¿Podem salvar l'illa?

La llengua comuna sempre ha estat molt sàvia. Per referir-nos a indrets o paisatges poc explorats, solem dir que són "verges". Aquesta idea virginal duu aparellada, de fet, una associació (no sempre exacta) amb la innocència, amb la naturalitat, de vegades amb un cert "primitivisme". I, entre els llocs menys contaminats, que han mantingut una puresa original, ocupen un lloc destacat les illes, naturalment separades dels continents i abocades a una dinàmica històrica pròpia. Paul Gauguin i Robert Louis Stevenson poden ser dos paradigmes de l'encís exercit per les illes llunyanes del Pacífic damunt els europeus, però no cal anar tan lluny: la Mallorca de l'Arxiduc encara no havia perdut gaire a ulls de Mir, Rusiñol o Graves. L'Eivissa de Walter Benjamin o d'Elliot Paul (l'excel·lent llibre del qual sobre Santa Eulària des Riu acaba de traduir al castellà Carlos Manzano a l'editorial Gadir) no era substancialment diferent, tot i la guerra a l'entremig, de la dels arquitectes Erwin Broner i Josep Lluís Sert, de la dels galeristes Ivan Spence i Karl Van der Voort, de la dels pintors Will Faber, Erwin Bertold, Zush, etcètera, o de la de tota la gent que, des de la postguerra europea fins a mitjan anys seixanta van viatjar o es van establir a les Pitiüses.

En aquesta degradació dels últims 40 anys, els eivissencs han estat víctimes dels nous models econòmics i socials i han estat en mans d'una oligarquia explotadora que s'ha apuntat de seguida al carro dels beneficis immediats a qualsevol preu

Els que hi estiguin interessats que llegeixin tres llibres formidables sobre l'illa d'Eivissa, escrits per tres personatges ben diferents, però amb una elegància literària que només és explicable pel record meravellós que la memòria exigeix de la creació dels tres autors. El primer és L'any en estampes, de Marià Villangómez, una de les proses més belles del català modern, on, sota una aparent descripció del transcurs de l'any a Sant Miquel de Balansat, se'ns descriu tot el sentit de la vida -de la vida plena, en comunió amb la terra-. El segon és Viaje a Ibiza, d'Enrique Fajarnés, un aplec de petits relats i apunts d'una sobrietat i elegància absolutament borgiana: els parroquians del Casino esperant la columna de fum de la xemeneia del vapor que dobla l'illa del Botafoc és una imatge irrepetible, i no només perquè l'illa de Botafoc hagi deixat de ser-ho per esdevenir una paret de ciment per fer-hi atracar els gran creuers. I el tercer llibre és el recull d'articles, assenyats, bells, evocadors, de Miguel Ángel González, Memoria de la isla, records entranyables d'un dels primers "nous eivissencs", arribat el 1949, amb quatre anys, a l'illa on el seu pare hi havia estat destinat com a guàrdia civil. A aquesta llista mínima s'hi podrien afegir molts i molts textos, alguns d'escriptors i intel·lectuals ben prestigiosos, antics i més moderns, locals o forasters, i llibres esplèndids de documentació gràfica, com el recent Eivissa. L'illa d'un temps, de Martin Davies. Tots, però, coincideixen en un mateix esbalaïment: una llum exuberant, una illa petita, un paisatge idíl·lic, una població un punt esquerpa davant allò que era diferent, però sempre franca, amable i acollidora, i uns costums arrelats en un passat dur i difícil, de vegades fins i tot brutal (Blasco Ibáñez ho va voler demostrar, sense massa brillantor literària, tot sigui dit, a Los muertos mandan ). Però tots coincideixen a senyalar que aquella llum privilegiada venia a ser com una petita pinzellada del paradís natural.

De fet, Eivissa, fins als inicis del turisme més o menys de masses als anys seixanta, havia viscut molt precàriament: s'hi havia passat gana de debò, la gent havia emigrat, la misèria i l'abandó eren generals. Els transports eren mínims, les comunicacions molt dolentes, l'educació escassa, l'electrificació al camp inexistent, la medicina absolutament precària. Els camperols que tenien la sort de poder-se fer contractar com a jornalers a les salines -un treball duríssim, però un dels pocs existents- caminaven quatre i cinc hores d'anada i tornada per poder passar el diumenge a ca seva. El turisme va ser una benedicció divina i l'inici d'una colonització que va derivar cap a la maledicció i, finalment, a l'agonia i a la trista situació actual: una mena de prostitució desenfrenada del cadàver. En aquesta evolució i degradació dels últims 40 anys els eivissencs no hi tenen una culpabilitat ni més ni menys gran que la resta del món: han estat víctimes dels nous models econòmics i socials i, a més, han estat en mans d'una oligarquia explotadora que s'ha apuntat de seguida al carro dels beneficis immediats a qualsevol preu. I atès que tot just es sortia de la misèria, els enlluernaments davant la prosperitat fàcil han estat gravíssims, irreparables. Per dir-ho ras i curt: allò que era l'atracció de la innocència virginal, el paradís terrenal, ha esdevingut un infern, una espiral diabòlica. Si consideréssim l'illa un organisme viu podríem parlar de la seva prostitució imparable. Quan en una illa tan lotofàgica com Eivissa més de 22.000 persones surten al carrer per protestar (una de cada quatre persones!) hem d'adonar-nos que hi passa alguna cosa realment molt greu.

