"Volia retre homenatge a l'abans de la guerra"

Vicente Rojo (Barcelona, 1932) explica que de petit mai no va veure les fonts de Montjuïc en funcionament. Guardava, això sí, unes postals on sortien els brolladors i els llums de la font com el reflex d'una ciutat desapareguda en la grisor de la postguerra. "Llavors era molt freqüent escoltar l'expressió 'abans de la guerra això', o 'abans de la guerra allò'. En certa manera, per mi, aquelles fonts eren 'abans de la guerra'. I sí, una mica al cartell de la Mercè la meva intenció ha estat retre un homenatge a abans de la guerra", explica Rojo.

Un abans i un després de la guerra que ell, i la seva família, representen de manera exemplar i que justifica que hagi estat precisament aquest any en què es commemora el 75 aniversari de la República que se l'hagi triat per fer el cartell de la festa major de Barcelona. Fill d'un comunista compromès i nebot del famós general republicà amb qui comparteix el nom, Rojo va viure la guerra, la repressió i l'exili. A Mèxic, on va arribar amb 17 anys, diu que va tornar a néixer. Fou allà on començà la seva llarga carrera com a pintor, enmarcat amb el que es coneix com la "generació de ruptura", i, també, com a dissenyador gràfic, una feina en què ha estat mestre i, enfocant-la sempre cap al vessant cultural, l'ha dut, per exemple, a ser l'autor de cobertes de llibres tan famoses com la primera de Cien años de soledad, del seu amic Gabriel García Márquez.

"La meva abstracció va iniciar-se am l'interés pel complicadíssim món prehispànic mexicà"

Pregunta. Diu que té records de quan tenia quatre anys...

Resposta. Sí, poca gent recorda amb exactitud la primera data del seus records; jo sí. Fou el 19 de juliol de 1939. Ho recordo amb absoluta claretat. Era un estiu molt lluminós i penso que, una mica, a partir de llavors es va apagar la llum que no vaig tornar a recuperar fins que vaig arribar a Mèxic. Recordo els camions que pujaven carregats de milicians pel Passeig de Sant Joan; jo hi vivia molt a prop, amb les banderes catalana i de la República esteses al vent. Era un ambient molt festiu, però alhora també es veien les armes. Penso que aquestes dues coses, la festa i el drama, han estat els extrems entre els quals s'ha mogut si no la meva vida, sí almenys la meva feina.

P. Els anys de la guerra segur que foren difícils, però amb el cognom de Rojo i essent de família dels que van pedre, la postguerra devia ser especialment dura.

R. De la guerra només recordo els bombardeigs i els llums que miraven de localitzar els avions. I tinc un record paorós dels refugis antiaeris, que eren tancats, foscos i humits. De fet, els meus pares només ens hi portaren una vegada i després van decidir no tornar-hi. El que fèiem, quan se n'anava la llum, era baixar al pricipal i allà ens reuníem tots els veïns a la llum d'una espelma o un quinqué. La postguerra fou diferent perque jo ja tenia set anys i el meu pare ja estava exiliat a Mèxic. Penso que en aquella època grisa em va salvar l'estranya vocació per tenir sempre llapissos de colors a les mans, o tisores, papers, cola, en fi, anar fent coses. Molt mal fetes, perquè no vaig tenir cap suport ni referència fins que, ja amb 13 anys, vaig començar al taller de ceràmica de l'Escola del Treball. Feia classes nocturnes, s'ha de dir que força pobres perquè en aquella època, ja se sap, quasi tots els mestres o estaven morts, o exiliats o havien estat represaliats, que és una paraula que encara em fa terror. M'hauria agradat estudiar pintura, esclar, però els materials eren cars i la meva família no s'ho podia permetre.

P. ¿I en aquell moment, hi havia alguna cosa de l'ambient artístic barceloní que l'estimulés?

R. No, o almenys jo no el coneixia. L'únic que m'interessava era el cinema, això fou la meva via d'escapament i l'única expresió estètica a la qual jo podia tener accés. Veia algunes galeries al Passeig de Gràcia on s'exposaven ballarines, marines o bodegons, però no ho trobava gens atractiu.

P. El seu pare, essent republicà comunista, devia ser l'esquerrà de la família Rojo, tot i que la fama la té el seu oncle general.

R. El meu oncle va ser conservador i catòlic tota la vida. Però ell havia jurat lleialtat a la República i s'hi va mantenir fidel. La veritat és que jo vaig conèixer el meu pare als 17 anys, quan vaig arribar a Mèxic, i no em vaig adonar de la diferència entre els dos germans. Fins on jo sé, ells dos es portaven molt bé.

P. ¿Pensa que s'ha explicat prou la Guerra Civil o encara hi ha punts obscurs?

R. Curiosament, crec que perquè s'ha explicat molt, encara hi ha punts obscurs. El fet que 70 anys després encara hi hagi conflictes, tot i l'enorme bibliografia existent, demostra que hi ha coses que encara no estan clares.

P. ¿Com quines?

R. No dic res en concret, però per exemple és estrany que ara hi hagi aquesta polèmica sobre si s'han d'obrir o no les fosses. És el resultat del que va passar fa 70 anys. Fins aquí arribo.

