El passat sota terra

Perdre la memòria ens condemna a dormir en una habitació tan fosca com el forat en què l'hem perduda. Això va venir a dir el seminari sobre la memòria històrica, celebrat el passat dimarts a Barcelona. Acte nascut del llibre de Francesc Torres Fosca és l'habitació on dormim, que documenta l'exhumació d'una fossa de la Guerra Civil.

Deien els grecs que la memòria és la mare de totes les muses. Sota aquesta idea, el cicle va permetre una extensa anàlisi sobre la memòria i la seva representació, a través de la ciència, l'art i el periodisme. L'acte es va iniciar al matí, al refugi 307 del Poble Sec. Espai que -posats a recuperar memòria- devem a la tenacitat de Valerie Powles, mestra i historiadora aficionada que, a inicis dels 90, ja va reclamar la seva obertura. A la tarda, l'escenari va ser la capella de Santa Àgata, a la plaça Reial. Allà vam conèixer Luis Fondebrider, de l'Equip Argentí d'Antropologia Forense. Experiència pionera, dedicada a localitzar i identificar víctimes del terrorisme d'Estat, amb mètodes que ja s'han aplicat en 35 països. I que ha resultat decisiva en la democratització de països com Argentina, Xile, Sudàfrica o Guatemala.

En aquesta línia, Antonio Monegal i Francesc Torres van reflexionar sobre la implicació de l'art en la memòria. Per a ells, l'obra artística "fixa la imatge d'un esdeveniment, proposant nous significats, com van fer Goya o Picasso". Sobre aquesta qüestió, Francesc Torres va narrar l'experiència de l'aeroport Kennedy de Nova York, on es guarden les restes de les torres bessones. Projecte museogràfic únic al món, que pretén conservar la memòria d'aquella tragèdia a partir de les runes.

Torres defensa que els artistes "tenen la responsabilitat de mantenir el debat obert", mentre recorda que 50.000 persones segueixen en fosses comunes. La més gran, localitzada en una mina de Terol, amb més de 1.000 cossos. En l'excavació documentada per Torres -una fossa situada a 20 km d'Aranda de Duero- quasi totes les víctimes portaven llapis a sobre. En un lloc amb alts índexs d'analfabetisme, es mataven prioritàriament mestres, metges rurals i representants polítics.

De la importància de la fotografia en va parlar Kristen Lubben, investigadora de l'International Center of Photography de Nova York, recentment entrevistada per aquest diari en relació amb la maleta mexicana de Robert Capa. Gràcies a aquesta troballa, se li podrà "retornar el seu treball i la seva autoria" a Gerda Taro -primera fotoperiodista en un camp de batalla-, després d'anys de ser atribuïts els seus negatius a Capa. També va parlar John Lee Anderson, periodista del The New Yorker, que ha estat corresponsal de guerra a l'Afganistan, Amèrica Llatina o Iraq. Per a aquest conegut reporter, la representació de la violència als mitjans de comunicació "no és un acte venjatiu, sinó reivindicatiu". I va afegir: "la història l'han escrit els vencedors. Però en democràcia, l'han d'escriure historiadors, científics o artistes". Com a colofó, una taula rodona amb el periodista Xavier Montanyà, els historiadors Josep Cruanyes, Queralt Solé i Borja de Riquer, i Emilio Silva, president de l'Associació per a la Memòria Històrica. Ponents que van constatar la inexistència d'una memòria compartida de la Guerra Civil. Al respecte, Montanyà va defensar que la Transició va ser "més hereva del franquisme que de la República". Per això encara discutim una cosa tan òbvia com la Llei de la Memòria, ajornada tant de temps a l'espera que les víctimes (i sobretot els botxins) desapareguessin, i així evitar possibles judicis que taquessin un procés tan "modèlic".

Situació que encara fa més esperpèntica la recent petició del senyor Duran i Lleida a Joan Saura de què demani disculpes pels crims del PSUC. O la del senyor Pujol, reclamant que la Generalitat -que ell va dirigir durant més de 20 anys- demani perdó pels seus errors. I no diguem ja la irredempta reacció de la dreta espanyola, traient a la llum assassins anarquistes i comunistes -amb retrats de cara i de perfil-, mentre que dels assassins franquistes no en sabem ni el nom.

La Llei d'Amnistia de 1977 va ser la nostra llei de punt i final, que exonerava de tota responsabilitat policies i funcionaris de l'aparell repressor. En aquest sentit, Emilio Silva va recordar que -amb Martín Villa de ministre- es van destruir molts arxius policials. I que fins al 1992 es va vigilar intel·lectuals i artistes, en una versió vulgar de La vida de los otros. Fins i tot els hereus de la dictadura de Corea del Sud posaven Espanya com a exemple de país democràtic "sense" judici per als botxins. I és que si una ferida fa mal és que no està tancada. Per tant, és una completa hipocresia dir que es reobren ferides amb la memòria històrica.