"Es pot combinar el comerç amb la erudició"

Artur Ramon Col·leccionisme celebra els 20 anys. Aquesta galeria, al carrer de la Palla, 23, dirigida des de la seva inauguració per Jordi Umbert, és un espai agradable, projectat pels arquitectes Armesto i Martí, que ha aguantat el pas del temps. La programació també ha estat modèlica, amb recuperacions d'autors com Pidelaserra, Smith o Gosé, i exposicions temàtiques de gravat, ceràmica, vidre o dibuix. Però la sala és l'aparador d'un negoci més ampli. Just al costat, hi ha la botiga d'antiguitats, amb mobiliari neoclàssic i biedermaier, gravats de Piranesi, dibuixos, pintures, bronzes i terracotes del segle XIX i el primer XX, a més d'algun Subirachs disseminat per consoles de caoba o cirerer. L'establiment no és una angoixosa i fascinant acumulació d'andròmines, bones i dolentes, sinó un decorat fet a mida, amb precisió i mesura, com un vestit de sastre o de modista bona. Davant per davant, també hi ha la galeria Artur Ramon Contemporani, dirigida per Mònica Ramon i Navarro, on el que s'hi ven és un art fet d'ara, però amb pàtina, immers en la tradició perquè no creï estridència amb la mesurada línia de la casa.

"Els universitaris han perdut el contacte amb l'obra d'art i l'han substituït per diapositives"

"En el món anglosaxó ja fa temps que han entès que mercat i museus han d'anar junts"

"Si els comparem amb la gent de l'època internacional, tampoc tenim els artistes massa alts de preu"

"Hi ha moltes coses avui que, per desconeixement o per modes, no s'aprecien..."

Pregunta. Parlem una mica de l'origen del negoci.

Artur Ramon i Picas. Els nostres orígens vénen de Reus, on l'avi tenia una botiga d'antiguitats al carrer de Muntarols. Cap als anys vint entra en contacte amb l'Antoni Utrillo, que en aquell moment estava fent el Maricel per a en Deering i li comença a vendre moltes coses. Aquesta efervescència va propiciar que aviat passés de Reus a Sitges, on va organitzar les primeres subhastes que es van fer a Catalunya. Després de la guerra, el meu pare es va establir pel seu compte al carrer Jaume I núm. 11, de Barcelona, com a restaurador. Aviat va començar a tenir per clients els millors col·leccionistes de Barcelona: els Martí, Espona, Espinalt, Plandiura... que feien tertúlia a l'establiment.

P. I amb la restauració va venir la compra-venda...

A.R.P. Sí, pintura, talla... en aquella època estava molt de moda l'alta època: pintura gòtica, flamenca... El meu pare va començar així, primer com a restaurador i, després fent la compra-venda. Després es va associar amb Vicente Díez, un amic de Madrid, i van obrir botiga aquí, al carrer de la Palla, 26. Díez va heretar d'un oncle seu que tenia botiga al carrer del Prado i va marxar a Madrid, i el meu pare va continuar sol. Un bon dia, li vaig dir al pare que em volia plantar pel meu compte, em va deixar fer, i vaig muntar la botiga d'ara.

D'un temps ençà és Artur Ramon i Navarro, membre de la quarta generació, qui va prenent protagonisme en el negoci. Recentment ha publicat Àlbum Manolo, una recopilació de crítiques i correspondència de Manolo Hugué -coeditada per la Diputació de Barcelona i Quaderns Crema-, i Ofici d'Antiquari -Editorial Mediterània-, un recull de textos propis: conferències, presentacions i articles que conformen una mena de dietari personal. Els dos Arturs estan d'acord en tot, parlen alhora i gairebé a l'uníson, les seves declaracions es barregen fins al punt que a vegades es fa difícil diferenciar-les.

P. Ofici d'antiquari l'has dedicat al teu pare per haver-te ensenyat un ofici del qual et sents cofoi.

Artur Ramon i Navarro. Al llibre jo reivindico tornar una mica al sentit il·lustrat de la professió, en el sentit de que és pot combinar erudició i comerç. Hi ha un moment en què hi ha un trencament, potser amb l'aparició dels primers marxants a França al segle XIX. L'antiquari s'associa purament al comerç i tota la part d'erudició i de coneixement passa a mans d'altres, com ara els acadèmics i, avui, els universitaris. Tinc la teoria que, com que els universitaris han perdut el contacte amb l'obra d'art, perquè l'han substituït per unes imatges de diapositiva i, ara, de power point -que no tenen ni mesura, ni textura, ni res- i ja no els interessa anar-la a veure en directe, prefereixen fer teoria sobre el sexe dels àngels que no pas estudiar a fons les obres veient-les. Tot el món del connaisseur, de l'erudició, avui al lloc on pot estar és en el món de l'antiquariat. L'antiquariat culte, que és el que reivindico.

