Adéu a la literatura

No té res d'estrany que la crítica literària digui, en el seu terreny, les mateixes coses que diuen els creadors literaris, i a l'inrevés: no sobta que la creació literària, moltes vegades, vagi de bracet amb allò que postulen les teories literàries més eixutes. De vegades els protagonistes de l'una cosa i l'altra són la mateixa persona, com passa, per exemple, amb la crítica literària i la literatura corresponent dels il.lustrats i dels romàntics alemanys: Lessing, Hölderlin o Goethe escriuen llibres sencers a la llum de la seva teoria de l'art i la literatura, i escriuen teories sobre aquests afers que s'hi avenen lògicament, perfectament. Théophile Gautier creia en la literatura entesa com "art per l'art", i així ho explica en el pròleg de Mademoiselle de Maupain ; Maupassant creia en el realisme, i ho deixa clar en el pròleg de Pierre et Jean ; Flaubert rebenta el burgès putrefacte del Segon Imperi a les cartes a George Sand posteriors a la Comuna, i ho fa igualment a la novel.la pòstuma Bouvard et Pécuchet . El New Criticism ja estava cansat de les moralitats de Matthew Arnold, i engega, teòricament i pràctica, amb una poesia i una crítica sòlidament formalistes, per a escàndol d'una antiga tradició moral: tant li fa un assaig de T. S. Eliot que aquest seu vers: "Madame, tres guepards blancs es trobaven asseguts a sota d'un ginebró". (I tan frescos). Així fins als nostres dies.

Amb una diferència, però: i és que, d'una banda, el que es postula ara (diem ara, però la qüestió podria tenir més de cent-cinquanta anys) és que la literatura s'ha acabat, però, d'altra banda, el que hom observa a les llibreries és que de llibres se n'escriuen a balquena, més que mai. Fa més de cent anys que es posa el crit al cel dient que la literatura s'ha acabat (Hofmannsthal: Carta de lord Chandos , aviat a Quaderns Crema; Valéry: La vesprada amb Monsieur Teste , abans a Columna; Gide: Paludes , ara a Destino-Universitat Pompeu Fabra), i, en canvi, la gent no para de fer llibres, per bé que calgui, en aquests moments, proposar una diferència: hi ha aquells, la beata majoria, que escriuen llibres com si ens haguéssim quedat al temps de Henry Fielding -l'aventura, la feliç aventura, l'èpica ingenuïtat, en paraules de Theodor Adorno-, i hi aquells altres, la sospitosa minoria, que escriuen llibres per continuar demostrant, cent anys més tard que es pugui donar per liquidat el concepte de belles lettres, que és l'hora dels adéus i la literatura s'ha acabat.

En això coincideixen, oh meravella -potser sense haver mai els respectius autors encaixat mans-, un assaig que s'acaba de publicar a França, L'Adieu à la littérature, brillant, intel.ligent, documentat, poc universitari, en què es repassa l'auge de la institució literària des que es va produir la consagració de l'escriptor -cap al temps de l'Encyclopédie- fins al desgavellat segle vintè, i l'obra sencera d'Enrique Vila-Matas, el qual, ara fa quasi trenta anys, començava la seva carrera literària amb un llibre, La asesina ilustrada, ara reeditat, en què la il.lustració, lluny de donar força i legitimitat a escriptors i lectors, es converteix en la responsable de la mort de l'autor (Foucault, més tard, en parlaria) i del lector (això, llegint el llibre, salta als ulls). Diguem, per reunir argumentalment aquests dos llibres, que William Marx ha tingut la intel.ligència de mostrar sintèticament i ben lligades les tres fases en què la literatura ha passat de la glòria a l'extenuació -expansió (segle XVIII), hipervalorització (segle XIX) i desvalorització (segle XX)-, i que Enrique Vila-Matas, en aquest llibre que hem esmentat avui, converteix la intel.ligència en un factor argumental necessari i suficient per donar per liquidada la pròpia literatura (i mira que després no ha parat d'escriure), i amb ella l'autor (és viu, gràcies a Déu!) i el llegidor (són legió).

Aquesta és la gran paradoxa de tot plegat: fa més de cent anys que la literatura (la ficció, especialment) es dóna per morta i enterrada, i fa els mateixos anys que surten, al costat de les queixes de Hofmannsthal, Valéry o Gide, intents quasi monstruosos de fer reviure la comitiva i el difunt: Proust, Joyce, Musil, Kafka...

I, per sort o per desgràcia, no ens ha arribat encara aquell moment en què, com Boileau va escriure en una de les Épitres seves (edició Pléiade, pàgina 104), haurà de ser santificat, lloat, amat i gloriat -tema de Vila-Matas, altre cop- l'home tipus bartleby que no ha escrit ni una línia. En dóno la traducció directament: "Així, tement tothora un funest accident, | imito de Lupetus el silenci prudent: | deixo pels més gosats l'honor de la carrera | i em miro camps i prats, 'segut a la barrera".

La asesina ilustrada

Enrique Vila-Matas

Lumen

Barcelona, 2005 (reed.). 137 pàgines

L'Adieu à la littérature. Histoire d'une dévalorisation, XVIIIe-XXe siècle

William Marx

Les Éditions de Minuit

París, 2005. 237 pàgines