L'art de viure i de morir

Sembla una novel·la menor si es compara amb les altres de Sándor Márai publicades per Salamandra i Empúries (L'última trobada, L'herència d'Eszter, Divorci a Buda, La dona justa...), però quan s'hi pensa una mica, aquesta de què parlem avui, La germana (en català, traducció d'Eloi Castelló, Barcelona, Empúries-Salamandra, 2007), és una altra de les obres mestres de l'autor hongarès, conegut a Espanya als anys 40 i 50, eclipsat després a tota Europa, recuperat a tot el món després de la seva mort l'any 1989.

La història és simple: passades unes quantes pàgines preliminars en què el narrador explica la seva trobada casual amb un pianista de gran anomenada, el llibre s'esplaia amb un llarg relat autobiogràfic d'aquest músic, el qual, després d'haver ofert un concert en una sala de Florència, pateix els primers símptomes d'una malaltia neurològica que, al capdavall, només li espatlla dos dits de la mà dreta, però li impedeix de tocar el piano per sempre més. L'escena té lloc a la Itàlia acabada de sortir de la Segona Guerra Mundial, circumstància que té un relleu més aviat escàs en la novel·la.

"La germana', de Sándor Márai, és una enciclopèdia sobre l'art de viure i de morir"

La malaltia ha estat un tema recurrent a tota la història literària d'Occident, però l'actitud dels homes i dels metges davant aquest fet ha variat enormement al llarg dels nostres segles. En certa manera, després d'unes quantes variacions, bona part de la cultura d'Occident -de la mà de les religions cristiana i parentes d'ella- ha acabat considerant la malaltia de la mateixa manera que les considerava la Grècia arcaica: les malalties ens vénen per una determinació indefugible, i nosaltres no podem fer res més que acceptar el destí, que al capdavall sempre és fatal, tant si un es troba sempre bé com si es troba malament, perquè tots anem cap a la mort, primer a passes menudes, després agegantades.

Com que Apol·lo va ferir els déus amb les fletxes que tenia, la pesta es va escampar per Grècia (Ilíada); quan Polifem queda cec, els Ciclops només poden atribuir a Zeus la malura (Odissea). Diferentment, Hipòcrates va ser el primer metge de la nostra cultura que va creure que cap malaltia no havia de ser atribuïda a la venjança dels déus -ni tan sols l'epilèpsia, que és tan aparatosa-, i que totes ens vénen dels canvis dels humors: sang, flegma, bilis groga i bilis negra. Galè va fundar una mena de síntesi entre la gran medicina hipocràtica i la del període arcaic, considerant que els humans pateixen malalties per determinacions que en part són alienes a la voluntat dels homes, en part conseqüència del seu comportament: idea que va heretar, potser -no ho he estudiat a fons-, de l'ensenyament dels estoics sobre la malaltia i el morir, i, en especial, sobre l'actitud que han d'adoptar els malalts davant aquesta adversitat: llegiu Plutarc, Ciceró, Sèneca o Epictet, que van la mar de bé per anar per aquest món. Per anar per l'altre, sembla que un orgue de maneta ajuda a passar el temps, que allà deu fer-se interminable -vegeu Fra Angelico. Dels estoics, sens dubte, arriba directament al cristianisme -vegeu Montaigne o Francis Bacon- la idea encara predominant als nostres dies: la malaltia no se sap d'on ve, però tothom sap de quina mala manera pot acabar; i ens hem de fer la idea que hem vingut en aquest món a patir, i que no hi ha més consol, per a malastrugances i traspàs, que confiar en una altra vida, eterna. Una altra cosa és la manera com solen morir els savis descreguts: sabedors de la humana contingència, i prou.

Tot això es pot desprendre de la lectura d'aquest darrer llibre de Márai publicat fins ara, i el lector prou se n'adonarà quan arribi a l'episodi en què una "germana" -és a dir, una monja- té cura del músic malalt, un quant temps a les portes de la mort fins que es recupera quasi del tot, com ja hem dit. La germaneta de la caritat, que és com es presenta de bell començament al llibre, s'assabenta un bon dia que està malalta de leucèmia, en un moment que això significava tan sols mesos de vida. Es retira al convent per fer el darrer badall, però abans de fer-ho, no se sap si per estalviar-li sofriment al seu pacient, o per una rara, sàdica enveja envers una persona que tindrà un destí més favorable que ella, administra al músic una dosi mortal de morfina, de la qual es salva solament pels pèls. El pianista, ja quasi del tot recuperat després de mesos de jeure moribund i convalescent, té una estranya pulsió que és la cosa més impressionant de tot el llibre: vol visitar aquesta germana.

La grandesa de la situació resideix en el fet que el lector no arribarà a saber mai si aquesta visita havia de ser per agrair a la monja el fet que hagués volgut estalviar-li una mort dolorosa (anticipació de la visió actual de l'eutanàsia), per encoratjar-la a ella a lluitar contra la Dama Negra com ell ho ha fet gràcies a una vaga història d'amor juxtaposada en la narració principal (qüestió que és tan d'Hipòcrates com de Galè), per fer-li patent que la fatalitat devora inexorablement els fills de la natura (la concepció arcaica dels grecs), o, finalment, per recordar-li que, més enllà de la malaltia i de la mort l'espera, a ella més que a ningú, la vida eterna (concepció cristiana de la mort). Així, doncs, tota una enciclopèdia sobre l'art de viure i de morir.