els arxius, són altres temes prioritaris, junt amb la necessitat d'activar la biblioteca i divulgar els seus fons. Volem fer pedagogia artística, cosa que no significa només posar en marxa tallers i activitats per a nens, adolescents i adults, sinó sobretot enfrontar-se a la cultura contemporània des d'un enfocament artístic, teòric i polític. No hi haurà ruptures perquè és important seguir la narrativitat d'un espai cultural.

P. En la seva trajectòria vostè ha manifestat sempre un especial interès pels desenvolupaments tecnològics i la seva repercusió en la societat i el comportament humà, des d'una òptica feminista...

R. El feminisme és un posicionament crític cap a la realitat. Mirar l'art contemporani des d'aquesta perspectiva no significa només abordar qüestions de gènere, sinó també sortir de la modernitat canònica per interrogar-se sobre fenòmens i formats minoritaris, marginals i subalterns. A més, tenim la sort de poder reflexionar i posar en qüestió l'art contemporani des de la pròpia història de l'art, que es materialitza en la figura i l'obra d'Antoni Tàpies i en la seva visió de l'acte creatiu com a talismà, energia i força curativa. De cares al vintè aniversari de la inauguració de la fundació, el 2010, volem ensenyar les facetes menys conegudes de Tàpies i obrir els seus textos i obres a altres visions i eines, des d'una perspectiva multidisciplinar.

P. Internet tindrà més protagonisme en el seu projecte?

R. El web ha de considerar-se com un espai d'acció i no com un llibre o un aparador. La pàgina de la Fundació (www.fundaciotapies.org) té tots els recursos necessaris per convertir-se en una plataforma de creació i participació. Ho puc dir amb seguretat perquè es va realitzar a Constant. A més, des de desembre el web servirà per posar a disposició del públic tot el material que es genera a la Fundació. Això permetrà visibilitzar els debats, les investigacions i els processos creatius que constitueixen la labor diària de la Fundació i contribuirà a explicar i compartir amb el públic la nova forma de treballar que volem instaurar. Ens mourem entre allò clàssic i allò tecnològic, perquè no hi ha d'haver nostàlgia ni amnèsia, l'important és situar-se en un marc històric, en un espai-temps determinat.

P. Què opina de les problemàtiques vinculades a la identitat política i cultural catalana i al projecte del pavelló català a la Bienal de Venècia?

R. El projecte del pavelló pot resultar interessant. Els elegits són artistes molt crítics, que han col·laborat amb la Fundació anteriorment. Tot i que no sóc flamenca, sóc molt conscient de les problemàtiques relacionades amb la identitat nacional. El nacionalisme és un arma de doble tall, pot ser molt negatiu, però també un espai de resistència, risc i laboratori, una forma d'obrir-se al món. A Flandes es va apostar pel risc cultural i a Catalunya també, i des de la seva història de resistència i poder cultural poden actuar de forma generosa, sense por a allò estrany. L'important és saber qui ets, saber el que has viscut i no tenir por.

P. En el passat la Fundació va impulsar projectes molt crítics amb el turisme de masses i la transformació de Barcelona en una ciutat a la mida del turista...

R. Barcelona ha canviat molt en els 20 anys de vida de la Fundació. Hi ha molta oferta i molt diversificada. Jo no tinc cap preconcepte cap als turistes, no els veig com a massa, sinó com a persones. Cal compartir experiències i coneixements i saber-los transmetre i comunicar. La Fundació ha de ser per a tots un espai d'empowerment, és a dir, de potenciació i empoderament, un concepte molt usat en l'àmbit feminista, que indica l'augment de poder, força i confiança que proporciona compartir les fonts de la informació i el saber.

P. Quins són els projectes més immediats de la Fundació?

R. Les obres, que realitzen els arquitectes Ábalos i Herreros, s'estan allargant per problemes de permisos i per la condició d'edifici històric protegit de la Fundació, per la qual cosa és impossible fixar una data d'obertura. Quan es torni a obrir, ho farà amb una exposició de l'artista basc Ibon Aramberri, que encara forma part de la programació de Nuria Enguita, juntament amb les mostres de Pere Noguera i Anna Maria Maidino, una artista brasilera de l'escola d'Helio Oiticica, que fa objectes, dibuixos i pel·lícules.

P. Quan i com iniciarà la seva programació?

R. Presumiblement el 2010. Ja estem treballant a ple ritme. Hem publicat el llibre de l'artista croata Sanja Ivekovic i aviat sortiran els de Pedro G. Romero, del projecte Narratives urbanes i sobre les pel·lícules del Maig'68. A més, realitzarem intervencions en el web i en altres espais de la ciutat. Una de les meves primeres mostres abordarà l'obra de l'artista britànica d'Imogen Stidworthy. També estic treballant en un cicle d'exposicions, en col·laboració amb la comissària canadenca Catherine De Zaghen, que començarà amb una col·lectiva de dibuixos d'artistes poc conegudes a Espanya, com Bracha Lichtenberg Ettinger.