El model de creixement incontrolat, en una illa petita, sense riquesa natural, que depèn exclusivament del turisme i de les seves derivacions, ha dut a una immigració peninsular i estrangera descomunal, o un volum de construcció insostenible, a uns paràmetres de vida falsos i, finalment, a un canvi d'estructures de vida del tot destructiu. L'illa blanca dels anys quaranta i cinquanta, l'illa dels hippies dels anys seixanta, l'illa de les drogues dels anys setanta, l'illa dels famosos dels anys vuitanta, l'illa discotequera dels anys noranta, l'illa dels DJs del 2000, s'ha anat degradant per acabar en aquesta futura illa de les autopistes de vuit carrils, els túnels, les rotondes elevades i el ciment... Amb una diferència: si es volen construir aquests "serveis" cal enderrocar el que existia, arrasar els camps, aniquilar les cases de pagès, escombrar les restes arqueològiques, obrir de bat a bat les valls que quedaven (vegeu la carta absolutament esborronadora de l'arqueòleg Ricard Marlasca publicada en la secció de cartes al director d'EL PAÍS el 9/3/2006). La vergonya és tan monumental que només és comparable a la ignomínia dels que defensen el projecte -una ignomínia cínica perquè s'empara en el poder polític i fàctic, i en arguments de moral molt baixa-. He llegit, per exemple, que les autopistes "disminuiran el nombre d'accidents mortals", esperança que no es veu corroborada per les estadístiques dels accidents a la península, però tampoc no he vist que aquests paladins del formigó i l'encimentat proposin res per augmentar el control dels conductors que lloguen cotxes, o les facilitats de transport a les sortides de les discoteques, o que pregonin una rígida implantació dels límits de velocitat, o bé proposin una estricta vigilància en el consum de l'alcohol i les drogues -fets tots ells que segurament expliquen un percentatge molt elevat dels accidents a l'illa. (¿Qui no ha vist un grupet de joves, en banyador i sense casc, en motos acabades de llogar, dos per moto, torejant amb les tovalloles i fent ziga-zagues a mitja tarda per alguna de les carreteres, o els jugadors de frisby borratxos amb el primer sol del matí, al centre de la carretera entre Eivissa i Sant Antoni?). De fet, en una illa com Eivissa, de 450 quilòmetres quadrats i 100.000 habitants, amb una mica d'esperit utòpic, fins i tot no seria gaire difícil prohibir el transport privat i experimentar amb un bon servei de transport públic.

El problema és, doncs, doble: un problema de model de desenvolupament i un problema de caciquisme enquistat. Amb un colofó: és molt possible que ja hàgim fet tard. Sovint es parla del "turisme de qualitat" com de la panacea que ha de substituir el "turisme de masses", sense adonar-nos que el segon ja ho ha destruït pràcticament tot i que el de qualitat és massa volàtil. ¿No seria millor un turisme mitjà, raonable, respectuós, pacífic i constant? Lamento no ser capaç de fer un simple elogi del "paradís perdut", una elegia nostàlgica dels bells temps passats; no m'hi veig amb cor i em sembla que ara mateix hem de procurar defugir aquest parany. Jo m'estimo més l'Eivissa amb llum i telèfon a les cases que no pas els anys dels quinqués de petroli i les excursions fins a les cabines del poble; i prefereixo les seves petites carreteres dignament asfaltades (els fons europeus hi han ajudat molt), als camins de terra i pedres que convertien cada petita excursió en una odissea. Però voldria que els que hi manen fossin capaços d'un autèntic projecte de futur, que volguessin preservar Eivissa com una Provença, o uns Costwolds o un Empordà. La destrucció del paisatge, de les cases, de la vegetació autòctona no és una millora, sinó una dilapidació irreversible del capital natural. ¿Que els autocars escurçaran deu minuts el trajecte de l'aeroport a Portinatx o Sa Cala? ¿I a canvi de què?

L'estiu passat vaig llegir una entrevista en un diari local amb dos "visitants" que havien passat 48 hores a l'illa sense haver arribat a sortir de les discoteques, 48 hores de marxa ininterrompuda. Aquella notícia em va semblar tranquil·lizant, sé que vaig pensar que l'existència d'un circuit nocturn aïllat, només per als noctàmbuls, ens podia arribar a salvar: vet aquí dues vides que no es barregen. Però amb els nous deliris de les mal anomenades vies públiques segurament ni això no serà possible: ¿no seria millor que, ja en plena eufòria d'orgia viària, s'oferissin els nous scalèxtrics i autovies com a circuits d'entrenament per als pilots de la fórmula 1? Podríem muntar uns bons paddoxs a Ses Salines, una zona d'hamburgueses i begudes a la vella badia romana de Portmany (que hi afegiria un toc musical amb el cafè del mar), les tribunes a la recta de Sant Llorenç i alguns revolts espectaculars entre Sant Miquel i Corona. Potser això sigui una quimera purament histriònica, però aleshores no sé com cal qualificar el malson d'aquells qui han de plantar-se davant de les excavadores i dels antidisturbis per salvar de l'expropiació violenta i sense notificació una casa de pagès, o una feixa de terra, o un garrofer plantat pels avis. I ni tan sols vull pensar com caldria conceptuar aquells qui, a més a més, tenen la gosadia de voler fer tot això en la seva llengua.