La realitat de l'exili

Julià Guillamon, responsable de la immensa antologia Narrativa catalana de l'exili, té tota la raó quan afirma al pròleg que "el conjunt és d'una qualitat i d'un interès que sorprendrà els lectors que s'endinsen en molts d'aquests textos per primera vegada". El resultat, en efecte, pot arribar a enlluernar i a commoure, en primer lloc per l'alt valor estètic que s'hi troba i es disfruta i, en segon lloc, perquè no es pot deixar de detectar-hi les enormes adversitats físiques i les males circumstàncies morals en què van ser escrits la majoria de contes i novel.les que inclou l'antologia. Es podria posar en entredit el criteri fet servir per Guillamon a l'hora de decidir-se per un text en detriment d'uns altres, i es podria demanar que les obres triades no fossin tan conegudes, que hi hagués una voluntat menys pedagògica i que es fixés amb més força en l'anhel de posar a l'abast del públic un material més inaccessible: els articles que Trabal, per exemple, va publicar a la premsa xilena, els contes i els articles que Riera Llorca va escriure a la República Dominicana, textos escrits per autors que no tinguessin tanta presència en la normalitat literària d'una tradició, alguna raresa que caldria reivindicar i descobrir al gran públic -una mica a la manera del llibre sobre literatura fantàstica publicat recentment també per Galàxia Gutenberg. Però l'objectiu que es planteja aquí és diferent: es tracta de posar a l'abast d'un públic, amb maneres didàctiques, el bo i millor d'una literatura i una època i unes peripècies vitals i històriques. Es tracta de donar a conèixer, amb una intenció programàtica, el gruix primordial d'una literatura que es forja i es consolida a l'exili i que, com un exercici contra l'enfonsament i davant de les vicissituds de la història, com una pàgina de resistència pacient a l'altra banda de la maldat de la història, decideix continuar fent els passos imprescindibles per figurar en els manuals de la literatura amb totes les dosis pertinents d'exigència estètica.

Narrativa catalana de l'exili no opta per la possibilitat de donar petits tasts de l'obra que es va crear en el desterrament sinó que es decanta per oferir textos íntegres i sense cap resum. La intenció, plenament assolida, és el que diu també Guillamon en la presentació: "El volum que avui presentem reuneix per primera vegada una antologia de textos narratius que permeten recompondre la història de l'exili a la manera d'una ficció documental: la sortida de Barcelona, l'estada a França, els camps de concentració i la peripècia americana". Hi ha, a més a més, dos treballs molt documentats de Maria Campillo i Carlos Guzmán Moncada sobre el conflicte entre la mentalitat europea i la idiosincràsia americana, i els itineraris que va seguir la narrativa catalana a Mèxic contemplats des d'una òptica autòctona. Vist així, i llegit el llibre com si fos un continu, Narrativa catalana de l'exili queda com un magma divers, complex, ric, sorprenent i d'una lectura absolutament gratificant: no podria ser d'una altra manera amb els noms que hi figuren. Hi ha el salvatgisme narratiu d'Agustí Bartra, d'una potència lírica que conviu amb total gràcia amb les virtuts d'explicar cruament una història sobre els camps de concentració francesos, hi ha la tensió modulada dels contes de Mercè Rodoreda, hi ha l'èpica de Vicenç Riera Llorca en una novel.la que hauria de ser més llegida i revalorada, Tots tres surten per l'Ozama, hi ha els deliris simpàtics de Pere Calders mentre calcula en quina mena de laberint mexicà s'ha ficat, hi ha la faula de ficció històrica d'Avel.lí Artís Gener, Paraules d'Opòton el Vell, hi ha la seriositat de Lluís Ferran de Pol, i el món grotesc de Ramon Vinyes -potser el més desconegut a pesar que tothom el coneix com el sabio catalán que apareix com a personatge a la millor novel.la de García Márquez-, hi ha uns contes interessantment asèptics de Xavier Benguerel, i hi ha una novel.la curta de Cèsar-August Jordana, El Rusio i el Pelao, que és una de les joies creatives del segle fins i tot a pesar del mal registre verbal que utilitza. El mateix es pot dir de la perla amb què es tanca el volum: Temperatura, de Francesc Trabal, té la força i l'ímpetu de les millors aventures avantguardistes de l'època gloriosa dels experiments i les investigacions.

Al lector conscient de la seva tradició literària el llibre no li oferirà gairebé res de nou perquè els textos inclosos aquí ja havien estat llegits en el moment oportú i en volums individuals: poden estimular la memòria, es poden recuperar passatges dignes de record, poden refer perspectives i aclarir instants desdibuixats pel pas del temps. De nou hi ha, és clar, l'objectiu perfectament aconseguit de configurar el llibre com una "ficció documental", i hi ha, per descomptat, el rigor i la lucidesa de les paraules de Guillamon i els estudis clarificadors de Campillo i Guzmán Moncada, un bon punt de partida per assajos futurs al voltant del tema en qüestió. Ara bé, i més enllà de les evidències esmentades, Narrativa catalana de l'exili és un llibre imprescindible per tot aquell públic que encara desconegui una de les branques de plenitud literària de les lletres catalanes: hi localitzarà dolor i ràbia i tristesa, hi descobrirà episodis èpics i debilitats sentimentals, la fragilitat de la nostàlgia i el poder de la memòria, paradisos perduts i la necessària felicitat del present, humor i recança, l'absurd de la quotidianitat, la factura insubornable de l'exigència estètica i, sobretot, l'afany comú en tots els autors d'escriure bona literatura a pesar, i en contra, de les incomoditats i la vida precària generada per la realitat de l'exili.

Narrativa catalana de l'exili

A cura de Julià Guillamon

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors

Barcelona, 2005. 1.279 pàgines