Rebaixes Ramon Llull

Després d’un Wagner ecologista, ara és l’hora de les rebaixes Ramon Llull. Confondre divulgació i cultura pop ja és un hàbit solidificat per la necrofília dels aniversaris i commemoracions, de manera que qui primer arriba —com va ser el cas de Salvador Espriu— despenja del calendari l’últim damnificat, com va ser Joan Vinyoli. Cada aniversari esdevé, de forma ineluctable, un any de rebaixes. Ara no descansarem fins que tinguem samarretes Ramon Llull, xupa-xups Ramon Llull, videoclips Ramon Llull, pastitxos d’El nom de la rosa amb Ramon Llull fent de Philip Marlowe o una cantata rap amb la lletra del Llibre d’Amic e Amat. I les preguntes fonamentals segueixen sense resposta: què hauríem de llegir per renovar els vincles amb l’esperit de Llull, fins on es manté llegible, què en podríem aprendre?

L’any 1933, J. V. Foix escolta una conferència del gran lul·lista Salvador Galmés, amb motiu del setè centenari del naixement de Llull. Al costat de la potència poètica, l’ambició lul·liana d’unitat té, segons Foix, la naturalesa de primer temperament polític extraguerrer de la unitat territorial de Catalunya, la dels grans conquistadors. Foix concep un Llull antiburgès, amb uns ideals de contemplació que a la vegada són voluntat d’acció. Passió d’unitat i passió d’amor —diu— d’un polític de la Ciutat de Déu que és un anti-Richelieu. ¿Qui sabria escriure coses tan reveladores ara que commemorem els 700 anys de la seva mort? Fins i tot si ens considerem ben lluny o fins i tot als antípodes de Llull, quan Foix parla a la vegada de fúria de coneixement i fervor passional, ens en sentim deutors.

Aleshores, a Mallorca, mossèn Galmés, a la vegada un narrador ruralista de llenguatge poderós i limitació eclesial, anava publicant les obres de Llull. Era inevitable que allò acabés en una col·lisió espectacular entre ell i mossèn Alcover. I a la vegada ambdós tenen un sentit de la llengua il·limitat i torrencial. És clar que en època minimalista seria inoportuna una selecció de l’obra narrativa de Salvador Galmés. Tot sigui dit, per a qui vulgui entendre qui era Galmés és del tot convenient no llegir la monografia de Pere Rosselló Bover, com no sigui per reduir la literatura a la condició innòcua i grisa d’un paraigüer casolà.

Els clàssics no són res si cada generació literària no els llegeix amb una nova mirada, els interpreta, refà i selecciona, fent de pont amb els nous lectors i els nous temps. Entre els 700 anys del naixement i de la mort de Llull encara és Foix qui ens ha de dir que el Llibre d’Amic e Amat és el millor poema escrit en català. “Sospirs, llàgrimes i llanguiments”: res cotitzable en temporada de rebaixes.