P. Anem a Mèxic. Arriba i descobreix un altre món.

R. Veig que el que volia pot arribar a algun fi. Sempre dic que jo volia pintar, però no ser pintor.

P. ¿El disseny el va ajudar?

R. Sí, vaig tenir la sort de conèixer als 18 anys a Miguel Prieto, un tipògraf manxec també exiliat i comunista que fou un gran mestre no sols de disseny gràfic, que abans no es deia així perquè ni tenia nom, sinó de moltes altres coses. I sí, el grafisme em va permetre mantenir-me i pintar a la meva manera, quan i com volia. Però tampoc m'ho vaig agafar com un complement de la pintura. Per mi el disseny i la pintura han estat sempre al mateix nivell.

P. En els dos casos la geometria és important, ¿Tenia contactes amb els moviments abstractes internacionals?

R. En disseny tot era molt intuïtiu. Em vaig ajudar dels treballs de Prieto i no tenia cap altra referència exterior. De tant en tant em queia a les mans alguna revista sobre disseny, però solia estar dedicada a la publicitat i aquest és un àmbit que no m'ha interessat mai. He tingut ofertes, però sempre he treballat el disseny en el camp cultural. Això de vendre més cerveses o samarretes no m'ha interessat.

P. ¿I en pintura?

R. Bé, la meva primera exposició fou figurativa. És a dir, hi havia figures, encara que penso que era horrorosa. El tema era la guerra i la pau. Vaig pensar que el que volia dir, si es pot dir així, ja ho havia dit, i que el que realment m'interessaven eren els aspectes formals més que l'obvietat de les imatges. L'abstracció, de fet, va iniciar-se perquè em vaig començar a interessar pel complicadíssim món prehispànic mexicà.

P. En un moment en què l'art mexicà encara estava dominat pel muralisme, ¿potser fou una reacció a tanta imatge i tanta metàfora?

R. I a tanta ideologia nacionalista. Era un món molt tancat. Tot i que jo anava una mica endarrerit perquè la meva generació, el que ara és coneix com la "generació de la ruptura", ja era present i això va fer que no em sentís tan aïllat. Però eren moments difícils perquè el pes de l'escola mexicana era forta i, alhora, dèbil, perquè els grans mestres ja estaven de retirada i els seguidors continuaven copiant sense gaire força o interès. Hi havia una frase famosa de Siqueiros que deia: "No hay más ruta que la nuestra". I la ruta era, naturalment, la de l'escola mexicana de pintura. Allò fou un detonant perquè uns quants ens rebeléssim.

P. Tot i la abstracció, el seu treball està ple de referències.

R. Treballo per sèries. Em subjecto al tema el temps que em duri i després el deixo. La darrera, que vaig titular Escenarios, tenia moltes minisèries. Entre elles Paseo de San Juan, que és l'excepció, l'única que encara segueix viva tot i que la vaig començar ja fa 30 anys.

P. I ara, ¿en quina sèrie es troba?

R. Estic acabant la que es diu Volcanes construidos , que precisament és la que es mostrarà a l'exposició que es farà el novembre a la seu de l'Institut Cervantes d'Alcalà de Henares. I estic donant-li la volta a una altre sèrie, que segurament es dirà Escrituras.

P. ¿El cartell de la Mercè s'emmarca en la serie Volcanes?

R. Sí, també és una explosió.

P. Però el cartell sembla més fruit del seu vessant de dissenyador que del de pintor, no?

R. Aquests cercles que es van fent més grans és quelcom que també estic fent en pintura. El cartell és un treball intermedi, però òbviament per necessitats de reproducció els colors són plans.

P. La seva trajectòria com a grafista ha estat àmplia, tant dissenyant revistes o suplements com portades de llibres d'escriptors com García Márquez, Octavio Paz o Álvaro Mutis. Ha viscut a fons el món cultural mexicà.

R. De la qualitat del meu treball no en puc parlar, però la quantitat ha estat enorme. I amb l'avantatge que sempre he estat molt ben acompanyat de gent que m'ha donat la seva amistat i comprensió. De fet, en aquest conjunt d'amics pràcticament s'estava fent la renovació de la cultura mexicana.

P. ¿Encara fa disseny?

R. Ara ja no. Fa deu anys vaig tenir greus problemes de salut que m'obligaren a evitar qualsevol activitat que fos una mica tensa. I en el disseny gràfic estàs en un equip i sempre pendent d'alguna cosa o d'algú que generalment no arriba a temps...

P. ¿Què li interessava a l'hora de fer una coberta de llibre?

R. Pensava que tingués més lectors. No m'interessava fer una coberta o una revista perquè diguessin "que bonic que és" o "que bé ho fa fulanito". El que volia és que aquestes publicacions es llegissin. Era més un treball de difusió cultural que de disseny.

P. ¿Aquí se sent barceloní?

R. No, em sento mexicà sempre. Això no canvia. A més, Barcelona ha canviat tant de quan jo era petit que a voltes camino pels carrers i em sorprenc; em dic que abans això o allò era gris i apagat i avui és lluminós. I això independentment dels molts problemes que segur que hi ha, no estic intentant dir que tot sigui excepcional. Fa uns 15 anys que vinc més sovint, però no faig vida cultural. Tinc algun projecte o vull començar amb calma alguna nova sèrie... He tingut la sort de rebre invitacions per exposar, com fa dos anys a la galeria Artur Ramon. Mai he demanat a ningú que em fes una exposició. Ni aquí ni a Mèxic. Sona presumptuós, però només atenc invitacions. Vaig aprendre del disseny que no s'ha d'imposar, com a màxim suggerir. Sóc incapaç d'imposar res, suposo que té a veure amb la postguerra...