Socialisme a la catalana
Als 30 anys de la fundació, el PSC posa a prova la capil·laritat interna i la convergència dels col·lectius que el van integrar
El trentè aniversari del naixement del Partit dels Socialistes de Catalunya, que s'escau el 15-16 juliol, li arriba en un bon moment, un moment dolç es podria dir, quan el partit es troba en plena superació de dos dels seus reptes històrics pendents durant més de dues dècades. El més important, òbviament, és l'exercici de responsabilitats de govern a Catalunya, inclosa la més alta magistratura del país, la Presidència de la Generalitat. L'altre és d'un ordre diferent, però tanmateix decisiu. El PSC està demostrant al país, i a ell mateix, que pot ser dirigit per militants procedents de qualsevol dels seus grups fundadors sense que això posi en qüestió el cabal polític acumulat conjuntament, superant no poques dificultats, des de la fundació.
La baixa de Maragall és una ensopegada en la consolidació del projecte propi del PSC
"El repte és demostrar que el PSC ha quallat i consolidat una cultura política pròpia"
Durant 22 anys, el PSC tingué líders sorgits de les classes mitjanes catalanistes i progressistes. Però ara en fa ja vuit que el seu primer secretari es diu José Montilla i el seu secretari d'organització es diu José Zaragoza, noms que indiquen origen familiar no català i que de fet corresponen a extraccions socials ben diferents a les dels anteriors primers secretaris, Joan Reventós, Raimon Obiols i Narcís Serra. Altrament dit: el PSC està comprovant en la pràctica que ha estat un èxit la fusió en un sol partit de col·lectius humans de diferent procedència nacional, social, cultural, i fins i tot política.
A l'afirmació voluntarista que el PSC expressa en si mateix la unitat civil del poble català li quedava pendent una prova: la de la capil·laritat interna. La prova del nou de totes les proclamacions d'aquesta unitat, de la integració efectiva dels immigrans castellanoparlants, consistia a fer possible que algú procedent de la classe obrera, nascut a Andalusia o a qualsevol altra banda d'Espanya, fill de tradicions culturals diferents a la del catalanisme progressista i mesocràtic, manés al PSC. I a Catalunya. Tal com ara està passant.
A la sortida de la dictadura enlloc no estava escrit que a Catalunya hi hauria un sol partit socialista. El 1976 n'hi havia cinc de més destacats: el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván, i el PSOE-Històric, encapçalat per Josep M. Triginer. Això sense comptar que el principal partit d'esquerra en aquell moment a Catalunya, el comunista, es deia precisament Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i aspirava convertir-se en força hegemònica, tal com havia succeït a Itàlia amb el PCI a la sortida del feixisme i la Segona Guerra Mundial.
La intel·ligència política de Joan Reventós, líder del PSC-Congrés, i de Josep Maria Triginer, principal dirigent del PSOE a Catalunya, va permetre crear per a les primeres eleccions, les del 15 de juny de 1977, un pol socialista fort, una coalició d'aquells dos partits. Els màxims dirigents del PSOE en aquell moment, Felipe González i Alfonso Guerra, van veure clar també que sense l'acord amb els catalanistes la divisió debilitaria el socialisme a Catalunya, i de retruc a tota Espanya, i de manera potser irreversible. L'aposta conjunta obtingué un èxit electoral esclatant.
Fou la força més votada a Catalunya i des d'aleshores ha estat la segona referència més important i estable del socialisme a Espanya, després de l'andalusa. L'èxit inicial dugué a convertir la coalició en partit, en el congrés d'unificació celebrat a Barcelona el 15 i 16 de juliol de 1978, ara fa tres dècades.
Aquella prèvia varietat grupuscular era fruit de les difícils condicions de clandestinitat dels partits democràtics sota el franquisme, però també, en bona part, era una expressió de la gran diversitat social pròpia de Catalunya. Amb la unificació, els partits fusionats deixaren d'existir, i en va néixer un de nou, d'àmbit nacional català, amb personalitat jurídica pròpia, que es federà al PSOE per intervenir en la política espanyola, al mateix temps que el PSOE li reconeixia la sobirania per a l'àmbit específic de la política catalana. La diversitat inicial es convertí en una gran virtut, encara que, de vegades, conflictiva. Ha fet del PSC una organització amb un component d'extracció obrera, però també amb un fort pes de professionals, professors, mestres, empleats dels serveis, amb un fortíssim arrelament municipal. I, per tot això mateix, amb una gran barreja d'autòctons i immigrants, la referència política i cultural dels quals era el PSOE.
L'encaix dels col·lectius humans fundadors va resultar molt difícil, però. Abocà a una llarga crisi inicial, que es resolgué el 1983, quan els sectors aleshores qualificats com a catalanistes, encapçalats per Raimon
Obiols, es van imposar als que s'autoanomenaven obreristes.
La seva hegemonia interna es mantingué fins al 1994. Començà aleshores el relleu, amb Montilla primer a la poderosa secretaria d'Organització i, des de l'any 2000, a la primera secretaria. Des d'aquell moment el repte és demostrar en la pràctica que el PSC ha quallat i consolidat una cultura política pròpia, alhora socialista i catalanista, específica, diferent de la simple juxtaposició de les aportades per cada grup fundador, de la que en pot ser exponent qualsevol dels seus dirigents, qualificats, sigui quin sigui el seu origen social o polític. Tant si es diu Antoni Castells com Celestino Corbacho, posem per cas. Fets com la baixa d'una figura tan rellevant com la de Pasqual Maragall, l'home que dugué el 2003 dugué el PSC al Govern, indiquen, però, que aquests no són reptes que es guanyin un cop per sempre.
