La ràbia i la raó: Sert i Picasso al Pavelló de la República

A la Sala Esteva de Barcelona, el 13 de gener de 1936 s'inaugura una considerable exposició de l'obra de Picasso, organitzada pels components d'ADLAN (Amigos de las Artes Nuevas) sota la direcció de Josep Lluís Sert i que viatjà a Madrid i Bilbao. L'interès de Sert pel pintor de Màlaga és, doncs, evident. Es coneixien des de feia temps.

El 25 de novembre de 1936, Azaña nomena Picasso director del Museo del Prado. El 17 de desembre d'aquell mateix any, Wenceslao Roces, sots-secretari del Ministerio de Instrucción Pública, li comunica el nomenament i el convida a viatjar a Espanya. L'interès del govern de la República per captar l'atenció de Picasso també és, doncs, evident. El mateix dia, Luis Lacasa és nomenat arquitecte responsable del pavelló espanyol a l'Exposició de París de 1937. L'oportunitat que Picasso i el govern legítim republicà es trobessin d'una manera efectiva comença a ser possible.

Quan Lacasa arriba a París, visita Sert i l'arquitecte català li mostra un croquis del projecte del Pavelló. Sert sabia que aquest havia d'edificar-se, doncs treballava a les oficines d'un organisme oficial del govern republicà a la capital francesa. Lacasa, refractari a l'arquitectura moderna, imaginava un pavelló de totxo i pedra "a la española" però acabà reconeixent que les circumstàncies demanaven una altra cosa. Millor que fos construït en sec, muntat com qui munta un auto o una ràdio. Sert, amb els col·legues del GATPAC, ja feia temps que pensava en edificis fets d'aquesta manera: amb estructura exempta, metàl·lica o de fusta, transportables i desmuntables.

A finals de desembre, Sert descriu al seu amic Torres Clavé la finalitat que ha de tenir l'edifici: "Fent el programa es veu clarament la importància del contingut. L'arquitectura té de supeditar-se a aquest en tot moment. En Lacasa està d'acord en fer d'aquest pavelló la glorificació dels pobles d'Espanya". Un mes més tard, el projecte, dibuixat al local de la Cámara de Comercio Español, era acabat. En la perspectiva del pati ja s'endevina que al final, a la dreta, hi ha d'haver un mural de grans dimensions.

Una estructura racional, de pilars i jàsseres metàl·lics, rebia el visitant que traspassava el pati i pujava fins a la segona planta. Després, es baixava fins a la primera i d'allà se sortia per l'escala exterior. Entrar i sentir: d'això es tractava. Veure la difícil situació de la República, la creativitat de la producció popular espanyola, els quadres que reproduïen dramàtiques escenes de guerra, el poeta assassinat ... Els fotomurals de Josep Renau ajudaven a donar una estètica moderna al conjunt i es presentaven com a eficaços mitjans de propaganda. La façana, articulada des de la modulació de l'estructura, era de panells de fibrociment i vidre. Oferia discursos i imatges, que s'anaven canviant segons passaven les coses al front. Un pavelló que mostrava un drama, atípic en una fira, on l'usual és ensenyar els progressos dels participants.

La primera pedra del Pavelló la van col·locar José Gaos i Luis Araquistain el 27 de febrer de 1937. En les primeres trobades que van tenir a París, Picasso mostra a Sert les planxes de Sueño y Mentira de Franco, que el govern de la República li havia encarregat com a primera col·laboració. Al gener del 37, Sert, Aub i Aragon visiten Picasso. També ho fa Renau, Director General de Bellas Artes. Entre tots el convencen per que realitzi una gran pintura pel Pavelló. Una carta de Dalí a Sert mostra el disgust del pintor empordanès: "...ma sorpres de que no m agueu dit ni proposat res per el pavello español". L'obra de Dalí no cap al Pavelló, que necessita una altra mena d'art per difondre el seu missatge. Sert vigila que així sigui.

Picasso comença a treballar en una gran tela el 18 d'abril de 1937. El mes de gener ha llogat un estudi molt gran al 7, Rue des Grans Augustins, un lloc que Picasso mitificava. Allí es on succeeix tota la trama de l'obra de Balzac Le chef d'oeuvre inconnu, que l'acompanyà tota la vida. El pintor i el seu model, una faula eterna de la pintura ve interpretada per Balzac, i Picasso la grava per Vollard. I amb aquest tema, amb les obsessions del pintor, comença el mural.

Pero el 26 d'abril, en dia de mercat, els Junkers i els Heinkel dels aliats de Franco bombardegen Guernica. Dora Maar parla de la ràbia i la còlera de Picasso davant aquest fet. Cinc dies més tard, un milió de persones es manifesten a París contra aquesta salvatjada. El mateix dia, Picasso fa el primer dibuix del Guernica : un brau, un cavall i una dona. L'11 de maig ja té instal·lada la tela a l'estudi. No és ociós afegir que el Pavelló presenta una estructura de jàsseres i bigues molt similar a la de l'espai del taller del pintor.

El 24 de maig s'inaugura oficialment l'Exposició, mentre el Pavelló encara està en obres. Picasso convida Sert i el seu cercle a visitar el mural i declara "...en el mural que llamaré Guernica y en todas mis obras recientes, expreso mi execración de la casta que ha hundido a España en un océano de dolor y muerte". Les intencions estan clares. El 28 de maig, Max Aub dóna al pintor 150.000 francs en pagament del mural. No és una xifra simbòlica: el Pavelló va costar 2.000.000 de francs francesos. La pintura és doncs del govern de la República.

El 4 de juny fa el darrer esbós: l'estudi de la descomunal mà dreta del soldat caigut. L'omple d'arrugues, una mà proletària, de camperol o de treballador manual. Després li diu a Sert que s'emporti el quadre perquè si no, no l'acabarà mai. La inauguració es fa el 12 de juliol. Abans però, Sert ha de fer un "retoc" a l'estructura de l'edifici: treure un pilar del Pavelló perquè l'obra de Picasso es vegi amb més facilitat, sense entrebancs, com es veia a l'estudi de l'artista. Sert ho recordava així: "decidimos suprimir un pilar metálico para darle mejor espacio visual, que su escala monumental requería. A las seis de la mañana de la vigilia de la inauguración y después de colgar la estructura del techo inferior de una jácena de la cubierta, retiraron el pilar y la deflexión resultó mínima".

Hem dit que l'arquitectura acceptava posar-se a les ordres dels missatges polítics que el Pavelló havia de transmetre. El pilar suprimit, que resta als plànols originals, evidència aquest sacrifici i facilita la visió del patiment de tot un poble per una guerra que no l'havien fet esclatar els qui els més desfavorits havien votat. Que es vegi la ràbia, que la raó s'inclini. "AIDEZ L'ESPAGNE", l'enorme puny del pochoir de Miró, mostra tancada la rendida mà oberta del darrer dibuix de Picasso pel Guernica. Un gest d'una altra classe de ràbia. O de moltes d'elles.

Josep M. Rovira és arquitecte, catedràtic d'Història de l'Art. ETSAB, UPC i un dels comissaris de l'exposició del GATCPAC del Museu d'Història de Catalunya.