P. Com han combinat l'interès comercial amb aquesta erudició?

A. R. N. Nosaltres, com l'avi, també hem venut peces, que directament o indirectament, han acabat al Prado, com ara un dibuix de Murillo, que vam comprar a una col·lecció de Munic, i un altre d'Alonso Cano, considerat com un dels més importants de la història del dibuix espanyol. Sempre hem tingut present que quan una cosa ha interessat a un museu, ha tingut preferència, i hem intentat arribar a un acord. Al MNAC, per exemple, també hi ha obres que havien estat nostres, algunes adquirides i altres que hem donat, com ara dos capitells de Madinat al-Zahra. Aquestes són coses que mai no es diuen dels antiquaris. Sempre surten als mitjans per coses fosques, robades... però, en canvi, no es parla que recuperem patrimoni i el colloquem a col·leccions i a museus. Ara mateix, acabem de vendre a la Generalitat Valenciana, per mitjà d'una dació de Bancaja, quatre-centes cartes de Sorolla inèdites, dirigides al seu amic Pedro Gil, amb dibuixos preparatoris de quadres, que el meu pare ha guardat durant més de vint anys. Hi ha molta més sensibilitat i acceptació per aquest tipus d'adquisicions a fora que no pas casa nostra. I ja no és tan sols una qüestió econòmica sinó d'actitud, de predisposició, a vegades et trobes que ni tan sols ho vénen a veure. És una característica del nostre país. De fet, però, aquí tampoc hi ha uns pressupostos com els americans, ni tan sols els de Madrid.Tot el que és mercat és un prejudici en el món llatí. Al món anglosaxó, tant a Anglaterra com als Estats Units, ja fa temps que han entès que mercat i museus han d'anar junts, és l'única manera de nodrir-se els uns als altres.

P. Com veieu la presència de la pintura catalana a les darreres subhastes internacionals i la famosa venda del Casino de París d'Anglada Camarasa?

A.R.P. Això va ser una cosa que no té cap sentit. Era un bon quadre que podia tenir un preu molt alt, com ara un milió d'euros, però en va fer tres perquè hi va haver dos senyors que es van picar. Això és el que passa en moltes subhastes, en un sentit irracional de la possessió i, com que en el fons suposo que eren dues potències econòmiques importants, doncs els era igual, el que volien era el quadre. Això no té cap sentit, però, d'alguna manera, després d'aquesta subhasta els anglades ja no valen el mateix, han canviat de preu. El rusiñol de Mallorca [Jardí de Muntanya, Sa Coma] va fer cent vint-i-cinc milions i, ara, si surt un bon nonell... Ja estem a la cota superior dels sis-cents mil euros, això és segur. I té lògica perquè si els compares amb la mateixa gent de l'època a escala internacional tampoc tenim els artistes excessivament alts de preu, tot i que són molts diners. De fet, una cota de preu alta l'ha de tenir un quadre amb moltes qualitats.

P. El món del col·leccionisme sembla que està prenent una dimensió ben diferent.

A.R.P. La societat està canviant molt. O hi ha gent de molts diners, o gent que voldria comprar però que no pot. I aquesta gent de diners compra el que és molt excepcional, perquè té qualitat, una mida especial, té bona època, perquè hi ha qui els assessora i els diu que val la pena, doncs, paga aquests preus que, de fet, no són cotes de mercat, sinó coses d'una febrada momentània. També s'està perdent el col·leccionisme d'objectes, com la ceràmica... el petit col·leccionista, que era un client petit però persistent que hem potenciat molt a través de la galeria. Ara es busca la peça important -amb una competència ferotge que l'importa poc d'on surt l'obra- pensant més en la qüestió econòmica i la inversió que en una altra cosa.

P. Però mercat i qualitat no sempre van junts, i hi ha obres sobrevalorades i d'altres deixades de la mà de Déu.

A.R.P. Totalment. Hi ha moltes coses avui que, per desconeixement o per modes, no s'aprecien... En fi, és aquest el món nostre, un món especial, on faria falta molt més assessorament, perquè la gent es mou més per la cosa mediàtica, pel que li han dit que ha de comprar, que per un criteri personal. I això és una mica trist.