"Trobar la manera de contar requereix una mica de màgia"

Raquel Ricart (Bétera, 1962) té la mà trencada en el món de la literatura: aquesta dona d'aspecte fràgil, mirada profunda i somriure agradós i càlid és autora d'un text teatral, Ferrabràs (1990), representat per Bambalina Titelles, de la novel·la negra Un mort al sindicat (1999) o de novel·les juvenils com ara El quadern d'Àngela (2010). No obstant això, ha estat amb Les ratlles de la vida (3i4, 2010), premi Andròmina dels Octubre i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, que el seu nom ha guanyat pes específic. La raó: una història senzilla, la d'una nissaga familiar vista a través de les seues dones, trenada amb un elaborat artefacte narratiu d'eixos temporals superposats i informacions ben administrades, adobat amb una prosa elegant i intel·ligent. Un llibre que, curiosament, no ha estat fàcil de donar a conéixer. Amb l'autora parlàrem instants després d'arreplegar el Premi de la Crítica que ha compartit amb Andreu Sevilla.

"Vaig pensar que guardaria el llibre en un calaix i en faria un altre"

"La novel•la ha estat reescrita un parell de vegades"

"M'agraden molt els gèneres que són considerats menors"

En el discurs d'acceptació, Ricart havia confessat que no tenia molt clar que Les ratlles de la vida s'anara a publicar. "Personalment no he desconfiat mai del llibre, perquè no és el primer que escric i perquè crec que ha assolit un nivell d'exigència amb l'escriptura. Però, com que no es publicava, vaig pensar que el guardaria en un calaix, en faria un altre i, si tenia més sort, ja el trauria. Afortunadament, la novel·la guanyà l'Andròmina, ara el Premi de la Crítica, i he de dir que estic molt contenta", confessa amb un to pacient i precís, una cadència que recorda una mica la seua escriptura. La manera com està escrita és, precisament, un dels mèrits més ressaltats de la novel·la, un valor que té a veure amb el talent però, també, amb una faena constant. "Hi ha molt de treball. La novel·la ha estat reescrita un parell de vegades, no tant per la prosa com per la construcció i l'estructura de la història. Fins que vaig trobar la manera, que va ser a través del llenguatge, fent que tots els personatges d'èpoques diferents anaren presentant-se al mateix temps i unint tot allò sense que el lector es perdés i sense desvetllar els secrets abans d'hora. Tot això requeria una mica de màgia. I sobre la prosa, hi ha una part que és el do, que no se sap ben bé d'on procedeix, i després hi ha el treball", explica. I revela un dels trucs d'aquella màgia, el fet de llegir allò escrit en veu alta, una mecànica que l'ajuda "amb el ritme, la sonoritat...". "M'agrada provar com sona", confessa l'escriptora.

"Tinc sort de tindre una mare que és una gran narradora

L'escriptora aprofita el costum familiar de contar coses

Després hi ha l'organització dels elements, cosir sense atropellaments, oblits ni pèrdues -els defectes de construcció més habituals en les novel·les que acumulen moltes trames-, personatges i fils narratius diferents. "La dificultat més gran cada vegada que afrontava un capítol era llegir amb els ulls del lector que no sap res, treballar amb la informació, i trobe que me n'he eixit prou bé", diu amb satisfacció.

També, lògicament, hi ha una història. O unes històries, més aviat, fils que intuïm amb una certa gènesi biogràfica que no sempre correspon a la realitat. "Hi ha un poc de tot. Hi ha un homenatge a les dones de la meua família, que no vol dir que hagen tingut eixes vides, exactament, però tinc la sort de tindre una mare que és una gran narradora. I també d'haver viscut en una família on eren molt presents el fet de raonar, contar coses, o fins i tot escenificar-les", relata. No debades, son pare feia teatre i el seu germà és l'actor Pep Ricart. Però insisteix, com a motor, en els dots per a la narració de sa mare: "Ella ens ha contat moltes coses i hi ha fragments que sí que remeten a episodis familiars. Uns altres, segurament els més impactants, són fabulació. Llavors hi ha una barreja de tot això, sense una pretensió historicista, però deixant una aroma de tot el que va ser i mostrant l'evolució de les dones, com ha anat canviat la seua situació al llarg del temps... afortunadament". Les ratlles de la vida no és una novel·la sobre la memòria històrica, ni una vindicació feminista avant la lettre. El tema de la dona i la literatura, amb tot, plana sobre totes les entrevistes que li han fet. "Si ets dona i escrius i ixen personatges femenins, una de les preguntes és si les dones escrivim d'una manera diferent. O si hi ha una narrativa femenina. Estava llegint un assaig molt interessant, Maternitat i creació, en què apareixen escriptores que han tingut fills. Evidentment, és més dificultós per a les dones. Quan llegia que la dona de García Márquez entrava en el seu despatx i li deixava la sopa en la safata sense fer soroll, per no molestar-lo, pensava que això era l'ideal, el respecte al silenci de l'escriptor. Per a escriure, jo he d'anar-me'n fora de casa, perquè no vols que ningú et moleste. Hi ha moltes coses. És cert que hi ha moltes dones escriptores al País Valencià, sobretot quant a literatura infantil i juvenil. Però en aquell assaig també parlava Ursula K. Le Guin, que és una escriptora de ciència-ficció, i deia que les dones no hem assumit prou llibertat interior per a dir les coses que volem dir i de la manera com les volem dir. I assegurava que per això havia triat gèneres considerats menors, per poder sentir-se més lliure en l'escriptura. Vull reflexionar sobre això".

Un altre tret ressenyable de Les ratlles de la vida és que no cau en el defecte, recurrent de la nostra literatura, de l'excessiva i redundant contextualització històrica. Un fet que no significa que no hi haja un treball documental previ. "He fet moltes lectures històriques per a la novel·la, perquè això em donava un solatge, una seguretat, perquè els personatges navegaren en aquell temps, per a imaginar el context i l'espai sense qüestionar-me si era així", diu, i assegura que gràcies a això ha trobat, fins i tot, solucions narratives eficaces.

La conversa arriba a l'espai recurrent de les influències literàries, en el cas de Raquel Ricart inesperadament heterogènies. "M'agraden moltes coses. Hi ha temporades: m'agrada moltíssim la ciència-ficció, la novel·la negra... No tinc manies, però m'agraden molt els gèneres que són considerats menors, trobe que aporten coses molt interessants", diu, gustos que fa compatibles amb la lectura a hores d'ara de la traducció que va fer Carles Riba de l'Odissea. O amb l'intent, a voltes frustrat, d'estar un poc al dia pel que fa a la literatura en català. En acabant, al·lega que la lectura està condicionada al "temps limitat" que té per a escriure. Darrerament, també el temps de l'escriptura s'ha ressentit, tot i que ha estat pel tràfec positiu dels premis rebuts per Les ratlles de la vida o per El quadern d'Àngela, aquesta darrera englobada en un tipus de narrativa, la dirigida als joves, que reivindica i que no descarta reprendre en un futur. "Afronte l'escriptura d'una novel·la juvenil o per a adults de la mateixa manera. En l'àmbit lingüístic o d'història, l'exigència és la mateixa, no crec que siga un gènere menor", sosté, tot i reconéixer que els reptes que plantejava Les ratlles de la vida eren més complexos. Allò substancial, en tot cas, és que l'autora ha creuat amb suficiència els àmbits no sempre permeables entre universos creatius amb codis diferenciats. I que, gràcies a això, l'espectre dels seus lectors s'ha eixamplat.