Viatges

En matèria de guies de viatge televisives, la veterana editorial Lonely Planet ha fet escola. Els seus reportatges vivencials (que es poden veure els caps de stemana a Localia), amb un conductor disposat a viure experiències sobre el territori i mostrar-les de manera directa als espectadors, són un referent per als que tracten d'evitar tant com poden l'etiqueta del turista i bescanviar-la per la del viatger. Les ressonàncies d'aquest model s'endevinen a Enxinant-me (Chining me. Les meves aventures a la Xina) , un migmetratge en format de docuficció dirigit per Enric Folch que el 33 va emetre dissabte a la nit. Entre els impulsors i guionistes del treball hi ha en Sergi Vicente, el corresponsal de TV-3 a Pequín.

Hi ha, però, alguns elements que singularitzen Enxinant-me. Són decisions de plantejament, que donen dinamisme al reportatge i li permeten guanyar en proximitat. El primer és la barreja de realitat i ficció amb què es construeix el relat, que ens presenta un protagonista, Roger Vicente, antiheroi d'un frustrat viatge de negocis a la Xina que decideix aprofitar la visita per intentar conèixer una mica a fons el país. El segon fet diferencial és que Roger Vicente no és ni un viatger ni un periodista professional. A pesar que s'intueix un guió molt ben lligat des del començament, aquesta simpàtica road-movie és capaç de transmetre'ns la frescor de la descoberta, i servir-nos la sorpresa sense rebaixar-la.

D'una manera molt senzilla, aquesta docuficció ens permet guaitar en la idiosincràsia xinesa els trets essencials de la seva cultura, que la majoria només coneixem amb l'embolcall del tòpic. En un intent d'integrar-se el màxim possible en la forma de vida autòctona, el protagonista ha de regatejar quan va al centre comercial, pateix l'habilitat singular dels xinesos per colar-se a les cues, viatja en trens plens a vessar, ens mostra la vida a la Xina rural o menja carn de gos (amb el risc que les imatges relacionades amb aquest àpat alimentin una recurrent llegenda urbana sobre els costums gastronòmics que els xinesos exporten al món). També té ocasió d'assistir a dos moments fonamentals en la vida dels habitants del país asiàtic, com són un casament i un ritus funerari, tots dos al voltant de la taula. I, sobretot, deixa clara l'afabilitat que ha trobat arreu en el decurs del seu viatge. Una immersió ràpida i efectiva en els costums del país que es veu de bon grat perquè defuig tota pretensiositat, grandiloqüència i divisme i que, gràcies al tractament i a la bellesa dels paisatges que retrata, és tota una invitació a emprendre el viatge.

Qui no viatja gaire és Santi Millán, que després de la seva poc gratificant experiència com a conductor del magazín Boqueria 357, ha tornat al pis a tocar de la Rambla per passar-hi l'estiu. Hi ha decisions televisives difícils d'explicar, i aquesta és sens dubte una d'elles. No s'entén que un programa que no va funcionar en el seu moment torni a la graella. No es justifica l'argument que calia donar-li una segona oportunitat. En la primera temporada en antena ja es va haver de canviar el dia d'emissió per problemes d'audiència. L'espai ha tornat ara amb un afegitó al nom, After sun, que vol denotar frescor i lleugeresa. De les dues coses n'hi ha de sobres. Però no basta, i a pesar dels retocs en els continguts, al programa li segueixen faltant massa coses (començant per un major interès en les entrevistes i passant per un presentador que no es conformi en viure de les rendes) com perquè el bon rotllo en compensi les mancances.