Magris, Orfeu

Com ja s'ha escrit en tantes ocasions, la consciència de la mort és una cosa que només afecta als vivents. Una persona difunta ja no té consciència de res: si és creient, perquè viu en un temps etern en el qual la consciència resulta del tot paradoxal; si no ho és, perquè està convençut que del seu ésser només en quedarà un cos estàtic, destinat a la destrucció, i del qual desapareixeran per sempre els mecanismes de la consciència, del saber i les sensacions. En qualsevol cas -també en aquest cas, tant si creuen com si no-, els que es queden a la terra sempre tindran consciència de la mort justament a causa de la mort dels que han desaparegut: tant si els coneixien o estimaven com si no.

"Sobreviure a tota persona estimada és un acte, per ell mateix, d'una gran frivolitat"

No és cap secret en la biografia de Claudio Magris (Trieste, 1939) que, fa uns quants anys, va perdre la seva dona, la gran escriptora Marisa Madieri. El llibre de què parlem avui és l'honor retut a la seva memòria, però és també, com no podia ser d'altra manera, una reflexió sobre la vida i la mort en general. Magris, com ja ho va fer Saul Bellow en escriure el llibre que li havia promès al seu amic Allan Bloom quan aquest passés a millor vida, s'ha esperat una colla d'anys a escriure sobre aquesta qüestió, tasca literàriament molt espinosa: dels morts només pot parlar-se'n bé; la temptació del sentimentalisme és enorme quan es parla d'una persona tan estimada com ho va ser aquella gran esposa; i el pas del temps ha dut l'autor, quasi per pur sentit de la supervivència, a dipositar la part més grossa dels seus sentiments -no de la memòria- en altres persones, bo i cometent, com és inevitable, la traïció que sempre es comet, en qualsevol cas i en tota circumstància, a la persona traspassada, potser pel sol fet d'haver-la sobreviscut. Sobreviure a tota persona estimada és un acte, per ell mateix, d'una gran frivolitat; per això moltes religions exigien que les persones més pròximes a un dignatari (o no, com a l'Índia, encara avui dia) fossin enterrades o cremades vives amb el difunt: aquesta és la veritable solidaritat i la mostra de la més gran fidelitat que algú pot retre a l'esposa, a l'amic, a l'amat. No sabem si la cosa els feia gaire gràcia, a aquells que s'immolaven; però té un sentit religiós absolut i una lògica impecable.

Però Magris és dels grans del panorama europeu contemporani, i ha sabut transformar l'elogi fúnebre, el plany llacrimògen o la nènia dels grecs en un llibre que tenia totes les possibilitats, i més, d'estimbar-se. Tots els qui han llegit una mica de literatura de debò saben perfectament quina armadura ha de posseir un llibre d'aquestes característiques perquè no fracassi: la del mite. El seu caràcter universal, la seva radical distància respecte de tot mecanisme psicològic, la seva indiferència davant el sentimentalisme, continuen sent la millor garantia perquè es pugui parlar d'un ésser estimat desaparegut sense caure en el ridícul.

I Magris ha recorregut a aquesta astúcia narrativa, a més de la tan interessant, fins i tot tradicional, dels "diàlegs dels morts", tal com ja es troba a Llucià de Samòsata, a Fénelon també, i, molt a la vora de nosaltres, a la novel·la de Delibes, Cinco horas con Mario. Muntat com un aparent monòleg del difunt -que es converteix en diàleg per a la consciència del lector gràcies al fet que és sabedor que aquest monòleg surt de l'experiència del supervivent, l'escriptor-, aquest magnífic Vostè ja ho entendrà (difícil traducció de l'italià Lei dunque capirà; en català a Edicions de 1984, Barcelona, 2007) glossa el mite grec d'Orfeu i Euridice, tan reelaborat a la història de l'art, especialment de la música. Tothom sap que Orfeu va demanar una gràcia especial als déus per rescatar Euridice del regne dels morts, i que la va obtenir amb la condició de no desconfiar de la paraula, sempre inapel·lable, que donen: si Orfeu es girava en el camí de retorn al regne dels vius, Euridice tornaria per sempre més al regne de Plutó (al nostre llibre, "el president") -llevat del cas de l'òpera de Gluck, que està impregnada de caritat cristiana i de mundanitat divuitesca més que de severitat mitològica, i en la qual triomfa Amor, fent reviure al costat de l'espòs, per molt de temps, l'esposa.

El llibre acaba amb un capgirell magnífic del mite d'Orfeu i d'Euridice: l'autor ha estat invitat a rescatar la seva dona a l'Avern; però és ella la que prefereix quedar-s'hi, i, doncs, provoca la seva eternitat mortal, però provoca, igualment, una supervivència difícil i plena d'entrebancs per al seu espòs: la vida, sense anar més lluny. No és cap venjança d'ella a causa de les aventures amoroses i les manies de l'espòs explicades en el llibre: és per assegurar-se que l'amor de l'espòs també viurà eternament, atès que l'esposa viu per sempre més en un regne sense temps. Walter Benjamin, en un dels seus raptes teològics, va dir que parlem amb els nostres morts fins que un dia ja no són capaços de comprendre el nostre llenguatge. La solució a aquest dilema és la que Magris ha practicat magistralment en aquest llibre: deixar que siguin ells, els morts, qui ens parlin a nosaltres.