El nou paradigma de gestió dels residus metropolitans: horitzó 2035

Als 36 municipis que integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hi viuen més de tres milions de persones. És a dir, gairebé la meitat de la població de Catalunya. Unes dades que, en termes de gestió de residus, es tradueix en una xifra d’una magnitud imponent: gairebé un milió i mig de tones a l’any. Aquest és el volum de deixalles que es genera en aquest territori on el model de gestió dels residus està arribant al límit de la seva capacitat. Des de fa uns anys, els nivells de recollida selectiva s’han estancat entorn el 40 %, lluny dels objectius establerts per la Unió Europea. Una situació que l’AMB vol revertir amb la introducció d’importants millores al sistema actual.

El 2035 és l’horitzó marcat per assolir un seguit d’objectius normatius que fixen les institucions comunitàries, com la reducció del 10 % en la generació total de residus respecte al 2010, la reducció del 10 % en la generació de la fracció d’envasos respecte al 2018 o l’assoliment d’una taxa de reciclatge del 65 %.

L’objectiu és la reducció del 10 % en la generació total de residus d’aquí a dècada

Per tal de complir amb aquestes fites, els ajuntaments metropolitans estan implantant nous sistemes de recollida individualitzada (com la recollida porta a porta o mitjançant contenidors amb identificació d’usuari) i adaptant les taxes a aquests canvis. L’objectiu d’aquestes mesures és mirar d’aconseguir un augment important dels índexs de separació per fraccions en origen.

Tanmateix, amb l’objectiu adaptar-se a la nova realitat, l’AMB també ha previst un redisseny profund de tota l’estructura de tractament, amb plantes versàtils i interconnectades per tal d’incrementar la reintroducció dels diferents materials al circuit productiu. El nou sistema d’instal·lacions prioritzarà les infraestructures de prevenció i reutilització, l’increment de la capacitat de tractament de la matèria orgànica, la recuperació de materials i l’optimització de la gestió del rebuig.

Els ajuntaments metropolitans estan implantant nous siste- mes de recollida de residus amb identificació d’usuaris

Aquesta transformació també passa per la construcció d’una desena de noves instal·lacions de tractament de residus i per transformar algunes de les plantes existents. Amb quina finalitat? Adequar-les als canvis en la composició dels residus derivada de la implantació dels nous models de recollida. De fet, ja s’han elaborat algunes previsions per quantificar els futurs fluxos de residus de cara a poder dimensionar les renovacions i situar-les en un calendari.

La prevenció, pilar del nou model

Així mateix, a deu anys vista es preveu ampliar la responsabilitat dels productors a nous casos. Des de fa anys, els productors ja tenen responsabilitat en fraccions com els envasos de paper i cartró, plàstic o vidre, i les empreses que comercialitzen productes envasats paguen a l’Administració perquè en gestioni el tractament una vegada es converteixen en residus. Així, en el futur es planteja crear normatives similars per a fraccions com el tèxtil i els residus voluminosos. També es preveu implantar sistemes de dipòsit i retorn (SDDR) d’envasos.

El sistema metropolità de tractament de residus es va inaugurar el 1997. Aleshores ja va suposar un canvi importantíssim en la manera d’entendre els fluxos i el tractament que seguien les deixalles: es va procedir a la implantació de plantes de tractament de grans dimensions i tecnologia innovadora que en aquell temps foren pioneres a Espanya per tal de reduir la quantitat de residus que anaven a parar a l’abocador del Garraf i la planta de valorització energètica metropolitana.

El nou model vol reduir també la quantitat de residus que no es poden aprofitar però aquesta vegada amb la participació de la ciutadania i d’acord amb una idea: el millor residu és el que no s’arriba a generar.

La prevenció de residus és un dels eixos principals: el millor residu és aquell que no s’arriba a generar

Actualment, ja existeixen projectes metropolitans que busquen reduir la producció de residus. Un d’ells és l’espai Millor Que Nou. Aquesta iniciativa, que està en funcionament des del 2010, evita cada any la generació d’una vintena de tones de residus a través d’un servei gratuït de reparació d’objectes avariats (electrònica, bricolatge, fusteria, bicicletes, tèxtil, entre molts d’altres).

De fet, la futura estratègia de residus vol portar la reutilització a una escala molt més gran, amb la construcció de diverses plantes dedicades a la recuperació de productes; per una banda, s’habilitaran dues plantes que rebran objectes de les diferents recollides específiques i tindran un magatzem, un taller de reparació i una botiga, per tal de tornar a posar els objectes a disposició de la ciutadania.

D’altra banda, s’obriran plantes de gestió d’excedents alimentaris, amb la finalitat de facilitar la logística de la gestió d’aquests fluxos i evitar que acabin esdevenint residus, i també una planta de rentatge d’envasos, encarregada de rentar i higienitzar recipients de menjar o beguda, ampolles i pots de vidre per facilitar-ne la seva reutilització.

En el model implantat fa gairebé 30 anys tenen un protagonisme especial els ecoparcs. Aquestes grans instal·lacions metropolitanes tracten, principalment, dues fraccions de residus. Per una banda, la matèria orgànica separada correctament. El tractament d’aquesta fracció permet produir compost d’alta qualitat per a l’agricultura i biogàs, que a posteriori es transforma directament en energia elèctrica.

Un millor tractament de la matèria orgànica és un dels reptes principals, per al qual es construiran plantes especialitzades

Per altra banda, als ecoparcs també es fa el tractament de la fracció resta, és a dir: els residus que no se separen adequadament en origen. Aquests residus passen per un procés de triatge per separar-ne els materials que encara es puguin aprofitar, i, novament, minimitzar el percentatge de deixalles que acaben en abocadors o van a valorització energètica. Una part important de la fracció resta està composta, també, de matèria orgànica. Quin és el problema, però? Que malgrat que aquesta matèria orgànica bruta que arriba als ecoparcs a través dels contenidors de la resta se separa exhaustivament, la seva baixa qualitat (per haver estat en contacte amb altres materials) impedeix que es pugui transformar en compost, de manera que el seu potencial per convertir-se en un recurs es redueix molt.

A més, el tractament de la resta és substancialment més car que el de les deixalles que es llencen en altres contenidors. Així ho reflecteixen les dades: tractar una tona de resta costa uns 130 euros, mentre que tractar una tona de matèria orgànica ben separada (al contenidor marró) costa uns 65 euros. Un dels objectius principals, doncs, és reduir de manera significativa la generació de resta, per mitjà d’un augment de la recollida selectiva.

Dues plantes auxiliars

El nou model de gestió planteja reconvertir els ecoparcs en plantes integrals d’orgànica, augmentant la seva capacitat de tractament en unes 150.000 tones anuals addicionals i millorant, per tant, la capacitat per generar recursos. Del model actual de producció de compost i biogàs es passarà a generar adobs i fertilitzants amb formulacions específiques. I per mitjà de tècniques d’enriquiment -conegudes amb el terme anglès upgrading- serà possible transformar el biogàs en biometà, que té un potencial energètic molt més gran i pot considerar-se una energia renovable.

L’activitat d’aquestes plantes principals estarà reforçada per dues plantes auxiliars d’orgànica, de nova construcció, que faran el pretractament dels residus i enviaran el producte resultant (anomenat macerat) a les plantes principals. També s’incorporarà una planta que farà un treball posterior al tractament, per reduir al mínim la quantitat de rebuig.