La pensa torbada

Una de les maneres més interessants d'aproximar-se a la bogeria és la literatura. La tradició literària catalana contemporània compta amb algunes de les realitzacions més inquietants de la "pensa torbada" segons Ausiàs March. Des de la consideració arbitrària de la malaltia mental (en Narcís Oller) fins al relat de l'experiència del subjecte en crisi (en Núria Perpinyà), la bogeria és un tema recurrent en l'espai literari, que concerneix una determinada manera d'entendre l'home i el món. Es vincula, concretament, amb l'actitud de sospita envers l'altre (en Marià Vayreda) i la crisi de l'individu amb l'entorn (en Víctor Català, Joan Puig i Ferreter i Sebastià Juan Arbó).

A finals del XIX, la literatura es fa ressò de la progressiva popularització del trastorn mental a través de la incorporació de personatges bojos, la caracterització dels quals es basa en les aportacions de la frenopatia, una disciplina nova a l'època. Una de les novel·les més significatives del període, La bogeria (1899), d'Oller, participa en el debat sobre els límits de la bogeria. I ho fa, justament, mitjançant una ficció interrogativa, que problematitza els mecanismes de presentació de la realitat a través d'un boig fluctuant, vinculat als condicionants històrics, polítics i socials del moment. En aquest marc, la conducta del boig s'expressa a través d'una veu canviant, que actua estereotipada en funció del rol comunicatiu, situacional, en què ens troba.

Quatre anys més tard, la novel·la La punyalada, de Vayreda, canalitza el conflicte psicològic a través d'un discurs intern: a través de l'òptica d'un personatge que sospita. La ficció explica un itinerari de recerca abassegador, instigat per un principi de culpa, que condueix el protagonista a la descoberta de si mateix. El context en què es publica la novel·la és propici, a la vegada, a la consideració de la follia com a forma de la genialitat, ja sigui a partir de la visió patològica -en les Literaturas malsanas (1894) de Pompeu Gener-, ja sigui través de l'excepcionalitat atribuïda a l'artista, que és emblematitzat per la novel·la L'oeuvre (1896), d'Émile Zola, i difosa, en clau nietzscheana, per Diego Ruiz. El 1898 Víctor Català publicà el monòleg dramàtic La infanticida, on s'explica com una noia abandonada per l'amant enfolleix després d'assassinar la seva filla nounada. Distribuït en decasíl·labs, el monòleg dóna veu a un jo marginal i solipsista, que roman aïllat de la veritat -del sentit de veritat o d'engany- que regeix l'espai referencial.

Els personatges estrabul·lats i incontinents, que utilitzen el desajust psicològic per adoptar una actitud d'épater le bourgeois amarada de cinisme, són freqüents en els anys vint i trenta del segle XX. Puig i Ferreter, a les novel·les Els tres al·lucinats (1928) i La farsa i la quimera (1936), els associa a un estat psicològic col·lectiu endogàmic, caracteritzat per la confusió realitat-imaginació. Juan Arbó, en canvi, a Notes d'un estudiant que va morir boig (1933) fa una proposa vinculable a l'existencialisme postmodern. A través d'una confessió impúdica, associa la injustícia amb un sentiment d'absurd existencial, que, un cop traslladat en l'espai urbà quotidià, ha esdevingut recurrent en els quadres d'Edward Hopper i en les darreres ficcions de Jordi Coca.

Una de les darreres incursions narratives al tema de la follia és la novel·la Mistana (2005), de Perpinyà. La novel·la, una sàtira centrada en un personatge immers en una tirallonga de situacions calamitoses, posa en relació diverses concrecions de la bogeria amb el suposat determinisme climatològic que, segons la medicina hipocràtica, afectava els orats. Combina el joc verbal amb una dispersió conceptual canviant, que evidencia una crisi en els models de representació de la realitat, la principal expressió de la qual és la follia. Un cop periclitada, la realitat de Mistana es converteix en un món a l'inrevés poblat de situacions ridícules que, com en la faules surrealistes, posen al descobert la vulnerabilitat de l'individu.