Patacada a la cara
Yi Jing és un títol xinès, a voltes transcrit I Ching o I King, que vol dir "el clàssic del canvi", en el sentit de llibre clàssic, antic, savi. Podríem dir-ne "la bíblia dels canvis". El canviar és el yi, i el llibre clàssic és el Jing o King. Així, el Tao Te King seria el clàssic de la manera (tao) i de la virtut (te), però virtut en el seu sentit de la força característica d'una cosa: les virtuts per exemple que té la farigola. El Yi Jing és un llibre oracular d'aquells que els hi pots fer preguntes personals i te les respon amb sentències impersonals que valen per tots i per a tot.
Una sola vegada l'he consultat, fa temps, i em va dir, noi, estàs en un mal pas: no pots anar endavant ni tornar endarrere. Procura no fer res. Estalvia paraules. I acabava amb una frase molt bonica, la recordo de la traducció anglesa feta sobre l'alemanya de Richard Wilhelm (ara fa poc una editorial catalana n'ha tret una traducció castellana directa del xinès i no estaria malament que en fessin una edició catalana, perquè he vist que els traductors tenen cognoms catalans, però s'han limitat a fer-la castellana, què hi farem, es veu que no tenen gaire visió del negoci), la frase era: "la influència s'exerceix des del clatell". Jo vaig pensar que tenia raó, el vell xinès, i que li havia de fer cas. Però em vaig cansar d'estar-me a casa sense fer res i vaig baixar a no fer res a la plaça. A mirar d'exercir alguna influència immòbil i silenciosa des del clatell.
Eren els anys en què jo vivia el que després en vaig dir, en recollir-ne els poemes, "D'equivocar-se així", però aquest episodi en concret no hi va entrar, en cap poema. Era festa major i em vaig asseure als escalons davant del portal de l'església, en silenci, sense fer res ni dir res ni mirar enlloc, aparentment, però em vaig anar a situar justament entre la reina de les olives i l'encarregat dels ganivets, que s'acabaven de clavar unes quantes empentes i ara s'estaven escridassant espectacularment perquè ella li acabava de revelar a ell que mentre ell era fora jo hi havia entrat a dins. Tota la plaça podia sentir i sentia llurs insults reflorits i recriminacions crues amanits amb metàfores d'allò més ben articulades. I aleshores ell, amb suavitat, sense cridar, sense mirar, em va dir, avisant-me: "Enric, no et posis al mig". I jo, intentant seguir el consell del Yi Jing, vaig alçar mig mil·límetre les espatlles sense ni moure'm. La influència invisible que irradiava el meu clatell devia fer pujar la temperatura, no ho sé, el cas és que el valent es va alçar i em va clavar un senyor revés entre ull i pòmul que no vaig veure les estrelles sinó un munt de campanetes de colors flotant davant meu.
Em vaig quedar parat, complint encara la consigna del xinès, i sense adonar-me'n li vaig presentar l'altra galta, no com a gest de submissió sinó en actitud de desafiament al més semblant possible a la línia del no fer res ni dir res però, això sí, sense parar de pensar i sentir un munt de coses de tots colors, talment com les mil campanetes repicant amb un guirigall infernal i alegre com ho era en aquells moments de la nit, quan estava a punt de començar el ball, la plaça bullenta de l'agost i de la festa major.
