A Enric Marín

Distingit senyor,

Essent aquest el primer article de la nostra secció del 2012, recordant el proverbi català que diu "Any nou, vida nova", i tenint present que vostè és el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, li escric aquesta carta amb el desig que faci alguna cosa per esmenar unes quantes de les errades gramaticals més esborronadores i iteratives que se senten a través de les nostres ràdio i televisió. He comentat amb molts redactors de l'un lloc i de l'altre els extrems que ara segueixen, però sense cap èxit; i tinc la impressió que només la seva autoritat —moral, administrativa i política— serà capaç de corregir uns quants dels barbarismes i necieses que proliferen —ai!, més com més va— als mitjans públics de comunicació.

"Se senten cada cop més barbarismes a les nostres ràdios i televisions públiques"

1. Mai no s'havia sentit dir, a Catalunya, això de "Bona tarda", i encara menys el mallorquí "Bon vespre", sinó que es deia "Bon dia" mentre hi havia llum, i després es deia "Bona nit", amb l'excepció dels dies més curts de la tardor i l'hivern, en què es recorria al "Bon dia" encara que fos fosc, fins a les vuit del vespre, més o menys. "Bona tarda" és un préstec del castellà, transformat en singular per mimetisme amb "Bon dia" i "Bona nit".

2. Hi ha una locutora que s'ha ficat al cap que hem de dir "a molt estirar" quan la locució catalana corresponent sempre ha estat "a tot estirar". A aquest país, o estirem del tot, o ho deixem córrer.

3. Els homes del temps no paren de parlar de "núvols en alçada", expressió que també fan servir els homes del trànsit quan parlen, per exemple, d'un accident esdevingut "a l'alçada de tal lloc". S'equivoquen. L'"alçada", en català, només és l'altura d'un ésser humà, i, com a molt (depèn de les comarques) d'un animal domèstic, com ara una vaca o un cavall. Tota la resta és "altura".

4. Ja és gairebé universal una expressió com ara: "Demà", o "la setmana entrant", o "l'any que ve" està previst que... tal cosa. És impossible, gramaticalment, que un subjecte que reclama un temps futur vagi seguit d'una expressió en present. No és que "l'any 2023 estigui previst que s'acabi la Sagrada Família", per exemple, sinó que és ara, o des de fa mesos, que està previst que l'any 2023 s'acabi la construcció del temple: en el present o passat pròxim s'ha previst una cosa que succeirà més tard, per meres raons semàntiques del verb pre-veure, veure amb antelació. Què me'n diu?

5. No parlem dels disbarats que se senten en les retransmissions dels partits de futbol (força menys quan parla Joaquim Maria Puyal). És còmic dir que "tal jugador s'ha fet mal al seu turmell", perquè si se l'ha fet (verb reflexiu), llavors només se'l pot haver fet en una part del propi cos, no del cos d'un altre; doncs, el possessiu hi està de més —moda heretada, sens dubte, de la llengua anglesa, molt menys exacta que la catalana i molt amant de la possessió. I què direm de l'ús del pretèrit indefinit "ha pogut marcar un gol" en el sentit condicional que l'hauria pogut marcar, sense haver-ho fet? Si ha pogut, doncs hi ha hagut gol; si no hi ha hagut gol, és que no ha pogut fer-lo.

6. No se sap per quin afany d'estalvi o retallada, locucions com ara "de mica en mica" o "a poc a poc" han perdut, d'un temps ençà, la preposició inicial, i s'han convertit en "mica en mica" i "poc a poc". Parlar bé no costa diners, de manera que li proposo que es restaurin aquestes preposicions inicials, molt vives entre la gent de poble, en especial els qui no veuen la televisió.

Avui no li presento cap altre cas de barbarisme o de barbaritat oïdes amb freqüència a les ràdios i televisions públiques del país. Tant de bo un dia puguem retre honor a les paraules del nostre humanista Lluís Vives, que, a De disciplinis (1531) ens advertia: "I així com per singular do de Déu tenim ment, així també la parla ens és cosa connatural; però que aquesta parla sigui una cosa o una altra, això depèn de l'enginy o l'art de cadascú".

Amb els millors desigs per l'any que encetem, J.LL.".