El camí de la senzillesa

El pes de la llum

Anna Montero

Edicions Proa

74 pàgines. 12 euros

Anna Montero (Logronyo, 1954) és una escriptora de producció pròpia pausada, que combina amb algunes belles traduccions del francès, i que sembla assaborir la perfecció en allò que fa. Com una collita rara, tenim la impressió que els seus llibres han anat madurant a poc a poc, que han reposat i han estat sotmesos a la relectura i l'anàlisi, fins a deixar-nos allò que l'autora considera prou decantat i assaonat. El pes de la llum, que va rebre el premi Rosa Leveroni, n'és un exemple rellevant, potser el més destacat de la seva producció fins al moment. "Cisellar l'instant", donar-li un nom (com diu en un dels seus poemes), és una recerca, la de la senzillesa, la de l'eliminació de tot allò superflu, innecessari. Unes vegades a la manera de l'escultor que desbasta un gran bloc de material per retrobar les vetes o les forces originàries de la pedra o de la fusta. Unes altres amb la curiositat meravellada de qui retroba en una pedreta o en una arrel de la platja, una forma intuïda. Els quatre poemes de la primera secció ("Eternitat"), o bona part de la secció "Quaderns de pluges", semblen resultat d'aquest escalabornar la realitat i les sensacions: el món de la primera persona (singular o plural) va delimitant la sorpresa quotidiana, sense gaire afany per judicar-la, com si sempre fos una troballa nova, que cal rebre i agrair. I quan l'escena de fons és lleugerament més llunyana, la descripció buscar la neutralitat més imparcial: "hi ha els comiats", "hi havia un carreró", "diuen que la vida"... És des d'aquesta formulació distanciada que la poesia de Montero multiplica la seva força, ja que l'aparent fredor que serveix per mantenir la textura dels poemes, és contrastada per la calidesa de la veu que s'hi aboca: el vi dolç en copes daurades, les passes que ressonen al camí, la gent que creix i somia, les coses que tornen al seu lloc, la ciutat que ens recordarà...

Potser no és casual que els últims versos del recull siguin: "diuen que ens ha arribat el temps | d'una altra serenitat"; serenitat que arriba en l'acceptació del moviment de la vida, de la desaparició dels grans ("Herència") i de la independència dels fills. "Dir el temps que crema" des del coneixement que "a vegades dir no és prou". Instal·lar-se en una contemplació del món, sabent que en formem part, i que el món continuarà magnífic, absolut, sense nosaltres en "aquestes lentes vesprades quan tot calla". Contemplació i acceptació que, quan cal, no exclouen el judici sobre els nostres actes o sobre la societat ("Sistema filosòfic sobre fons roig", "Escac i mat"), però que fan que sempre sigui a primera fila la matèria de la realitat que Montero pretén desbastar. Un llibre, doncs, en què la maduresa esdevé calma, observació, penetració del món, capacitat (o intent) per reconèixer allò que som: "tornarem amb els records | i amb la saviesa de qui | tot ho ha oblidat". Sempre amb la pinzellada de la imatge de bellesa exacta, impactant: "Caldrà parlar de la mort. | De la meua petita mort, | a poc a poc s'atansa | dins les teues pupil·les | com pedres d'un riu que s'asseca".